El mestre es donà compte que s'aprén més explicant entre amics, que no escoltant un mestre. A partir d'ahí, comença a revolucionar-se la pedagogia mundial. Freinet planteja el text lliure com forma d'expressió i avaluació; la imprenta d'aula; la revista d'aula on els xiquets editaven els seus articles i la correspondença escolar entre alumnes de distintes escoles.
La base d'aquesta pedagogia, la trobem al carrer, si nosaltres preguntem per la dinastia dels trastàmara, rarament ens donaran més d'un nom. Ara bé, si nosaltres preguntem per l'actual dinastia de Mónaco, fàcilment ens parlaran de tots els seus components (especialment dels seus amants). Clar, tots hem parlat amb els amics sobre la monaguesca, però no pralem sobre les antigues dinasties ibèriques. Ara bé, si un mestre aconsegueix fer que els seus alumnes parlen de temes de l'escola, és molt fàcil que els seus alumnes dominen el tema. Especialment si ho bassa en la pràctica i aconsegueix interessar a tot l'alumnat. Si els menuts es senten escoltats. I ara ens podem preguntar: els nostres fills parlen a l'escola? Cóm es pot ap`rendre sense expressar res? Els nostres fills es senten especials a la seva escola? Cóm podem enamorar-nos de l'escola si l'escola no s'enamora de nosaltres abans? Si un xiquet no sent que l'aula, aquell espai que ocupa és per a ell, si no sent que encaixa voldrà anar-se'n. I això amb el mètode Freinet no passa. Aquesta és l'aportació de Freinet, d'un minusvàlid: fer que els xiquets es senten integrants d'un aula i facen que l'aula avance.

Celéstin i Elise Freinet: humils mestres que enriquiren l'escola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada