Per sort, ja va canviant el concepte de la classe d'educació física a les escoles i a casa. Però encara queden moltes escoles on bàsicament es fa una medició de la condició física de l'alumnat i amb això és prou. Quan es suposa que l'educació física ens hauria d'ajudar a conèixer el nostre cos: el nostre físic. Hauriem de saber moure'ns i aprendre a acondicionar-nos físicament.
Per altra banda, les classes d'educació física són una magnífica font per aprendre sobre altres cultures, geografia, discapacitat, biologia... Amb un mestre d'educació física que es preocupe per enriquir el seu magisteri podriem accedir a l'educació vertadera.
Clar està que molts mestres em diran que l'abstracció és fàcil de fer, però es pot concretar. Posem per cas un aula d'educació física que comença el curs. Hauriem primerament d'avaluar la condició i els hàbits físics de cada alumne. Fa esport? Treballa? Què sol menjar? Quantes hores d'oci passiu té? Aquest xicotet test ens pot valdre per dirigir-nos als pares i orientar-los. Per què el mestre d'educació física hauria de ser un promotor de la salut al centre.
Es pot estudiar la variació dels esports per regions: lluita senegalesa i lluita canaria, que són casi igualsi curiosament un està enfront de l'altre. Perquè regions del món tan dispars com les Canàries o Senegal tenen esports tan semblants als de Japó. Les variacions del futbol al llarg de la història des del futbol inca a l'anglés de la modernitat i la diferenciació entre futbol, rugbi i futbol americà, inclús comparant-lo amb el joc del sol a la França medieval.
¿És tan desgavellat crear discapacitats virtuals a l'alumnat posant-li ulleres de buceig, guants plens de farina o contrapesos a algun peu o mà per intuir com seria la seva vida si tingueren una pèrdua física?
Vertaderament, la classe d'educació física és molt més que un baló de futbol i un de voley, huí hem tingut uns quants exemples i insisitim, que hi ha per a fer enciclopèdies. Sobretor, volem agraïr a la universitat d'Almeria per oferir el curs d'activitat física adaptada: salud física i mental. I a un company: Mateo, qui és un dels exponents de l'educació física com a forma de crear èssers humans i dedica el seu temps al CEEP Princesa Sofía d'Almería.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
dissabte, 29 d’octubre del 2011
Uniforme sí o uniforme no?
Encara que parega estrany que un defensor de l'escola pública o d'una concertada intercultural amb clares aspiracions pedagògiques d'èlit, que no defensor de l'escola cara i per a pocs defense l'uniforme; però és així: Si s'entén bé, l'uniforme pot ser un recurs més que interessant a nivell d'igualació entre rics i pobres. A la vegada,. pot eixir més que econòmic si l'ampa s'encarrega d'una cosa que en teoria no li toca fer; que és anar a la fàbrica o a un local del poble i demana uniformes per a tota l'escola. El preu pot resultar irrissori. Evita discutir amb els xiquets per la roba. Dóna sensació de pertenença al grup i insistim: sobretot, evita incomoditats per als alumnes més pobres.
És més, l'uniforme no té per què ser la típica faldeta a quadres i pantaló de pinces. Un uniforme pot ser de roba més econòmica, pot ser uns pantalons unisex, camisa de mànega curta de cotó... Simplement, la idea és buscar roba que valga per anar còmode, però que es distingisca la pertenença al centre i evite distinció social entre els xiquets, o excesiva distinció de gèneres.
No:
Sí
A la vegada, com que fem una encomana concreta a una fàbrica o a un negoci (s'entén que buscant un PIME, no un gran magatzem), contribuim a una estabilitat econòmica concreta. Es pot incloure, calcetins comprats per a tota la família, llibretes o demés material escolar fungible que farà falta. I en aquest cas, estem abaratint i molt la cistella de la compra.
Clar està, que la llibertat de triar la roba i d'expressar el que es considere en cada moment és important, no ho anem a negar. Però ens evitem distincions per carteres, discussions amb els pares i els professors per si aquesta roba és o no és adequada especialment a partir d'una certa edat.
És més, l'uniforme no té per què ser la típica faldeta a quadres i pantaló de pinces. Un uniforme pot ser de roba més econòmica, pot ser uns pantalons unisex, camisa de mànega curta de cotó... Simplement, la idea és buscar roba que valga per anar còmode, però que es distingisca la pertenença al centre i evite distinció social entre els xiquets, o excesiva distinció de gèneres.
No:
A la vegada, com que fem una encomana concreta a una fàbrica o a un negoci (s'entén que buscant un PIME, no un gran magatzem), contribuim a una estabilitat econòmica concreta. Es pot incloure, calcetins comprats per a tota la família, llibretes o demés material escolar fungible que farà falta. I en aquest cas, estem abaratint i molt la cistella de la compra.
Clar està, que la llibertat de triar la roba i d'expressar el que es considere en cada moment és important, no ho anem a negar. Però ens evitem distincions per carteres, discussions amb els pares i els professors per si aquesta roba és o no és adequada especialment a partir d'una certa edat.
un mestre quan acaba la classe acaba d'ensenyar?
Plantejem el següent dubte: un mestre quan acaba la classe acaba d'ensenyar? Vull dir, un mestre deu comportar-se com si estiguera a escola mentre està pel carrer? Seria tolerable que un mestre maltractés a la seva dona? (O una mestra a l'home). Pot un mestre separar entre la seva docència i la seva vida íntima?
Està clar que els que donen religió no, per què si s'entera l'organització els despedeixen. Però un mestre de la pública ha d'aguardar les formes? Per què si un professor d'autoescola, conductor d'autobús, taxi... és multat pot quedar-se en l'atur fins que recupere els punts perduts inclús sense el treball de per vida.
En canvi, un mestre, pot explicar les pestes sobre el tabac, però eixir a fumar fora d'escola. ¿Hauria un mestre de portar una vida exemplar fins al punt d'exposar el seu sou si vertaderament se'l considera reprobable en la seva conducta personal fora de l'escola? Està clar, que si ens atenem a la responsabilitat que els polítics acarrejen, el mestre pot dormir tranquil. Però és un element a tindre en compte i que ens agradaria que la societat començara a tindre en compte.
Està clar que els que donen religió no, per què si s'entera l'organització els despedeixen. Però un mestre de la pública ha d'aguardar les formes? Per què si un professor d'autoescola, conductor d'autobús, taxi... és multat pot quedar-se en l'atur fins que recupere els punts perduts inclús sense el treball de per vida.
En canvi, un mestre, pot explicar les pestes sobre el tabac, però eixir a fumar fora d'escola. ¿Hauria un mestre de portar una vida exemplar fins al punt d'exposar el seu sou si vertaderament se'l considera reprobable en la seva conducta personal fora de l'escola? Està clar, que si ens atenem a la responsabilitat que els polítics acarrejen, el mestre pot dormir tranquil. Però és un element a tindre en compte i que ens agradaria que la societat començara a tindre en compte.
El currículum ocult.
En pedagogia s'entén per currículum ocult allò que no explicant-se esplícitament, queda sobre entés o comunicat per l'actitut del mestre o l'institució. Per posar un exemple, si un mestre menja fruita i verdura, comunica una sèrie de coses, i si va tot brut unes altres. No ha obert la boca, no ha intentat fer res, però ha comunicat molt a l'alumnat. En el cas de la institució seria, per exemple el fet de demanar unes tasques concretes als xicons i altres a les xicones a l'hora de montar la festa de fi de curs.
divendres, 28 d’octubre del 2011
La generalitat regalará sol públic per construir escoles privades
La generalitat valenciana regalará (barata alçar l'edifici) terreny públic i la gestió d'escoles a aquelles empreses que es comprometen a explotar un centre concertat com ens explica: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/09/empresas-privadas-crearan-cinco-colegios-suelo-publico-explotaran-75-anos/822912.html La qüestió és que no hem trobat la licitació concreta (pot ser que no hajem buscat bé). Però ens preocupa que aquest terreny en compte de cedir-se per fer innovació educativa i centres d'elit pedagògica, siguen una forma més de simplement privatitzar i fer pagar directament al ciutadà individual per allò que hauriem de disfrutar tots. Ens fa por que siga una forma més de reduir l'oferta pública de professorat. PERÒ ENS PREOCUPA SOBRETOT que siga una forma més d'agrandar la diferència entre classes a València, per què a un centre concertat que no siga ben portat es nota la diferència de nòmina entre pares.
D'una conversa mantesa entre l'educació vertadera i un treballador de conselleria, no s'extrea que les clàussules per accedir a l'explotació del centre anaren més enllà de si pots pagar el terreny i fer-te càrrec de la gestió. Per tant, ens plantejem si es posarà alguna barrera a que una mateixa institució es quede amb tots els terrenys, a si s'haurà d'acollir a alguna norma concreta o si la valoració de la proposta pedagògica s'anava a valorar. Que insistim en què no ho sabem, però sí que ens agradaria que fos així. Perquè ens pareix més important en una escola el plà d'estudis, que no el plànol de l'edifici.
D'una conversa mantesa entre l'educació vertadera i un treballador de conselleria, no s'extrea que les clàussules per accedir a l'explotació del centre anaren més enllà de si pots pagar el terreny i fer-te càrrec de la gestió. Per tant, ens plantejem si es posarà alguna barrera a que una mateixa institució es quede amb tots els terrenys, a si s'haurà d'acollir a alguna norma concreta o si la valoració de la proposta pedagògica s'anava a valorar. Que insistim en què no ho sabem, però sí que ens agradaria que fos així. Perquè ens pareix més important en una escola el plà d'estudis, que no el plànol de l'edifici.
I tu que vols ser de major?
Una pregunta molt estesa en aquesta vida és justament aquesta: I tu que vols ser de major? Doncs bé, huí us oferim un assessor vocacional virtual i gratis. No et demana el telèfon ni res. És una aplicació que ofereix la generalitat. Està més encarada a la Fp, però per lògica ens encara a una familia professional també universitària. I sense enrrotllar-me més, ací teniu: http://www.quieroser.net/valenciano/principal.php
dijous, 27 d’octubre del 2011
¿Deu un mestre canviar a un xiquet en l'aula?
Aquest article picarà a més d'una persona, però també pot ajudar a molta gent que no té clar si fer magisteri d'infantil o no. La última pretensió de qui escriu és ofendre a ningú, sino defendre a qui no ho pot fer per ell mateix.
Amb la rebaixa d'edat per accedir al segon cicle d'infantil, ha aparegut un problema (per sort no massa estés), però que en canvi no d'eixa de ser inconvenient. I és que els xiquets, en ocasions, no controlen bé els esfínters. I ens plantejem el següent dubte. Deu el mestre canviar al menut? O com fan en alguns centres, deu cridar al pares per què vinguen a canviar-lo ells?
Els arguments de part dels mestres és que ells no tenen temps de canviar volquers, pantalons ni res referent al tèxtil. Clar, són DIPLOMATS i tenen molts xiquets en l'aula.
L'argument del xiquet és una miquet més simple: m'he pixat.
Des d'ací, podem arribar a pensar que els DIPLOMATS no tenen perquè fer aquestes coses i nosaltres podem arribar a donar-los la raó. I de fet, alcem la veu demanant a l'administració que en totes les escoles d'infantil s'introdüisca la figura del tècnic superior que pot estar dinamitzant les aules i en les mínimes ocasions en que n'hi haja una fuga, colaborar. Tot siga que ells diguen que són tècnics SUPERIORS i diguen que ells tampoc no. Però bé, la mesura no és tan desgavellada. És més, amb un tècnic per sis aules podria haver prou i tot. En Itàlia ja tenen la figura del mestre doble (alli són dos diplomats en infantil per aula) i els va meravellosament a l'infantil.
Ara bé, mentre es fa i no es fa açò, recordem una cosa: un mestre deu proporcionar seguretat a l'alumne per aconseguir que confie en el docent i estiga agust jugant i aprenent. Si el xiquet es pixa i en el millors dels casos els pares tarden mitja hora en arribar, ha d'estar el xiquet banyat mentre? De veritat un educador és capaç de consentir això? Imaginem que vem un pare en un parc i que el fill es pixa damunt. Imaginem que mitja hora després, el xiquet continua jugant i el pare no el canvia. És més, a l'hora i mitja segueix banyat. I al final ens arrimem i li preguntem per què no el canvia. ¿Què respondria la societat si diguera? -És que he cridat a sa mare i encara no ha vingut¡ No els sonaria masclista? ¿I per què no ens pareix il.lògic si ho fa un mestre amparant-se en una molt acadèmica diplomatura?
Està clar, que el mestre és un titolat superior. Està clar que li hem de reconèixer més mèrit del que té (Jo sóc mestre i considere que és una gran professió). Però abans que els drets del mestre estan els de l'alumne. Just perquè el mestre és un adult que s'ha diplomat i ha "jurat" educar als xiquets. Però no en el: apanyat si tens un problema, sino en la solidaritat, la col.laboració, l'altruisme... Un mestre quan entra en l'aula ha de tindre en compte que la seva prioritat són els alumnes, res més. Vertaderament, ha de saber que un xiquet de 3 anys i mig pot tindre un error de càlculs i sino és capaç de solventar-li la papereta a l'únic objectiu de la seva docència: el xiquet. No estaria de més que demostrara que errar és de savis i es dedicara a altra professió. Perquè continuar un error sense subsanar-lo és vertaderament pervers.
Per tant i resumint:
Els xiquets de tres anys tenen dret a pixar-se damunt, per què són xiquets. I vosté té l'obligació de canviar-lo (per sanitat, per salubritat i per que sí). I si vosté no és capaç de canviar un volquer, façans un favor: reconega-ho com a bon DIPLOMAT i tinga la valentia de rebutjar al treball reconeguent que s'ha equivocat de professió.
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Les escoles segregades
N'hi ha més d'un tipus d'escola segregada. Pot ser per gènere, per ideologia, per confessió religiosa o per capacitats. A aquestes últimes se les anomena, centres específics. Siga com siga, no recomanem ningun tipus d'escola segregada, per què podem donar una visió sesgada de la realitat. Però el que no ens pareix massa normal, són les excuses que es donen en molts casos.
Les escoles distingides per gènere diuen que es basen en una possible diferenciació en el desenvolupament. I si bé és veritat i no negarem que els xiquets no es desenvolupen de la mateixa forma que les xiquetes, hem de plantejar-nos sino serà més positiu variar la forma de donar classes, apostar per grups més redüits i tornar a agrupar els gèneres. A més, recordem que aquestes haurien d'estar exemptes de subvenció ninguna, puix que no presenta un tipus d'aordenmació escolar coherent amb els valors constitucionals. Que no estan prohibides, per què hi ha dret a tot en aquest món, però es considera un luxe, i els luxes se'ls paga cadascun.
Aquells que eduquen als seus fills en escoles religioses segregades, s'haurien de plantejar si realment és tan interessant donar una visió sesgada de la vida als seus fills, puix que a la sortida, al carrer hi haurà gent de qualsevol religió i hauran d'aprendre a conviure, les seves tradicions, els seus costums... per no tindre problemes culturals i de protocol a la seva vida diària. Recorde un dinar en casa d'uns amics en que em preguntaven (referint-se a dues bahà'ís): -Les teves amigues poden mejar porc? A açò jo contestí que si el porc estava viu no, per què correria més que elles i no passà res, però el fet de desconèixer, porta a equívocs.
Els xiquets amb neae, poden ser una benedicció. Un cec ensenya braille i el funcionament d'un perkins a tota una escola; un sord llenguatge de signes (primer que res les paraulotes) a tot un curs. Un alumne amb la síndrome de Down dóna una visió i una sensibilitat als companys que no donarà ningun altre... Llevat de casos molt concrets que estiguen necessitats d'una antenció pràcticament plena, haurien d'estar integrats tots i totes per ajudar als altres a aprendre qué n'hi ha a la vida.
I acabem recordant que possiblement la segregació no afecte per a res a nivell social; possiblement no siga ninguna rèmora educativa; Pot ser inclús siga conceptualment més positiu, no anem a negar-ho. Però tampoc anem a negar una cosa: Pot ser no ho siga. I per tant, ací com en el futbol, creguem més interessant no variar res, quan no estem segurs. Especialment coses que han tardat i costat tant com puga ser la igualtat de gènere, raça, credo...
Les escoles distingides per gènere diuen que es basen en una possible diferenciació en el desenvolupament. I si bé és veritat i no negarem que els xiquets no es desenvolupen de la mateixa forma que les xiquetes, hem de plantejar-nos sino serà més positiu variar la forma de donar classes, apostar per grups més redüits i tornar a agrupar els gèneres. A més, recordem que aquestes haurien d'estar exemptes de subvenció ninguna, puix que no presenta un tipus d'aordenmació escolar coherent amb els valors constitucionals. Que no estan prohibides, per què hi ha dret a tot en aquest món, però es considera un luxe, i els luxes se'ls paga cadascun.
Aquells que eduquen als seus fills en escoles religioses segregades, s'haurien de plantejar si realment és tan interessant donar una visió sesgada de la vida als seus fills, puix que a la sortida, al carrer hi haurà gent de qualsevol religió i hauran d'aprendre a conviure, les seves tradicions, els seus costums... per no tindre problemes culturals i de protocol a la seva vida diària. Recorde un dinar en casa d'uns amics en que em preguntaven (referint-se a dues bahà'ís): -Les teves amigues poden mejar porc? A açò jo contestí que si el porc estava viu no, per què correria més que elles i no passà res, però el fet de desconèixer, porta a equívocs.
Els xiquets amb neae, poden ser una benedicció. Un cec ensenya braille i el funcionament d'un perkins a tota una escola; un sord llenguatge de signes (primer que res les paraulotes) a tot un curs. Un alumne amb la síndrome de Down dóna una visió i una sensibilitat als companys que no donarà ningun altre... Llevat de casos molt concrets que estiguen necessitats d'una antenció pràcticament plena, haurien d'estar integrats tots i totes per ajudar als altres a aprendre qué n'hi ha a la vida.
I acabem recordant que possiblement la segregació no afecte per a res a nivell social; possiblement no siga ninguna rèmora educativa; Pot ser inclús siga conceptualment més positiu, no anem a negar-ho. Però tampoc anem a negar una cosa: Pot ser no ho siga. I per tant, ací com en el futbol, creguem més interessant no variar res, quan no estem segurs. Especialment coses que han tardat i costat tant com puga ser la igualtat de gènere, raça, credo...
dissabte, 22 d’octubre del 2011
¿Quina escola triar?
Un dels grans problemes que troben els pares és on enviar els xiquets a escola, perquè no és la mateixa educació aquella que es dona en una escola pública que ne una privada o concertada. Per això, traurem alguns arguments sobre cada tipus d'escola i després de llegir, cadascú que acabe decidint. Demanem perdó abans de res, per què no serà un article totalment parcial.
Escola pública. Aquesta es caracteritza per ser creada i controlada per l'estat, qui posa el seu professorat i fiscalitza el seu funcionament. Té la característica de ser comprensiva, adaptable a l'alumne, acollidora de tot tipus d'alumnat i tot tipus de mestres, però amb una característica, gran part dels mestres han passat un examen oposició o com a mínim han participat en borsa de treball i tenen millors condicions salarials. És laïca per definició, que no areligiosa. Sino que podem trobar alumnes i mestres que siguen cristians, ateus, agnòstics, musulmans, bahà'ís, zoroastrians...
Aquestes característiques creen una escola on podem trobar i per tant aprendre amb la varietat de persones que hi ha present. Malgrat que se la acusa de tindre uns rendiments acadèmics més baixos.
Escola concertada que pot ser de dos tipus: escola laica (molt possiblement un cooperativa de treballadors i pares) o religiosa, en el cas d'Espanya, generalment catòlica, encara que ja podem trobar-ne alguna no catòlica.
Les laïques, solen ser com una escola pública on ningú ha fet una oposició, però els mestres s'han agrupat amb un fonament didàctic concret, són escoles que en moltes ocasions acaben siguent estudiades en les universitats pels seus projectes educatius i per la calitat de les seves innovacions. Tenim exemples en: Aire Lluire (ALACANT), La Nostra Escola Comarcal (PICASSENT), Els Encants (BCN)
Les religioses, són escoles on sabem que tot el cos docent és cristià catòlic i s'asseguren de donar una formació religiosa. Poden ser d'èlit i per tant oferior una visió més que deformada de la realitat: tots cristians (excepte algun alumne mussulmà que l'inspector de zona obligue a tindre) i d'una classe social com a mínim mitjana. Casos curiosos són les escoles segregades on els xiquets están separats de les xiquetes o directament tenen només un gènere en l'alumnat (aquestes no haurien d'estar subvencionades per l'estat, però alguna s'escapa).
Escola privada, aquestaes diferència de les altres en que no rep diners de l'estat (segons comunitats autònomes no està tan clar) El finançament és exclusiu dels pares i això fa que les taxes siguen més que privatives, amb la qual cosa, teniim una gran garantia de lliurar-nos de gitanos, discapacitats... si vosté porta al seu fill allí i no s'encarrega d'educar-lo bé a casa, pot acabar creant un classista, per què mai ha vist un pobre i no tindrà ni idea de la societat real que l'envolta. Això sí, segur que s'aprén la tabla periòdica dels elements.
Finalment, els fem una reflexió a tots vostés senyors lectors. Si els mestres no s'involucren en l'escola (bé oper que l'han creada, bé per què han passat un examen), tenim un pitjor indicador. I una segona: quanta major siga la taxa de la seva escola, més estarà allunyant de la vida al seu fill. Si vosté envia al seu fill a una escola totalment cristiana, cóm podrà els seu fill ser tolerant amb les altres religions? Si vosté envia el seu fill a una pública o una concertada laïca, corre el risc de que el seu fill no accedisca a uns continguts tan alts. Però li podem assegurar una cosa: coneixerà el món que l'envolta, i no ens n'oblidem una altra: N'hi ha dos batxillers; l'acadèmic i el del carrer.
Escola pública. Aquesta es caracteritza per ser creada i controlada per l'estat, qui posa el seu professorat i fiscalitza el seu funcionament. Té la característica de ser comprensiva, adaptable a l'alumne, acollidora de tot tipus d'alumnat i tot tipus de mestres, però amb una característica, gran part dels mestres han passat un examen oposició o com a mínim han participat en borsa de treball i tenen millors condicions salarials. És laïca per definició, que no areligiosa. Sino que podem trobar alumnes i mestres que siguen cristians, ateus, agnòstics, musulmans, bahà'ís, zoroastrians...
Aquestes característiques creen una escola on podem trobar i per tant aprendre amb la varietat de persones que hi ha present. Malgrat que se la acusa de tindre uns rendiments acadèmics més baixos.
Escola concertada que pot ser de dos tipus: escola laica (molt possiblement un cooperativa de treballadors i pares) o religiosa, en el cas d'Espanya, generalment catòlica, encara que ja podem trobar-ne alguna no catòlica.
Les laïques, solen ser com una escola pública on ningú ha fet una oposició, però els mestres s'han agrupat amb un fonament didàctic concret, són escoles que en moltes ocasions acaben siguent estudiades en les universitats pels seus projectes educatius i per la calitat de les seves innovacions. Tenim exemples en: Aire Lluire (ALACANT), La Nostra Escola Comarcal (PICASSENT), Els Encants (BCN)
Les religioses, són escoles on sabem que tot el cos docent és cristià catòlic i s'asseguren de donar una formació religiosa. Poden ser d'èlit i per tant oferior una visió més que deformada de la realitat: tots cristians (excepte algun alumne mussulmà que l'inspector de zona obligue a tindre) i d'una classe social com a mínim mitjana. Casos curiosos són les escoles segregades on els xiquets están separats de les xiquetes o directament tenen només un gènere en l'alumnat (aquestes no haurien d'estar subvencionades per l'estat, però alguna s'escapa).
Escola privada, aquestaes diferència de les altres en que no rep diners de l'estat (segons comunitats autònomes no està tan clar) El finançament és exclusiu dels pares i això fa que les taxes siguen més que privatives, amb la qual cosa, teniim una gran garantia de lliurar-nos de gitanos, discapacitats... si vosté porta al seu fill allí i no s'encarrega d'educar-lo bé a casa, pot acabar creant un classista, per què mai ha vist un pobre i no tindrà ni idea de la societat real que l'envolta. Això sí, segur que s'aprén la tabla periòdica dels elements.
Finalment, els fem una reflexió a tots vostés senyors lectors. Si els mestres no s'involucren en l'escola (bé oper que l'han creada, bé per què han passat un examen), tenim un pitjor indicador. I una segona: quanta major siga la taxa de la seva escola, més estarà allunyant de la vida al seu fill. Si vosté envia al seu fill a una escola totalment cristiana, cóm podrà els seu fill ser tolerant amb les altres religions? Si vosté envia el seu fill a una pública o una concertada laïca, corre el risc de que el seu fill no accedisca a uns continguts tan alts. Però li podem assegurar una cosa: coneixerà el món que l'envolta, i no ens n'oblidem una altra: N'hi ha dos batxillers; l'acadèmic i el del carrer.
dijous, 20 d’octubre del 2011
Plastilina casolana
I huí de menú: Plastilina
Ingredients en gots
- 2 de farina
- 2 d'aigua
- 1 de sal
- 2 cullerades d'oli (Com no és per menjar, pot ser qualsevol, excepte el de motor)
- 1 cullerada d'àcid tartàric (en tendes especialitzades, en sobres o a granel a 1'50 per 100 grams.
- colorante alimentari (llegir el post sobre pintura de dits d'aquest mateix mes)
Elaboració
Mesclar tots els ingredients i calfar a fog lent, removent la mescla fins que faça una massa homogénia.
Posar en una tabla i amassar fins que la massa siga consistent. Dividir en 4 rejoles iguals, i aplicar unes gotes de colorant a cada tros.
Tornar a amassar cada tros de manera independent, fins que ens quede un color uniforme.
Tornar a amassar cada tros de manera independent, fins que ens quede un color uniforme.
I a jugar amb els xiquets que s'ho mereixen.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Consum de cànnabis en l'adolescència (Porros)
Els indicadors que es descriuen a continuació poden ajudar a detectar un possible consum en els adolescents. Cal tenir en compte que l'adolescència és una etapa on es solen produir canvis en el caràcter i en el comportament del menor, i per això confondre'ns a l'hora de descartar les variables que vénen a continuació:• Canvi en les companyies: el grup d'amics és l'indicador més rellevant en el consum de tabac i cànnabis perquè és ací on comença el consum. Com a pares hem de saber amb quina mena d'amics es relaciona el nostre fill i estar alerta per si canvia d'amics.• Desmotivació per les coses que abans li interessaven: aquest factor pot confondre molt perquè l'adolescència es caracteritza per això mateix. No obstant això, el consum de cànnabis comporta una desmotivació afegida. Només amb aquest factor és impossible detectar si el nostre fill consumeix.• Ulls vermells i semitancats: els ulls vermells són característics del consum de cànnabis, però els adolescents utilitzen una gran quantitat d'excuses per tapar el seu consum com per exemple: és perquè ahir vaig dormir malament, he estudiat molt, he estat davant de l'ordinador... A més , utilitzen el famós Vispring que et torna el color blanc natural. Tot i això és molt important fixar-nos, els ulls semitancats no els poden amagar amb res, amb el que és un factor determinant en el consum.• Apetència excessiva per les coses dolces: aquest factor es caracteritza per l'augment de la gana i sobretot per coses amb sucres.• Forats de petites cremades a la roba: quan es crema el costo no ho fa tan ràpidament com el paper, de manera que tendeix a caure encara encès i produir xicotets forats.• Baixada en el rendiment escolar: el consum de cànnabis també porta associat un menor rendiment perquè afecta la memòria a curt termini i la concentració.• Es retarda en les reaccions i va com despistat.• Trobes entre les seves coses paper de fumar i encenedors.• Rialla fluixa per qualsevol cosa.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
La motxilla.
La tan necessària motxilla per anar a classe és un ount a tindre en compte a l'hora de triar el material escolar. Per poder triar-la bé ens haurem de foxar en vàries qüestions:
Tamany, no és estrany veure una bossa d'escola levitar a pas lent, mentre un abnegat alumne d'un metre escàs la carrega com pot.
Pes, encara que parega que no, la mateixa motxilla ja és un pes en ella mateixa que soportarà l'esquena. Per això haurem de buscar-ne una que no tinga moltes cremalleres; codells inservibles; pessants ornaments; múltiples compartiments (amb tres sobra i tot); llums intermitents (sí, n'hi ha)...
Amb rodetes o sense? Jo particularment, no en sóc massa partidari de les rodetes per tres raons: Fan molt de soroll, embruten i pesen. A més, s'ha d'anar canviant de braç i portar poc de pès si no es vol un problema lumbar considerable. La motxilla amb rodetes ideal no és la que s'arrosega, sino la que s'espenta i no n'he trobat al mercat.
L'ansa i demés. Les anases han de ser amples i d'una certa duresa, sense ningun eixint que puga clavar-se, la tela és millor que siga transpirable i que tinga algun element que la faça blaneta.
Una vegada estimat tot açò, ja podem mirar models, marques... a gust del consumidor. Sobre aquesta qüestió, només cal dir que és millor un color sufrit, que no el blanc immaculat i a ser possible, algun reflectant integrat per si cal emprar-la amb la bicicleta (en alguns païssos europeus ja són obligatoris). Això sí, recordem que les motxilles que fan certes marques patrocinadores d'equips de futbol, a més de caríssimes, estan fetes per xiquets que en compte de gastar motxilles per aprendre, han aprés a fer motxilles i no van a escola, seran una incults tota la vida. i seran esclaus de la fàbrica. Sino vols que el teu fill treballe desde els 6 o 8 anys, no faces que el fill d'altra persona ho faça.
Després de parlar de la motxilla, ens cal parlar d'un parell de detalls més que cal tindre en compte: Els elements més grans i de major pes (generalment llibres, aniran el més prop possible de l'esquena); l'estoig anirà el més lluny possible de l'esquena sobretot si portem compassos, cutters o altres elements punxants o tallants. L'esmorzar i l'aigua aniran apart, a ser possible dins d'una bossa de plàstic que podrem reciclar tot el curs si volem. I per experiència més que per ciència, revisarem als més menuts si s'ham pres l'esmorzar, per què sino podem trobar-nos amb noves espècies que han evolucionat d'un entrepà de pernil o una poma oblidada un parell de semanes entre l'agenda que el xiquet no mira i el diccionari que mai gasta.
Aquí tenim uns quants links a motxilles que jo no gastaria:
http://www.planet-sports.com/es/product148772/product_info.html Vem com aquesta motxilla té una quantitat d'estris i ornaments que només afageixen pes.
http://www.planet-sports.com/es/product132803/product_info.html Motxilla amb 7 compartiments, osiga 7 cremalleres metàliques.
En canvi n'hi ha altres que per la senzillesa, sí em pareixen més adequades: http://www.planet-sports.com/es/product142049/product_info.html
http://spanish.alibaba.com/product-gs-img/quanzhou-reflective-backpack-366517791.html
Tamany, no és estrany veure una bossa d'escola levitar a pas lent, mentre un abnegat alumne d'un metre escàs la carrega com pot.
Pes, encara que parega que no, la mateixa motxilla ja és un pes en ella mateixa que soportarà l'esquena. Per això haurem de buscar-ne una que no tinga moltes cremalleres; codells inservibles; pessants ornaments; múltiples compartiments (amb tres sobra i tot); llums intermitents (sí, n'hi ha)...
Amb rodetes o sense? Jo particularment, no en sóc massa partidari de les rodetes per tres raons: Fan molt de soroll, embruten i pesen. A més, s'ha d'anar canviant de braç i portar poc de pès si no es vol un problema lumbar considerable. La motxilla amb rodetes ideal no és la que s'arrosega, sino la que s'espenta i no n'he trobat al mercat.
L'ansa i demés. Les anases han de ser amples i d'una certa duresa, sense ningun eixint que puga clavar-se, la tela és millor que siga transpirable i que tinga algun element que la faça blaneta.
Una vegada estimat tot açò, ja podem mirar models, marques... a gust del consumidor. Sobre aquesta qüestió, només cal dir que és millor un color sufrit, que no el blanc immaculat i a ser possible, algun reflectant integrat per si cal emprar-la amb la bicicleta (en alguns païssos europeus ja són obligatoris). Això sí, recordem que les motxilles que fan certes marques patrocinadores d'equips de futbol, a més de caríssimes, estan fetes per xiquets que en compte de gastar motxilles per aprendre, han aprés a fer motxilles i no van a escola, seran una incults tota la vida. i seran esclaus de la fàbrica. Sino vols que el teu fill treballe desde els 6 o 8 anys, no faces que el fill d'altra persona ho faça.
Després de parlar de la motxilla, ens cal parlar d'un parell de detalls més que cal tindre en compte: Els elements més grans i de major pes (generalment llibres, aniran el més prop possible de l'esquena); l'estoig anirà el més lluny possible de l'esquena sobretot si portem compassos, cutters o altres elements punxants o tallants. L'esmorzar i l'aigua aniran apart, a ser possible dins d'una bossa de plàstic que podrem reciclar tot el curs si volem. I per experiència més que per ciència, revisarem als més menuts si s'ham pres l'esmorzar, per què sino podem trobar-nos amb noves espècies que han evolucionat d'un entrepà de pernil o una poma oblidada un parell de semanes entre l'agenda que el xiquet no mira i el diccionari que mai gasta.
Aquí tenim uns quants links a motxilles que jo no gastaria:
http://www.planet-sports.com/es/product148772/product_info.html Vem com aquesta motxilla té una quantitat d'estris i ornaments que només afageixen pes.
http://www.planet-sports.com/es/product132803/product_info.html Motxilla amb 7 compartiments, osiga 7 cremalleres metàliques.
En canvi n'hi ha altres que per la senzillesa, sí em pareixen més adequades: http://www.planet-sports.com/es/product142049/product_info.html
http://spanish.alibaba.com/product-gs-img/quanzhou-reflective-backpack-366517791.html
dimecres, 12 d’octubre del 2011
¿Quina diferència n'hi ha entre els pares i la família?
Fa uns anys, fent unes pràctiques a la cooperativa agrària de Sueca, per moure un xiquet de la pissarrra l'abrací tirant-lo cap enrere i tota la classe esclatà dient: -Enoc, pareixes un pare.
Això m'ha anat fent reflexionar amb el temps. La familia, pertany tant al socio grup primari com al secundari, puix que té relacions pròximes, càlides... mentre que vigila que hi haja un correcte funcionament de la llei i per tant, té la seva vessant freda i protocolària. La relació mestre alumne, és justa al contrari, primer vigila que es complisca la llei (currículum educatiu) refredant-se i fent-se protocolària; després, si sobra temps ja farem amistat amb els alumnes.
Però jo em pregunte, sino hauria de ser l'escola com una família: Sino hauria de garantir primer que res la formació d'un grup amb sentiments, sino hauria d'haver més bessos i abraços a l'alumnat. ¿Quantes vegades ens ha besat un mestre? Vosté, mestra, quants bessos ha donat enguany? Ahir quan Pepet es caigué vosté l'abraçà? És més, senyors pares, no els preocupa quina educació rep el seu fill? Si la seva filla va a casa d'una tia que fa mig any que no veu, la fa besar-la, mentre que al mestre o a la mestra no se'ls besa.
Val, van obligats a l'escola, però ¿cóm volem que estimen l'escola si l'escola no comença donant-los amor a ells? Sincerament, podem acabar tenint, l'escola de Ribera: http://www.youtube.com/watch?v=cMyLSwWzbJs .
Això m'ha anat fent reflexionar amb el temps. La familia, pertany tant al socio grup primari com al secundari, puix que té relacions pròximes, càlides... mentre que vigila que hi haja un correcte funcionament de la llei i per tant, té la seva vessant freda i protocolària. La relació mestre alumne, és justa al contrari, primer vigila que es complisca la llei (currículum educatiu) refredant-se i fent-se protocolària; després, si sobra temps ja farem amistat amb els alumnes.
Però jo em pregunte, sino hauria de ser l'escola com una família: Sino hauria de garantir primer que res la formació d'un grup amb sentiments, sino hauria d'haver més bessos i abraços a l'alumnat. ¿Quantes vegades ens ha besat un mestre? Vosté, mestra, quants bessos ha donat enguany? Ahir quan Pepet es caigué vosté l'abraçà? És més, senyors pares, no els preocupa quina educació rep el seu fill? Si la seva filla va a casa d'una tia que fa mig any que no veu, la fa besar-la, mentre que al mestre o a la mestra no se'ls besa.
Val, van obligats a l'escola, però ¿cóm volem que estimen l'escola si l'escola no comença donant-los amor a ells? Sincerament, podem acabar tenint, l'escola de Ribera: http://www.youtube.com/watch?v=cMyLSwWzbJs .
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Enuresi, control d'esfínters o cóm llevar-li el volquer al xiquet.
El primer que direm de l'enuresi, és que nosaltres ens referirem a la infantil només. Atenent a a+ò, podem dividir-la en diurna i nocturna o primària i secundària.
La primera divisió està clara, quan es produeix mentre es dorm o mentre s'està conscient. La segona es referix a si el xiquet no ha aprés encara a controlar l'orina o si el xiquet sabia i deixa de fer-ho (secundària).
Entenem que els bebés no saben controlar l'orina, però que cap a l'any i mig es pot començar a controlar si els cuidadors el van treballant (sempre que no hi haja res que ho impedisca).
Un dels primers passos per llevar el volquer seria començar a fer notar al menut la diferència entre estar eixut i estar banyat i portar volquer i no portar-lo. Per això, estaria bé començar a llevar-li el volquer algun moment, deixar-lo que jugue un poc sense ell... Si seguim un patró lògic, hauriem de controlar quan ha pixat i immediatament després llevar-li el volquer, per que sino ho fem així, podem acabar regant tota la casa i serà culpa nostra, i només nostra.
Quan vegem que el xiquet ja controla més o menys la diferència entre volquer i no volquer a la vegada que eixut i no eixut, podem anar-nos-en de compres amb ell i triar una basenilla, adaptador... N'hi ha amb música i tot. I li espliquem que si aprén a gastar-la, podrà anar sense volquer com els grans.
A la seva vegada, hem de controlar les hores aproximades en que fa pipi i posar-lo nosaltres al vàter, hem desplicar-li que ens ha d'anar avisant i que si ho fa tindrà recompenses, que poden anar desde una gran felicitació, fins a alguna llepolia, galleta... Ma mare gastava cheetos i si no ho feia bé se'l menjava ella. Pot ser açò siga passar-se'n, però si el compensen amb alguna cosa de forma immediata els anirà bé (insistim en que la recompensa no té per què ser material, vostés trien, però si automàtica).
Quan el seu menut haja integrat que hi ha una recompensa per fer pipi o de ventre al vàter; que hi ha diferència entre sec i humit i que els grans no porten volquer ( açò pot taradar mig anyet tranquilament), és el moment de plantejar-se llevar-li el volquer. Ara bé, han de tindre en compte que primer es lleva durant el dia, i a ser possible en un cap de semana o un pont, per evitar que tinga una primera fuga en l'escola. Avisarem a l'escola per què no li posen més volquers ja i començarem a vigilar tres coses primordials:
La cantita de líquid que pren: deu beure poc més o menys un litrei mig de líquid al dia.
Les vegades que va al servei. al voltant de 8 a 10 vegades al dia (s'entén que a pixar, no a fer de ventre).
Que cada hora i mitja estiga uns minuts al vàter. Ell, no vindrà a dir-nos que vol anar al vàter si està agust jugant, així que se li ha de tallar el joc cada x temps per anar al vàter. Normalment, si li donem aigua i esperem un parell de minuts, aumentarem les possibilitats d'acert. (És fàcil que els primers dies, hi haja errors de càlcul, no és culpa de ningú, són coses que passen, jo em dedique a açò i fa dos messos em regaren el parquet, les pintures, els dibuixos...)
Trucs:
-Si vem que es toquen els genitals, pot ser un senyal de necessitat de vàter.
-Si gastem l'aigua per provocar el pipi, anirem més sobre segur.
-Seria interessant apuntar en una llibreta les vegades que va al vàter, les vegades que demana per ell mateix, les que l'hem de portar nosaltres... Sobretot veure que a poc a poc millora.
-Si es vol fer un mural i donar també premis a mig termini és una bona opció.
A tindre en compte:
-Les bevudes amb gas i sucre (de cafeina i teina ni parlem), són pitjors del que ens pensem, seria qüestió d'evitar-les.
-Les xiquetes tenen més facilitat, per què els seu aparell urinari no és tan complex.
-No devem tornar a posar el volquer si ja l'hem llevat.
-El jo te'l pose per si de cas, però tu avisa'm no és tan bona idea com pareix.
-El pipi stop (sensor d'humitat que pita) pot produir un efecte contrari: que es passen el dia amollant gotes per tindre la recompensa.
- Podem començar a preparar el terreny a l'any i llevar el volquer a l'any i mig, si el xiquet és comunicatiu.
-Entre llevar el volquer de dia i de nit, no deu passar molt més d'un mes.
Ja només queda desitjar-vos un bon resultat i que els accidents lògics i esperables, no vos facen massa mal bé els mobles i la roba.Així com que l'educació no és com un tir, sino com el vol d'una papallona, i que si un dia va més fluix que altre, no és res tan greu.
La primera divisió està clara, quan es produeix mentre es dorm o mentre s'està conscient. La segona es referix a si el xiquet no ha aprés encara a controlar l'orina o si el xiquet sabia i deixa de fer-ho (secundària).
Entenem que els bebés no saben controlar l'orina, però que cap a l'any i mig es pot començar a controlar si els cuidadors el van treballant (sempre que no hi haja res que ho impedisca).
Un dels primers passos per llevar el volquer seria començar a fer notar al menut la diferència entre estar eixut i estar banyat i portar volquer i no portar-lo. Per això, estaria bé començar a llevar-li el volquer algun moment, deixar-lo que jugue un poc sense ell... Si seguim un patró lògic, hauriem de controlar quan ha pixat i immediatament després llevar-li el volquer, per que sino ho fem així, podem acabar regant tota la casa i serà culpa nostra, i només nostra.
Quan vegem que el xiquet ja controla més o menys la diferència entre volquer i no volquer a la vegada que eixut i no eixut, podem anar-nos-en de compres amb ell i triar una basenilla, adaptador... N'hi ha amb música i tot. I li espliquem que si aprén a gastar-la, podrà anar sense volquer com els grans.
A la seva vegada, hem de controlar les hores aproximades en que fa pipi i posar-lo nosaltres al vàter, hem desplicar-li que ens ha d'anar avisant i que si ho fa tindrà recompenses, que poden anar desde una gran felicitació, fins a alguna llepolia, galleta... Ma mare gastava cheetos i si no ho feia bé se'l menjava ella. Pot ser açò siga passar-se'n, però si el compensen amb alguna cosa de forma immediata els anirà bé (insistim en que la recompensa no té per què ser material, vostés trien, però si automàtica).
Quan el seu menut haja integrat que hi ha una recompensa per fer pipi o de ventre al vàter; que hi ha diferència entre sec i humit i que els grans no porten volquer ( açò pot taradar mig anyet tranquilament), és el moment de plantejar-se llevar-li el volquer. Ara bé, han de tindre en compte que primer es lleva durant el dia, i a ser possible en un cap de semana o un pont, per evitar que tinga una primera fuga en l'escola. Avisarem a l'escola per què no li posen més volquers ja i començarem a vigilar tres coses primordials:
La cantita de líquid que pren: deu beure poc més o menys un litrei mig de líquid al dia.
Les vegades que va al servei. al voltant de 8 a 10 vegades al dia (s'entén que a pixar, no a fer de ventre).
Que cada hora i mitja estiga uns minuts al vàter. Ell, no vindrà a dir-nos que vol anar al vàter si està agust jugant, així que se li ha de tallar el joc cada x temps per anar al vàter. Normalment, si li donem aigua i esperem un parell de minuts, aumentarem les possibilitats d'acert. (És fàcil que els primers dies, hi haja errors de càlcul, no és culpa de ningú, són coses que passen, jo em dedique a açò i fa dos messos em regaren el parquet, les pintures, els dibuixos...)
Trucs:
-Si vem que es toquen els genitals, pot ser un senyal de necessitat de vàter.
-Si gastem l'aigua per provocar el pipi, anirem més sobre segur.
-Seria interessant apuntar en una llibreta les vegades que va al vàter, les vegades que demana per ell mateix, les que l'hem de portar nosaltres... Sobretot veure que a poc a poc millora.
-Si es vol fer un mural i donar també premis a mig termini és una bona opció.
A tindre en compte:
-Les bevudes amb gas i sucre (de cafeina i teina ni parlem), són pitjors del que ens pensem, seria qüestió d'evitar-les.
-Les xiquetes tenen més facilitat, per què els seu aparell urinari no és tan complex.
-No devem tornar a posar el volquer si ja l'hem llevat.
-El jo te'l pose per si de cas, però tu avisa'm no és tan bona idea com pareix.
-El pipi stop (sensor d'humitat que pita) pot produir un efecte contrari: que es passen el dia amollant gotes per tindre la recompensa.
- Podem començar a preparar el terreny a l'any i llevar el volquer a l'any i mig, si el xiquet és comunicatiu.
-Entre llevar el volquer de dia i de nit, no deu passar molt més d'un mes.
Ja només queda desitjar-vos un bon resultat i que els accidents lògics i esperables, no vos facen massa mal bé els mobles i la roba.Així com que l'educació no és com un tir, sino com el vol d'una papallona, i que si un dia va més fluix que altre, no és res tan greu.
divendres, 7 d’octubre del 2011
Cóm ser mestre en valencià
La generalitat valenciana, no es creu que aquells que estudien magisteri sàpiguen valencià. Per això, crea un itinerari de formació en valencià consistent en 24 crèdits si es vol donar classe en valencià i 40 si es vol fer de valencià. La primera ilogicitat, la trobem en que no fa el mateix amb el castellà, per què el valencià cal estudiarlo i el castellà plou o es cull als arbres. Osiga, que una persona que ha fet tot l'institut en valencià no sap valencià, però si sap castellà.
Acte seguit, resulta que la generalitat només fa cursos específics per aquells que ja estan en borsa o tenen plaça. Per tant, si vosté ha estudiat fora, s'ha de matricular en la UJI (pareix que fa un curs propi), en la universitat catòlica i pagar uns 1000€ o estudiar assignatures de filologia catalana (No sé per què, però la pàgina de la universitat d'alacant no se m'obri).
L'argumentació que ens ha donat una persona de conselleria és que no n'hi ha diners per pagar el curs a tot aquell que vulga fer-lo, per què després hi ha gent que no treballa de mestre i la conselleria no pot gastar tants diners en aquests moments. I nosaltres proposem des d'aquí a la conselleria:
1 Que totes les universitats oferiren el títol propi de mestre en i de valencià.
2 Que la conselleria oferira els seus cursos cobrant a aquells que no siguen funcionaris i quan s'assolira la plaça o entrés en borsa se li tornaren els diners.
3 Que faça el mateix amb el castellà, que també tenim faltes d'ortografia en aquesta llengua.
Desitjem enèrgicament, que millore aquesta situació, per que hi ha molta gent que estudia fora (falten places a magisteri a València). I una persona que se'n va lluny de sa casa per estudiar una carrera concreta, és una persona amb una vocació, que difícilment es pot permetre el luxe de perdre un sistema educatiu.
Acte seguit, resulta que la generalitat només fa cursos específics per aquells que ja estan en borsa o tenen plaça. Per tant, si vosté ha estudiat fora, s'ha de matricular en la UJI (pareix que fa un curs propi), en la universitat catòlica i pagar uns 1000€ o estudiar assignatures de filologia catalana (No sé per què, però la pàgina de la universitat d'alacant no se m'obri).
L'argumentació que ens ha donat una persona de conselleria és que no n'hi ha diners per pagar el curs a tot aquell que vulga fer-lo, per què després hi ha gent que no treballa de mestre i la conselleria no pot gastar tants diners en aquests moments. I nosaltres proposem des d'aquí a la conselleria:
1 Que totes les universitats oferiren el títol propi de mestre en i de valencià.
2 Que la conselleria oferira els seus cursos cobrant a aquells que no siguen funcionaris i quan s'assolira la plaça o entrés en borsa se li tornaren els diners.
3 Que faça el mateix amb el castellà, que també tenim faltes d'ortografia en aquesta llengua.
Desitjem enèrgicament, que millore aquesta situació, per que hi ha molta gent que estudia fora (falten places a magisteri a València). I una persona que se'n va lluny de sa casa per estudiar una carrera concreta, és una persona amb una vocació, que difícilment es pot permetre el luxe de perdre un sistema educatiu.
dijous, 6 d’octubre del 2011
Com fer la teva pròpia pintura de dits.
Huí plantejem el fet d'usar pintura de dits casolana per poder estar tranquils. De forma que sabem que si el xiquet es menja el pot sencer, com a molt tindrà una miqueta de mal de panxa. És més, si tenim germans de distintes edats, el major pot fer la pintura per jugar els dos després. D'altra banda, és un recurs didàctic prou econòmic. A la universitat d'Almeria, una de les pràctiques sigué pintar les vidreres de l'aula amb aquest materials i vos puc assegurar, que quedà preciós.
Ingredients:
Mesurant amb gots:
Mig de farina de dacsa.
Dos d'aigua bollint.
Un d'aigua freda.
Gelatina (sobrés o llàmines, no les terrines de menjar)
Colorant vegetal.
Recepta:
1 Deixem a remullar la gelatina amb un poc d'aigua freda.
2 Preparem la farina a un perol o font, li afegim un poc d'aigua freda i removem empastant.
3 Posem a bollir l'aigua dos gots d'aigua i quan estiga al punt d'ebullició.
4 Avoquem a poc a poc l'aigua calenta en la pasta.
5 Quan s'haja integrat l'aigua amb la pasta.
6 Tornem a posar-ho tot al receptacle on ha bollit l'aigua a foc suau fins que torne a bollir.
7 Vesa la pasta bollint al receptacle amb la gelatina i remou bé.
8 Afegeix el colorant vegetal i a remoure.
Truc:
Tens dues opcions pel que fa al colorant:
-La més còmoda, comprar-lo. (Ara bé, sempre corres el risc d'emprar un colorant artificial sense adonar-te'n). A més, algunes marques que hi ha als grans magatzems són cares i tenen alcohol o mot de sucre.
-La més satisfactòria, crear els teus propis colorants vegetals. El safrà o el suc de taronja, són dos meravellosos colors ataronjats. La remolatxa bollida i el pimentó deixen un suc amb un vermell mot suggerent. Les espinaques, un verd curiós. La llima el groc... Simplement afegint colorants alimentaris o sucs (en aquest cas, llevant aigua de la mescla), aconseguim de forma econòmica els colorants.
En resum:
No ens cal comprar més pintura de dits, podem estar més tranquils si la fem nosaltres mateixos, i inclús, ens valdria per decorar pastissos, galletes...
Ingredients:
Mesurant amb gots:
Mig de farina de dacsa.
Dos d'aigua bollint.
Un d'aigua freda.
Gelatina (sobrés o llàmines, no les terrines de menjar)
Colorant vegetal.
Recepta:
1 Deixem a remullar la gelatina amb un poc d'aigua freda.
2 Preparem la farina a un perol o font, li afegim un poc d'aigua freda i removem empastant.
3 Posem a bollir l'aigua dos gots d'aigua i quan estiga al punt d'ebullició.
4 Avoquem a poc a poc l'aigua calenta en la pasta.
5 Quan s'haja integrat l'aigua amb la pasta.
6 Tornem a posar-ho tot al receptacle on ha bollit l'aigua a foc suau fins que torne a bollir.
7 Vesa la pasta bollint al receptacle amb la gelatina i remou bé.
8 Afegeix el colorant vegetal i a remoure.
Truc:
Tens dues opcions pel que fa al colorant:
-La més còmoda, comprar-lo. (Ara bé, sempre corres el risc d'emprar un colorant artificial sense adonar-te'n). A més, algunes marques que hi ha als grans magatzems són cares i tenen alcohol o mot de sucre.
-La més satisfactòria, crear els teus propis colorants vegetals. El safrà o el suc de taronja, són dos meravellosos colors ataronjats. La remolatxa bollida i el pimentó deixen un suc amb un vermell mot suggerent. Les espinaques, un verd curiós. La llima el groc... Simplement afegint colorants alimentaris o sucs (en aquest cas, llevant aigua de la mescla), aconseguim de forma econòmica els colorants.
En resum:
No ens cal comprar més pintura de dits, podem estar més tranquils si la fem nosaltres mateixos, i inclús, ens valdria per decorar pastissos, galletes...
dimarts, 4 d’octubre del 2011
Aprendre amb globus
L'experiència ens diu dues coses:
1 Que hem d'ensenyar sense que el xiquet es done compte de que estudia, almenys els primers anys.
2 Que a tots els xiquets els agrada jugar amb globus i molt.
Aquest estiu hem estat comprovant, que podem ensenyar molt als xiquets amb globus, i tenim algunes propostes a fer:
-Aprendre els colors: ¿Quin color t'agrada? Ui, el globus quan s'unfla, canvia de color, es fa més suau.
-Treballar el coneixement del medi: Anem a fer un gosset que tindrà un cap, dos ulls, quatre potes, que en son dues davant i dues darrere...
-Treballar les matemàtiques: Per a fer una persona ens calem dos globus i per a fer un fantasma, ens cal un globus llarg i un redó.
Resultat: podem treballar totes les àrees de la persona amb els globus i d'aquesta forma, fer que l'alumnat s'interesse pel que volem que aprenga.
1 Que hem d'ensenyar sense que el xiquet es done compte de que estudia, almenys els primers anys.
2 Que a tots els xiquets els agrada jugar amb globus i molt.
Aquest estiu hem estat comprovant, que podem ensenyar molt als xiquets amb globus, i tenim algunes propostes a fer:
-Aprendre els colors: ¿Quin color t'agrada? Ui, el globus quan s'unfla, canvia de color, es fa més suau.
-Treballar el coneixement del medi: Anem a fer un gosset que tindrà un cap, dos ulls, quatre potes, que en son dues davant i dues darrere...
-Treballar les matemàtiques: Per a fer una persona ens calem dos globus i per a fer un fantasma, ens cal un globus llarg i un redó.
Resultat: podem treballar totes les àrees de la persona amb els globus i d'aquesta forma, fer que l'alumnat s'interesse pel que volem que aprenga.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Aprendre per art de màgia.
Un dels grans problemes que tenim avuí en dia, és que els docents intenten motivar als xiquets des de la seva taula, fent-los estar quets. I això és molt difícil. En canvi, si emprem la màgia per ensenyar, podem guanyar molt. Posem un mestre que està ensenyant a sumar i restar a l'alumnat, no és el mateix posar una bateria de sumes i restes, que fer aparèixer i desaparèixer objectes.
Que produeix açò:
L'alumnat relaciona les matemàtiques amb qüestions divertides i que formen part de la seva vida.
Desde ben menuts, si els pregunten: a tu t'agraden les mates? La persona va contestant que sí i va agafant una predisposició positiva cap a la matèria.
S'aprén a contar de totes formes.
Ara plantejem-nos fer el mateix truc en anglés. Serà l'anglés una assignatura avorrida? tindran dret a queixar-se les futures generacions si fem això?
Doncs si continuem, podem trobar exemples per a totes les assignatures.
En resum, per ensenyar, cal ensenyar-se primer. No la matèria (que també), sino cóm fer que no badallen els deixebles.
Que apdrenguen en ocasinos sense esforç: o siga, per art de màgia.
Que produeix açò:
L'alumnat relaciona les matemàtiques amb qüestions divertides i que formen part de la seva vida.
Desde ben menuts, si els pregunten: a tu t'agraden les mates? La persona va contestant que sí i va agafant una predisposició positiva cap a la matèria.
S'aprén a contar de totes formes.
Ara plantejem-nos fer el mateix truc en anglés. Serà l'anglés una assignatura avorrida? tindran dret a queixar-se les futures generacions si fem això?
Doncs si continuem, podem trobar exemples per a totes les assignatures.
En resum, per ensenyar, cal ensenyar-se primer. No la matèria (que també), sino cóm fer que no badallen els deixebles.
Que apdrenguen en ocasinos sense esforç: o siga, per art de màgia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)