Diferències entre Piaget i Vigotski

Hi ha molta gent que sap de la diferència entre les teoríes de Jean Piaget i Lleó S. Vigotski, el que no sap és el perquè d'elles i sobretot el perill de les teories Piagetianes.

En esència, Piaget planteja que hi ha una sèrie d'estadies i etapes en que l'alumnat ha d'evolucionar forçosament, de forma progressiva i linial. En canvi, Nicola Cuomo ens planteja que l'educació no és com un tir, sino com el vol d'una papallona i Vigotski molt abans el que plantejava és que hem de coneixer l'alumnat, saber en quin punt està i ajudar-lo a que es desenvolupe, però entenent que som sers socials, que som sers individuals, i que per tant se'ns ha de coneixer i buscar desde la nostra pròpia identitat i llibertat.

Fins ací, no pareix més que una simple diferència entre teories, però què passa per a Piaget si hi ha algú que no segueix les etapes? Que és anòmal. I per a Vigotski? Que el seu entorn l'ha fet evoluciuonar d'eixa forma. En quina època i en quin espai va escriure Piaget? A ningú li ha sobtat que l'autor visquera enmig de les guerres mundials en una Europa colonialista? No s'ha plantejat ningú la possibilitat que les teories de Piaget hajen sigut el vehicle i la justificació duarnt anys per a l'apartheid i el maltracte a moltes cultures? 

Posem un cas, anem a una tribu on es conta només fins al 3 per què no els cal per a res més, els passem un test d'inteligència i veguem que ningú de la tribu és capaç de pensar més enllà del concepte del 3. Avaluació piagetiana: la tribu és deficient intelectual i mai milloraran. En canvi, quina seria l'avaluació Vigotskiana? Si el màxim que hi ha a la tribu són grups de 3 o ja consideren que hi ha un grup molt nombrós, pot ser que això condiciones la seua ment i que si els introduim el número 4 i tenim pacencia, aconseguirem que es millore el concepte numeral que tenen.

Algú pot pensar: I per què a Vigotski no se'l seguia a Europa? Molt fàcil, només els comunistes seguien a qui cita a Marx a les introduccions dels seus llibres, per això, grans comunistes declarats com Loris Malaguzzi pogueren fer escoles com les de Reggio Emilia, per què viatjaren a Russia per tal d'aprendre d'ell.

Empren més diners per a dos centres de l'opus, que per a la resta del públics murcians

El Govern murcià dóna més diners als dos col·legis de l'Opus: segregadors per gènere per a més INRI, que al funcionament de tots els públics de la Comunitat, segons denuncia FETE-UGT.

Analitzant l'avantprojecte de Llei de Pressupostos de la Comunitat Autònoma per a 2013 veiem que als col·legis Nelva (només nenes) i Monteagudo (només nens) pretenen destinar si ningú amb sentit comú ho evita 3.653.077 euros, enfront dels 2.617.663 euros que es volen dedicar a tots els centres públics en concepte de despeses de funcionament. El que dóna a entreveure el molt que es valora l'educació pública a Múrcia.

FETE-UGT ha interposat una demanda davant el TSJ de Múrcia contra la Conselleria d'Educació per destinar diners públics a un model d'ensenyament diferenciat per sexes, cosa que el Tribunal Suprem ha rebutjat de ple per considerar-se al marge de la LOE. "En el año 2013, a los murcianos y murcianas nos va costar este tipo de enseñanza más que todo el dinero que se destina a todos los colegios públicos de la Región de Murcia", insisteix el sindicat.

Crítica a una crítica a les Comunitats d'aprenentatge

Les comunitats d'aprenentatge són una forma de treballar que es proposa desde la universitat de Barcelona i la Autònoma també que té entre d'altres defensors a En Ramon Flecha, Rosa Valls, Lidia Puigvert... La gent del CREA  en general. N'hi ha d'altres que estan començant a animar-se com la de València, Castelló, Valladolid...

La base del treball és el diàleg del que tant escriu Freinet, la inclusió de que ens parla Dur-Bellat i col·locar la figura docent més cap a un rol de dinamització i gestió de les oportunitats educatives, que no com al mestre bancari del que ens parla Freire. Per tant, no és que siguen unes ocurrències messiàniques d'algun salvapàtries aspirant de surfer de séquia i xafaxarcos com el nostre estimat ministre d'educació i cultura, sino de gent que té una forta fonamentació teòrica en el tema, que porten anys impulsant a nivell pràctic a les seves investigacions i que reconeguent que no són el retorn de Jesucrist a la terra, parlen ja en una certa propietat.

Curiosament una amiga m'ha passat per a llegir un article d'algú que no sé per què critica sense molt de fonament les cda. http://ined21.com/tres-criticas-al-proyecto-de-comunidades-de-aprendizaje-de-ramon-flecha/

Per abreujar, les tres crítques es basen en:

1 Les cda no són una veritat absoluta, hi ha altres coses que funcionen bé i damunt, no funcionen en segons quins llocs.

La primera part és veritat, de la mateixa forma en que els ciris il·luminen també, però no és millor la llum el·lèctrica? Podem aconseguir docència en mètodes tradicionals/bancaris? Sí, clar. Ningú li ho nega i ningú prohibeix que ho facen, no? El que es fa desde CREA almenys així ho veig joi és informar d'altre mètode no una secta on una persona s'ha de batejar.

La segona part del seu primer argument consisteix en tirar la pedra i amagar la mà. Faré el mateix. Puc afirmar que en certes parts del planeta l'aigua no banya i renta, sino que eixuga i embruta. I esta serà una veritat universal, per què ho dic jo i no dic com, ni per què ni on. I em quede més ample que llarg igual com fa l'article d'INED. Per favor, si creuen que les cda no funcionen, diguen en quin context, per què... Estaré encantat de donar-los la raó si ho demostren. Mentre, no fan més que descalificar l'article per què no el raonen.

2 Hi ha teòrics que defenen altres paradigmes distints igual de vàlids i això ens ha de fer pensar que hi ha altres possibilitats i que no ens trobem en un paradigma conversacional sino constructivista.

Vosté persona que llegeix és lliure d'estar en el paradigma que tinga ganes. Jo he estat parlant en Ramón Flecha uns 40 minuts sobre educació... I ni m'ha paregut una persona dogmàtica ni res paregut. De fet, més al contrari tinc una imatge d'ell més bé de persona respectuosa en les teoríes dels altres i ni molt menys transmet la imatge de persona que parle per la humanitat. Ja fa més temps he conegut a altra gent del CREA i tampoc em dóna la sensació que partlen de que la humanitat es trobe sota un paradigma que ells abanderen. Sino que ells treballen sota un paradigma, i que lògicament expliquen, defenen. I faltaria més: difonen obertament, però no desde la idea proselititsta, sino desde la idea intelectual. Si jo crec que açò és bo ho oferisc i si ho vols agarrar, això que t'emportes. Ni moltíssim menys desde tots pensen com jo i tots m'han de seguir.

3 No tot es resol desde les comunitats d'aprenentatge i el diàleg.

Això és el mateix que diuen a les xerrades la gent del CREA. No només plantejen dialogar, es plantejen treballs, investigacions a l'aula, llegir, escriure. ¿Algú s'imagina un o una docent d'educació física que no faça córrer, botar, girar... a l'alumnat? Jo no sé si és que no he entés qué són les cda, però jo no crec que es referisquen a que tots i totes hem d'estar eternament dialogant sense fer res més i que el voluntariat ha de viure al centre i romandre allí pels segles dels segles amén. Per tant criticar coses que no es fan em pareix incorrecte. Això és una acusació en fals i que per tant no s'hauria de fer.

En definitiva i per acomiadar-nos, les cda són una opció que jo recomane si s'entenen i s'estudien en una certa profunditat i espere que s'estenguen pel món desde la llibertat a dir que no, a tirar-se enrere i a disfrutar de la docència.

Qué fa la LOMQE pitjor del que és? La por.

Molt s'ha parlat de la LOMCE, però hi ha certs elements auxiliars que la catalitzen i certs factors que la fan més dura del que realment és. El principal és la por que dóna la crisi. Com diria Robinson Crusoe: La por al perill és deu mil vegades pitjor que el perill mateix i el pes de l'ansietat és més gran que el del mal que la provoca. El professorat té por de ser acomiadat, perquè sap que després haurà la vida difícil si perd el seu lloc o que ho moguin de lloc. I és que des que es van flexibilitzar les zones per al professorat, fins i tot pel professorat estable, per especials raons o necessitats un docent pot ser condemnat a vagar fins a l'eternitat o la jubilació (Dues paraules cada vegada més semblants).

En la concertada, directament s'expulsa al o la docent per no atendre l'ideari ... especialment a la privada religiosa elitista, i si és docent de religió pitjor, perquè a més la liquidació no el paga qui expulsa, sinó l'estat.
Si a aquesta por sumem els famosos programes contractes que no han estat més que la forma de supeditar l'interinatge sota el jou de la direcció a la qual han de retre homenatge si es vol continuar al centre l'any següent, entenem millor els efectes que la direcció hagi deixat de ser representació del centre per ser representació de l'administració en el centre.

Una adreça que per por de deixar la direcció i tornar a la simple docència farà en massa ocasions el que li digui la inspecció i acabi repartint por a granel i es posicioni en el seu centre com el tinent que no escolta els murmuris de la tropa per no discutir amb capitania.

La por a la deslocalització se suma a la competitivitat per quedar millor en els rànquings i que conselleria doni més diners o recursos al centre aconseguirà per una banda que les escoles deixin de cooperar entre elles per por a donar-li punts a l'escola veïna, el que no només transmetrà pèssimes ensenyaments a l'alumnat, sinó que impedirà que el col · legi públic es beneficiï d'una de les seves principals diferències respecte a la privada, que és la possibilitat de coordinar-se amb molta facilitat.

El mateix por que se'ns ompli el centre d'alumnat diferent empenyerà als centres públics a competir com fan fins ara les privades elitistes expulsant, convidant a sortir o no permetent l'entrada a l'alumnat que sembla que no interessa el que acabarà creant guetos gràcies a la ruptura dels districtes escolars poden resoldre simplement coordinant entre els centres públics i certes cooperatives (quasipúblicas) perquè cap tingui la consideració de gueto perquè un altre sigui d'elit.


El millor de tot és que la solució és més fàcil del que sembla: simplement no cal deixar-se portar per la por i coordinar-se per repartir l'alumnat, donar estabilitat al professorat que sàpiga treballar sense tenir en compte el que pensi la inspecció. Cooperar per enriquir la xarxa pública i si n'hi ha: la quasipública. No anem a confondre el públic amb el simplement estatal. I per part de les famílies, amb la simple negació a passar les proves diagnòstiques d'un centre al complet, l'invent se'ls ha anat de les mans, per que qui mana som nosaltres i això ho podem deixar ben clar.

Simplement cal invocar el conjur riddiculus i pensar en alguna cosa graciós per vèncer el Boggart que és la LOMCE, ja que la LOMCE és com els matons: si ens unim i li fem front conjuntament la inutilizaremos, però si ens deixem portar per la por acabarem servint al nen matoncillo de sèrie americana que ens roba els diners del dinar.

Rotavirus, un perill per a les escoles infantils

Fa uns dies rep una cridada d'una amiga (abans alumna d'espanyol per a estrangers) que em diu que té el fill ingresat a l'hospital en un rotavirus. Jo acte seguit, tire de wikipedia, amics infermers, metges... per aclarir-me un poc sobre el tema, per què la meua amiga tenia por pel seu fill que portava 6 dies de diarrea i en l'hospital li havien dit que no hi havia medecina per al xiquet. Damunt en l'agravant de ser estrangera i no acabar d'entendre l'idioma en profunditat. Eixa mateixa nit aní a tranquilitzar-la i explicar-li que no hi havia medecina per què no existeix ni tampoc cal; no per un cas de racisme mèdic.

La qüestió és que com ja li diguí a ella, el rotavirus és molt comú en bebés i es transmet per l'escrement. Els casos més comuns són que una cuidadora de l'escola infantil canvie dos bolquers seguits sense llavar-se les mans per què van faltes de temps; que després de canviar a un hajen d'anar correguent a atendre a altre i toquen alguna cosa o alguna bebé; i que un bebé pose la mà i /o la boca on no tocava.

I què és el rotavirus?
Segons el meu amic Fernando: metge tradicional, naturòpata, especialista en medecina asiàtica i tropical, no és més que un virus que es clava a la panxa i que s'ha d'anar cagant, per això es produeix la diarrea i en ocasions febra. Sempre que no afecte al sistema nerviós central i no deshidrate al pacient (també es dóna en adults) en un lloc esvançat con és la València actual, sol desapareixer a la setmana d'hospitalitzar-se. En el cas del bebé de la meua amiga, als 4-5 dies d'entrar a l'hospital li donaren l'alta.

I quin problema comporta?
Que es contagia fins a 15 dies després de deixar de tindre símptomes i que cal la decena part d'una gota d'excrement per a contagiar a una persona, per tant, si el rotavirus no es comunica a l'escola, correm el perill de produir una epidèmia masiva que faça tancar l'escola i colapse les urgencies mèdiques de l'hospital. És més, l'ideal és en eixos casos buscar professional qualificat: bé un docent especialitzat d'alguna manera en aquests temes, bé algun tipus d'auxiliar d'infermeria per tal que cuiden a la criatura i no calga portar-la a escola eixos dies en que contagia, però no manifesta símptomes de forma que evitem l'epidèmia, sinó, com a mínim llavar-nos encara en més cura les mans després dels canvis de bolquers i vigilar els símptomes dels companys de l'aula, perquè el temps d'incubació sol ser d'un parell de setmanes o un mes.

El districte únic; o cóm fer guetos i fer-te pensar que et faig un favor

En la mateixa setmana en que ens confermen que va de bo la implantació del districte únic a València decret d'admissió d'alumnat que donarà peu a que pràcticamente s'eliminen les zones, van i dimiteixen una cantitat increible de membres del cos d'inspecció de València i amencen en fer el mateix altres tants d'Alacant. Tindrà açò alguna cosa a vore emb els retalls o s'hauran donat compte que l'invent del districte únic no és més que un pas més cap a les charter schools angleses?

Vist des de lluny, el districte únic no té implicacions, simplement dóna l'oportunitat de triar. Però també podem plantejar-nos: triar què? i per a què? L'educació és un servei públic o per al públic? I és que si es pot triar entre escoles millors en compte de buscar tindre les millors escoles del món, el que estem fent és competir. I competir no sempre és bo. Pot parèixer que és el mateix, però no és igual ser competent que competitiu. I eixe és el primer risc que tenim en este canvi: tindre escoles que competeixen entre elles, en compte de ser solidàries entre elles i competents.

La segona és que les famílies trien l'escola. Però en base a què trien? Es té informació sobre les escoles? De veritat creguem que la ciutadania té suficients coneixements pedagògics com per a distingir entre una bona escola? Jo sóc mestre i em falta només el treball de final de màster en política, gestió i direcció d'organitzacions educatives i per a tindre una imatge mitjanament interessant d'un docent, necesite un parell de dies amb ell o ella. No diguem d'una escola. Per tant, ¿en què es basarà la ciutadania per triar eixes escoles:  en el màrketing educatiu? ¿Es compraria vosté unes sabates sense provar-se-les ni possibilitat de devolució fins un any més tard? I cóm es tria una escola com a mínim per un any en base al que diguen els docents de l'escola? ¿Per religió? Això no sona segregador? ¿Per afinitat futbolística? Això no sona estúpid?

Qüestió apart és el fet de pagar el desplaçament que no es fa a dia de huí i que lògicament s'incrementarà.

La tercera és la més greu i la que més motiva l'article: el que ha passat a Anglaterra i als EEUU. I és que allí el que s'han fet són escoles de primera i de segona. Escoles on tot el món aspira a portar a les criatures, i escoles gueto on ningú vol estar i d'on rarament s'ix en un títol d'Eso. Vol vosté que el seu fill o la seva filla vaja a una escola on el 50% de l'alumnat són pàries socials i es reben menys fons que la que té als futurs dirigents del país? Jo com a mínim no, i de les poques formes d'aconseguir-ho és oposar-se a la selecció de centre i lluitar per a què la nostra educació siga la més cooperativa entre escoles (la més competent), i no la més competitiva. Ja competirem prou a les olimpiades, el mundial i buscant parella.

El paper dels avis en la família

Els avis han canviat, avui en dia estan més disposats a ajudar els fills però també demanen una llibertat que fins ara no els ha proporcionat la societat. El paper dels iaios sol ser diferent al dels pares, són els pares els que eduquen els seus fills i els avis els que tenen cura dels seus néts.

Una de les principals preocupacions dels pares a l'hora d'anar a treballar és: en qui deixe als menuts. En alguns casos els avis substitueixen massa temps als pares, ja que aquests han de treballar moltes hores i també volen tenir temps per a si mateixos. En altres casos, és l'escoleta infantil qui s'ocupa d'ells i en altres pot ser-ho un/a "cangur". La decisió per part dels pares ha de ser presa amb cautela i seguretat, ja que en alguns pares es pot donar el sentiment de culpabilitat per estar tant de temps separat dels fills.

Respecte a això vaig a facilitar uns consells per a tots els avis:


Mai diga als seus fills com deuen procedir en presència dels seus néts. El fill ara és pare també i té les seves pròpies normes i límits, amb el que podem fer suggeriments des del paper dels avis, però mai renyar ni fer cas omís a les normes de la llar.

Siga un recés de pau i tranquil · litat per a tots. Això implica el saber estar callat en situacions conflictives pel que fa a l'educació dels seus néts. Deixen que recorreguen a vostès si necessiten el seu consell, el seu consol, la seva experiència i amor.

 Mantinga l'harmonia familiar, convide a la família en ocasions festives. Les reunions familiars són importants ja que es recorden durant molt de temps com un esdeveniment agradable.

Oferiu-vos per cuidar els néts i quan ho necessiten, tenint en compte els seus hàbits de vida o rutines. D'aquesta manera, descarregarem tensions dels pares i vostè podrà disfrutar més temps dels seus néts.

En conclusió, la relació i el contacte amb els iaios continua sent enriquidora pels nens. Ells transmeten els orígens i la sensació de pertinença a la família. Comptar amb la seva ajuda aporta avantatges a tots ja que els avis se senten més útils, valorats, els pares més tranquils i els néts més estimats per tots.

Com evitar les baralles

Molt sovint a les famílies sorgeix una discussió o baralla entre germans i els pares no saben com reaccionar, o reaccionen de manera irascible. Però és normal que hi haja conflictes i desacords, perquè dins de la família hi ha persones que pensen d'una manera i altres d'una altra.

Cal tenir en compte que per barallar-se fan falta dues persones i que si un d'ells no respon a les provocacions de l'altre no hi haurà baralla. Això és molt important que ho sàpiguen els nens per evitar les baralles entre germans i fins i tot d'algun dels nostres fills amb un altre xiquet del col · legi. Aquesta senzilla explicació rau en una tècnica coneguda com l'extinció i es basa en que si una persona té una conducta però no rep resposta, al cap del temps deixarà de realitzar aquesta conducta. Per això, l'extinció es produeix quan s'ignora el comportament indesitjat i s'ha d'aplicar sempre que es produisca, ja que en cas contrari es potencia la conducta desagradable i es produeix un efecte contrari al desitjat. Per exemple, cal evitar fer atenció a la barraquera del nostre fill quan vol que li comprem alguna cosa innecessària, o quan no vulga menjar-se les verdures.

A més, seria convenient parlar amb el nostre fill identificant sentiments de manera oberta a la vegada que es fa més fàcil que ell vulga expressar els seus sentiments. Per exemple, em sembla que estàs disgustat i voldria saber per què. És important detectar les emocions del menut com ara disgustat, frustrat, enfadat, trist, irascible, etc. El resultat d'aquesta comunicació és empatitzar amb el nostre fill i aconseguir entendre'l millor.

En definitiva, es tracta de trobar la forma adequada de respondre davant situacions problemàtiques. Nosaltres com a adults hem de veure les seves provocacions (com per exemple quan ens diuen que no volen menjar-se la verdura o quan no volen anar-se'n al llit) i hem de buscar la manera de pactar amb ells sense arribar a entrar en el conflicte . Abans de res, hem de tindre paciència i si és una situació que es repeteix molt, prendre'ns-ho amb calma sense arribar a un estat d'ansietat.

Jo sé que una gallina no és un mamífer, i també que certs polítics són prou destrellatats

No cal ni posar la notícia, tots hem sentit que el colectiu docent és inútil, incult, no sap qué és una gallina, on està el riu Ebre. Pareix ser que els docents no sabem ni nugar-nos les sabates. Ara em planteje jo dos coses simples. Aquesta dada, sense entrar a valorar si és o no fiable, parla només dels docents?

Jo crec que no. Jo crec que d'una banda, ens parla d'uns temaris a les escoles que estan condemnats a oblidar-se, i per tant que demostren que són infèrtils. Perquè estudiar una cosa per a oblidar-la és estúpid. Però a més ens diu que allò que estudiem no val per a res. Si estudiem la guia de telèfons i ens la aprenem de memòria, als pocs messos de passar l'hipotètic examen on trauríem un 10, se'ns haurien oblidat la inmensa majoria d'entrades de la guia i passaríem a recordar les més fàcils i les més usades. Per tant, és fins un cert punt lògic que puga passar açò. No exculpe ningú de la seva ignorància, però planteje un detall que els periòdics no donen. Tot i no oblidar, que tots podem enganyar-nos, tindre lapsus i tindre una notícia generalitzant sobre una anècdota. Perquè allò que es diu que s'ha arribat a confondre una gallina amb un mamífer no s'ha dit si ha sigut una única persona. I si és una, pot ser eixe lapsus del que parle. Insistisc que no és una defensa, sino l'oferiment d'una visió alternativa que els medis de comunicació no han donat, més bé s'han tirat al coll i au.

D'altra banda, la dada ens parla de la baixesa política que ens envolta. No només pel fet que de la plana major del MEC, per molt que busqeum, no trobarem ni un sol mestre (dada que ens hauríem de fer mirar com a nació o el que siguem), no només per que el propi mninister d'educació o la consellera d'educació tant ens val si la valenciana o la madrilenya, no han treballat mai en el gremi docent, més enllà de donar alguna xerrada. Sino per la baixesa de permetre que es facen públiques aquestes dades per tal de justificar el menys preu que tenen pel nostre gremi. Com volen que la societat confie en els docents? S'imaginen un general dient públicament que el seu exèrcit és una merda? S'imaginen al director d'una multinacional dient que no té mà d'obra qualificada?  I perquè esta gent deixa eixir estes dades a la premsa?

La resposta és fàcil: volen matar l'escola pública. Perquè no acaben la notícia dient el següent? Aquella gent que no sabia qué era una gallina no ha passat la oposició i ara són aspirants a treballar en qualsevol escola privada o concertada (també de mestres de religió), especialment si són beatos o familia de qui toca.

Com pactar en el fills

En l'article de huí vos explicaré la millor manera d'arribar a acords en els vostres fills perquè tingueu una relació forta en ells, per a què es cree un clima de confiança i suport a la família. El pacte es defineix com l'acord entre persones o entitats, en què es compleixen algunes coses. L'objectiu dels pactes és que els menuts aprenguen a responsabilitzar-se d'alguna tasca a canvi d'alguna cosa acordada en els pares. És important també que aprenguen que tota acció té la seva conseqüència, que pot ser una recompensa o un càstig. Aquests són alguns consells per dur-ho a terme:

És important evitar els pactes després de l'acció, per exemple: "ahir et vaig portar a casa del teu amic, avui reculls tu la taula". Amb això només aconseguim que el nen es senta culpable.

Els pactes s'han de complir ràpidament, ja que si no es tendeixen a oblidar o modificar. Els xiquets creuran que s'han lliurat de complir-lo i els pares tindran el sentiment de decepció o estafa.

Quan la criatura fa alguna cosa per la família, encara que no siga un tracte, cal tornar-li el favor i com més aviat, millor. En aquest cas, procurem que no tots els premis siguen materials, com per exemple et compre això o allò, sinó després de donar-li les gràcies acompanyat de molt afecte es pot dir que avui juguem a això que t'agrada tant.

En el pacte volem aconseguir un esforç o sacrifici per part de qui s'ha d'educar, i no que faça les coses sense que no li costen res.

En cas que s'incomplisquen els pactes, un possible càstig és deixar de fer pactes per a ells en un breu espai de temps.

Influència de la família en la persona

A part d'una qüestió genètica, que també influeix, la família pot ajudar o esfonsar a una persona. Hi ha 4 grans formes d'estils parentals: autoritari, permissiu, responsable i negligent. Els podem trobar en sinònims, però seran els mateixos sempre. Hi ha qui al responsable li diu democràtic, però continua siguent el mateix estil parental. Sempre es juga per a definir-los en l'exigència i l'afectivitat, en la tabla tenim la paraula calidesa. Segons la presència o absència dels dos, un o els dos termes ens dóna un tipus d'estil parental i un tipus de personalitat.

Cadascun té les seves característiques i comporta un tipus de personalitat associada en la criatura. Per lògica, no serà el mateix que la teva família o que algú de la teva família t'exigisca de forma comprensiva, que de forma autoritària, que no t'exigisca ni et done amor ningún, o que simplement et done amor sense demanar-te res a canvi. No pot eixir el mateix resultat.

De totes formes, els estils parentals no estan només en qui dóna, sino també en la persona qui rep: N'hi ha qui aconsegueix refer-se d'un estil parental roin, per tant no són una ciència absoluta i haurem de tindre en compte més qüestions, com són l'estimulació que se li done al menor, l'escola, els amics...

Per això una de les coses que es procura és justament donar uns certs conneixements a les famílies (no només pares o mares) i ensenyar a estimular, a triar joguets i jocs adeqüats. Un fet molt important per als més menuts és donar-los molta estimulació sensorial, que no toquen només plàstics i asfalts. Per als mitjans, jocs de rol i socialitzadors: menys consola i més jugar a pares i mares. Ja per als més grans hem de procurar donar-los més llibertat i temps d'esplai. Açò últim té una explicació que sol entendre's prou fàcilment: una persona adulta va 8 hores al treball, parant de tant en tant al cafenet, esmorçar... Una persona menuda va 5 hores a classe, 1 a anglés i una al conservatori, altra a teatre... Com les extraescolars s'acumulen, les famílies han de fer més hores i estar menys en els menuts de la casa. En canvi, la millor recomanació que els podríem donar és que no es tinga més d'una extraescolar al dia, i no més de tres a la setmana. És millor, que estiguen més en la seva família, o simplement jugant al parc, descobrint la natura que també ensenya.

I sobretot, no els diguem cóm volem que siguen, és molt més senzill tindre'ls amb nosaltres i que ells valoren si volen seguir el nostre exemple, si és el que els agrada i apassiona.

Ha perdut el professorat consideració social?

El tema l'hem obert al facebook i hem tingut alguna resposta. La línia general és que sí i els done la raó: el professorat ha perdut el respecte que se li donava. D'una part ens comenten que part del problema pot vindre de la falta de coordinació entre família i escola. I és veritat que no ens coordinem de forma adequada, per què cadascuna de les dos parts entén que l'altra ha d'estar-li subordinada. Els pares pensen que l'escola és una ferramenta al seu servei i els mestres, que els pares no saben d'educació.

La veritat siga dita, he trobat molts mestres que tampoc saben d'educació i han opinat més del que els tocava. Jo com a partidari dels grups interactius sóc dels que pensen que l'escola té els mètodes i ha de servir de defensa de l'alumnat davant dels possibles errors de les famílies. Però a la vegada pense que les famílies haurien de participar més i millor en les escoles, i no limitar-se a pagar els llibres i l'excursió de final de curs.

I cóm fem açò?

Ara és quan ens reventen les neurones a tots: deixant que els pares formen part de la democràcia de l'escola (cosa que siga dita de pas, dificulta la LOMQE) però d'altra banda, demostrant que les tècniques docents estan basades en la ciència com per exemple la pedagogia, la psicologia educativa... No passa res per deixar que els pares entren a les aules sempre i quan els fem una xicoteta introducció a les ciències de l'educació i al per què es fan les coses. Si ho fem d'altra manera, no serem molt més que dèspotes il.lustrats i no és un adjectiu que m'agrade.

Per altre costat, no considere que el prestigi social s'haja perdut només per aquest factor, sino pel fet que cada vegada es valora menys l'educació. Sí la instrucció, els títols... però no l'educació. I el suport del govern és com per a plorar, de fet en alguna comparativa he trobat que les xifres del salaris del professorat s'havien unflat per a donar la sensació de ser una major despesa econòmica per a l'estat. També hem de tindre en compte els canvis pedagògics que gràcies a Déu hem tingut. No és el mateix sucar-li un carxot a un xiquet i tindre'l aterrit, que haver de raonar amb ell i la família que no sempre ha de ser tan comprensiva com hauria. Insistisc en que no vull dir en açò que les famílies són roïnes, o que siguen les culpables de res. Com a mínim no totes. Sí que recorde una mare que quan li diguí que al seu fill hiperactiu i violent no se li devia donar sucre em respongué que era una crueltat no donar caramels a un xiquet. Altra, que auqn intentava explicar als seus dos fills que la lluita lliure era un espectacle pactat i que els colps no eren reals (per evitar que es pegaren cadirades a l'esquena com si fora un joc) em digué que cadascú educa als seus fills com considera o com em comentava una companya que s'emportà els xiquets d'excursió i una mare anà a ajudar desaprovant-la i provocant escamots per donar el dinar a la seva filla quan li donava la gana, mentre els altres havien d'esperar . I és ahí on volia arribar: no és que les famílies siguen roïnes, no és que els mestres vulguen posar una barrera entre ells i les famílies, no és que hi haja una mancança de prestigi. És que el gat escaldat amb aigua tèvia ja en té prou. I de vegades acaben pagant justs per pecadors.

Finalment, voldria acabar recordant que abans hi havia menys problemes, per què tampoc n'hi havia problemàtica real: als 14 s'acabava la obligatorietat (una salvatjada), si un xiquet no anava rarament es cridava a serveis socials (una barbaritat) i s'expulsava a la primera de canvi a l'alumnat conflictiu (una animalada). Ara no només tenim a les aules (i m'alegre del fet) més anys a l'alumnat, sino que tenim a l'aula a qui ha sigut fill de qui no estava en l'aula a eixa edat (i jo que m'alegre). Per a més INRI, el tram més conflictiu a partir dels 12 s'ha passat als professors, que tenen menys formació que els mestres a nivell pedagògic (fa poc em cridava una amiga llicenciada i desesperada i jo per telèfon li doní el diagnòstic, les causes i la solució que ella ni en persona podia trobar per a un alumne que ella entenia discapacitat sense ser-ho).

 Si a açò li sumem que s'estudia desde la imposició i no desde el descobriment i la reflexió, el pronòstic és ben lleig. L'alumnat hauria d'estar en els mestres fins acabar la obligatorietat, acabar amb la ESO i fer un tronc únic obligatori. Els docents hauríem de treballar desde l'interés de l'alumnat i no des d'un llibre de text (projectes de treball individualitzats), amb ratios més baixes encara que ens hagueren d'abaixar el salari. I sobretot, els docents hauríem de tindre una millor relació amb les famílies. Hauríem de demostrar per què estem ahí. Coneixer la realitat de cada casa i valorar l'esforç mesurant desde el punt d'eixida de l'alumnat, per què un 10 al fill dels catedràtics, no és igual, que el 4 a la filla dels analfabets. Quan tinguem tot açò hi haurà dos possibilitats:

1 que tindrem el respecte de les famílies i a les famílies que devem

2 que haurem anat a viure a Finlàndia, per què ací no s'ha pogut canviar res.

Ja que m'he enrotllat molt, em permet el luxe d'acabar açò com toca, que és demanant un mestre o mestra al capdavant del ministeri d'educació i a José Ignacio Wert desitjant-li el millor dels contractes en Telefònica.