És que si ho faig millor no em paguen més.

Un discurs molt suat és el del mestre que argumenta: és que si treballe més no em paguen. I ara podem plantejar-nos: De veritat aquesta persona es dóna compte d'on està treballant? Un mestre (jo ho sóc) té a les seves mans el més bonic que hi ha al món: el futur d'un país. Si el mestre erra, no n'hi ha qui el sustituisca. Si tenim en compte açò, hauriem de plantejar-nos i molt seriosament que un mestre no hauria de parar ni un segon al dia. El bon mestre té la seva aula clavada al cap des del moment en que s'alça. S'ha de reciclar forçosament (si li paguen com sino). S'ha de molestar en connèixer als seus alumnes i ha d'intentar millorar en cada moment: dia a dia, curs a curs ha de crèixer. I quan no li queden forces, ganes o capacitat tindre la valentia de rebutjar el treball i cedir-li'l a altra persona. Sí que és veritat que l'administració i la societat no recompensen massa, però vosté això ja ho sabia abans d'entrar i li ho han dit mentre feia la carrera. Siguent conscient del fet que no és al mateix nivell, podem observar que la pena per a un soldat negligent és la pressó militar. Està clar, que no enviarem a ningun mestre a pressó per haver-se cremat, però no estaria malament que l'inspector/inspectriu convidara a més d'un a agafar-se un any sabàtic per considerar si de veritat el que vol és estar allí. I que l'administració es plantejara compensar a aquell mestre que innova.