No deixen vendre un calendari per a pagar el bus escolar a les mares afectades

Sí, la notícia pareix digna del 13 rue del percebe o semblant, però no, la donen  el País Comunitat Valenciana: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/12/24/valencia/1356366885_742140.html la sexta: http://www.lasexta.com/programas/mas-vale-tarde/entrevistas/silvia-lucas-hemos-dejado-pudor-casa-nuestros-hijos_2012111900281.html i molts altres.

Unes mares feren un calendari eròtic i es posaren a repartir-lo a canvi d'un donatiu. Però a la policia no li va fer gràcia i les envià cap a casa considerant que es fea venda ambulant no autoritzada. No és que em parega la forma ideal de subvencionar una escola. Però molt pitjor encara em pareix que es deixe a xiquets sense autobús i que les mares es veguen en eixa tesitura a l'hora de reivindicar el que està passant, així que si algú vol ajudar a que la situació millore ahí va un contacte de facebook http://www.facebook.com/CalendarioSolidarioAutobus per a parlar en elles i la web de la conselleria per si es vol dir alguna cosa a María José. http://www.cece.gva.es/es/

També la meva recomanació personal: posen-se a vendre'l davant de l'escola Guadalaviar, que és una de tantes que segrega per gèneres i conselleria concerta furtant els diners que haurien d'anar a l'escola pública.

Escoles feixistes

Hi ha qui diu que no hi ha diferència entre la privada i la concertada. Hi ha qui diu que són millors les concertades per que estalvien molts diners a l'estat. En canvi l'article seguent ens dóna l'argument intombable per entendre que les escoles han de ser públiques i que s'ha d'alliçonar amb els adjectius que toca a certes tendències ideològiques. Sino passa el que es veu al video: els jugadors d'un campionat de futbol en sentir l'himne espanyol amb una lletra no oficial, fan la salutació feixista. El que no s'acaba d'entendre no és només cóm les escoles ho permeten, sino cóm és que ningun familiar intervé i cóm l'arbitre treballa eixe dia, per què sincerament, jo no xiulava en eixe partit, ni ningú de la meva família jugava en eixe equip, ni seguia matriculat en eixa escola.
Per no parlar del treball de la conselleria, que diu que no pot fer res per evitar-ho per que són escoles concertades. I per a què està la conselleria sino és per a evitar estes barbaritats?


http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/12/10/valencia/1355154319_630616.html

El districte únic

Fins ara quan triàvem una escola podíem fer-ho només dintre d'una zona, limitant així la migració de cervells d'una escola a altra. Evitant els ghettos. En canvi, ja ha confirmat la consellera d'educació de València que per a d'ací poc, no hi haurà zona que valga, inclús pot ser es podrà canviar de poble. http://www.lasprovincias.es/v/20121209/comunitat/padres-podran-pedir-colegios-20121209.html Pareix ser que la renda continuarà pesant, però justament qui menys diners tinga, menor capacitat tindrà de triar escola, perquè no podrà en ningun cas pagar un bus escolar. Si bé es dóna l'avantatge de la gent que viu en un terme municipal, però més prop del poble del costat, també es dóna el desavantatge per a la gent que viu en un barri empobrit, els pocs del barri que tenen una familia que els donaria una bona cobertura se'n van i s'acaba desplaçant als que provenen d'una familia desestructurada d'altre barri fent escoles per a rics i altres per a pobres. Ja que el que també obre la possibilitat és a disparar el número de centres CAES en València com ja van fer en EEUU o en Nova Zelanda i Australia.

Educació i noves tecnologies

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació són com tota ferramenta en la vida bones i roïnes a la vegada. La qüestió és saber quines gastar i quines no en cada moment. D'una banda tenim els sempre temuts videojocs violents que haurem d'evitar i si es pot prohibir. Com a mínim amb l'excusa de l'edat. A la caràtula, igual com a les pelis ve l'edat aproximada a la que es pot començar a jugar. La classificació dels videojocs s'anomena PEGI: Informació paneuropea del joc i és la següent.
Majors de 3 anys.
Majors de 7 anys.
Majors de 12 anys.
Majors de 16 anys.
Majors de 18 anys.
Tenint la classificació, ja podem començar a plantejar-nos la possibilitat d'educar amb les noves tecnologies. I si comprem un videojoc inadequat haurem de començar a assumir les consequències. 
D'altra banda, no tot són tirs i ganivetades als viedojocs. També en tenim que són per a afavorir a la persona. http://videojoceducacio.wikispaces.com/Videojocs+educatius Ací tenim una pàgina que ens pot vindre molt bé no només per a aprofondir en el que parlem, sino a més per a trobar pa`gines contenidores de videojocs i pàgines educatives.

Psicologia de l'educació

No fa molt ens han preguntat al facebook què era la psicologia de l'educació. Per a respondre, començarem pel principi encara que es faça més llarg: antigament només hi havia una ciència: la filosofia. Una persona pensava i ja era ciència, amb el temps les disciplines s'han anat separant (en part per sort i en part per desgràcia) La qüestió és que després s'ha anat veguent que les disciplines que estaven separades, en realitat s'ajuntaven. I de la suposada separació entre psicologia i educació acaba eixint la psicologia de l'educació. Generalment, la psicologia s'encarrega del comportament de la persona. I l'educació de la forma en que aprén la persona. Però clar, aprendre és una forma de comportament davant de l'estímul educador. Açò és psicologia o és educació? Quan un bebé aprén a parlar a força de sentir a la mare i al pare dient-li coses, el xiquet reacciona a una qüestió psicològica o a una educativa? En aquest moment és quan comença la psicologia de l'educació a ser necessària. Si bé per a mi la part psicològica de la carrera de magisteri està prou malament donada i s'abusa de tables, quadres cronològics i plantejaments més psicològics (cientificistes) que no educatius, devem reconèixer que a l'hora de la pràctica docent aquesta bèstia negra de la carrera acaba siguent útil. El problema ve de que els docents solen ser psicòlegs. I reconeguem-ho, la psicologia com a disciplina encara ha de guanyar molt de pedagogia per a ser disfrutada pels mestres.
Els temes que es solen vore són una introducció al fet històric. Principals autors i teories Freud, Eriksson, Pavlov, Skiner, Piaget, Vigotszki... (al meu parer, no sempre ben explicats i sense llegir-los en profonditat) desenvolupament de l'infant i factors teratogènics.
Espere que la resposta siga suficient, però si es volen més dades, per favor, demanen-les ací o al nostre facebook: (psicologia educativa)

Mediar o arbitrar?

Sentim parlar moltes vegades del terme anglés bullying, que és l'assetjament violent (físic o no) a una persona. Moltes vegades produïda per un col.lectiu sencer inclús, en l'escola per un grup d'alumnes. N'hi ha varies formes d'encarar el problema. Una és l'arbitratge, que és el que tota la vida s'ha fet: va el mestre de torn o la direcció, escolta salomònicament i decideix si hi ha càstig i per a qui. Una vegada concretat, el càstig s'ha d'acomplir i la persona agraviada es deu sentir compensada. Però quantes vegades no passa açò? Quantes vegades el càstig pareix molt fort o molt suau? A més a més, tenim el problema de que si es castiga a una persona, no garantim que es sàpiga què ha fet malament, com evitar-ho, ni com s'ha sentit la persona agreujada. O pel contrari, no sabem què ha espentat el botxí a l'atac. Just per això, l'ideal seria començar un treball de mediació entre ambdues parts, en que s'intenta que un alumne neutre del centre escolte a ambdues parts i faça que les dos s'escolten fent valdre els seus arguments. Una vegada s'han escoltat es proposa una forma de compensació a la persona agraviada que s'ha d'acomplir. De fet només n'hi ha dos grans requisits per a tornar a l'arbitratge. Un és que es falte massa al respecte durant la mediació. No podem consentir que el moment de mediació siga un focus de violència. L'altre cas seria que no s'acomplira el pacte, bé per no compensar, bé per tornar a agredir o per què l'agredit inicialment es transforme en botxí.

Qui vulga aprofondir en el tema pot fer-ho en el text de M Carmen Boqué Torremorell    http://adide.org/revista/index.php?option=com_content&task=view&id=67&Itemid=29 i seguint la bibliografia que ve en ell.

Pot el whatsapp trencar una parella?

El Whatsapp és un servei de missatgeria gratuït per als Smartphone que et permet, mitjançant la connexió a Internet, xatejar a temps real amb els contactes del telèfon que tinguin aquesta aplicació. El servei està de moda i és utilitzat per més de 10 milions de persones, només a Espanya. Per això, permet la comunicació entre moltes persones diferents: les mares l'utilitzen per parlar en els fills, els empresaris per parlar en els seus empleats, fins i tot en un grup d'amics asseguts en una terrassa es parlen per whatsapp en comptes de en persona.

Com totes les eines té la seva part positiva i la seva part negativa. La positiva és l'estalvi de diners que ens genera ja que funciona per internet. Ens permet parlar amb qualsevol persona de la nostra llista de contactes en qualsevol moment i ràpidament, i si en aquest moment no està disponible, el pot llegir després. A més, també podem passar fotos i vídeos. La part negativa és que ens poden passar fotos indegudes, ens poden llegir converses que no volem, ens poden assetjar. A més, l'ús excessiu del whatsapp pot crear addicció en algunes persones i en altres convertir-se en alguna cosa abusiu.

Poden saber de nosaltres molt, com que estem disponibles o que fa 3 hores que no ens connectem. Això pot generar desconfiança en una parella o provocar conflictes o malentesos si s'utilitza com una eina de control. Tot depèn de la confiança i comunicació de base, ja que si confies en la teva parella podries mirar el whatsapp sense preocupar per les seves converses. Cal tenir en compte que, ja que són missatges escrits i no verbals, pot generar confusió la intenció amb què va el missatge, el to de veu, si estàs enfadat o no, ja que tot això no queda clar en aquest tipus de missatges. Quan no entenguem el missatge el millor serà trucar per telèfon i aclarir el que volem dir.

Hi ha dos ocasions que poden semblar de desconfiança per a la nostra parella o per nosaltres mateixos: la primera és demanar-li el mòbil amb qualsevol excusa i aprofitar per revisar les converses ja que la nostra parella s'entendrà que no ens fiem d'ella. L'altra ocasió és demanar-li el mòbil, perquè al teu li ha passat alguna cosa de veritat com quedar-se sense bateria, i l'altra persona no ens ho vulgui deixar, això generarà desconfiança en nosaltres.

Els mòbils són molt personals, quan no els portes sembla que no estiguis vestit. Compte a qui li'l demanem i com ho fem.

Coses que importen en educació

Encara que no m'agrada mirar el que trau la OCDE, hem de reconèixer que poca gent ublica tant com esta associació en ànim de lucre, i que diuen coses que poden arribar a ser interesants. Una d'estes coses és la tabla que explicaré ara. I és que han fet un estudi sobre allò que fa millorar un aula i ho han matizat per a països desenvolupats i sense desenvolupar.

Per als paisos desenvolupats la cantitat de xiquets per mestre influeix una mitjana del 15%, la preparació acadèmica del professorat un 9%, l'experiència dels docents un 29% i el salari i els diners invertits per l'estat en educació per xiquet escolaritzat un 20 i un 27% cadascun. Le xifres són més que significatives, signifiquen que sumant-ho tot podriem doblar els resultats de l'alumnat si tinguerem en condicions el nostre sistema educatiu. Qui trau 5, trauria 10 i qui trau 3, trauria 6.

En canvi vem que en països en vies de desenvolupament, la milloria es dispara als seguents nivells: mitjana del 27% la ratio alumnat-professorat, per a la preparació acadèmica del professorat un 55%, l'experiència dels docents un 35%, i el salari i els diners invertits per l'estat en educació per xiquet escolaritzat un 30 i un 50% cadascun. Això significaria que l'alumnat en un pais en vies de desenvolupament dispararia els seus resultats acadèmics si s'aconseguira destinar partides econòmiques i educatives a les coses que vertaderament importen en educació.

Coses

Cóm s'avalua?

Ací tenim la gran qüestió que a tots, famílies i docents ens ha vingut alguna vegada. 

El primer que ens hem de plantejar és que el que importa no és que l'alumnat aprove numèricament, sino que progresse. Qué vol dir açò? Que si ens ha vingut la criatura en un 4, és normal que aspirem a un 5 en un mes, però no ho és tant si ha vingut en un 2. Però sobretot, que el que importa és que agarre una bona base i que vaja pujant en coneixements. El número, encara que es crega que és més científic i imparcial, en realitat, no ho és. Recorde un treball d'universitat que entreguí en dos assignatures distintes, a penes en alguna diferència. Per a la persona que menor contigut entreguí, era calificable en un 8'5, en canvi, per a la que amplií, ho era en un 6'7. Casi dos punts de diferència. Per això, el més important és que l'alumnat siga conscient del fet que millora a poc a poc, més que del número. 

Don Finkel per exemple, no posava notes numèriques i sigué un reputat professor d'universitat. Ell el que fea era simplement grapar una carta junt al treball de l'alumnat i li dia si anava bé, mal i cóm podia millorar, que és el que interessa: que es millore en el domini de l'àrea d'estudi, i no en els numerets que es posen dalt d'un examen. D'eixa forma, l'alumnat rep la resposta al que ha fet malament i al que ha fet bé, sabent cóm millorar i qué potenciar. 

Quan aconseguim donar esta ferramenta, el que es pot aconseguir és que es sàpiga qué estudiar, i en el cas dels més menuts, que els pares siguen conscients del que cal. Ara bé, tant l'alumnat com la família s'ha d'agarrar la critica com a una forma de millora i com una ferramenta a seguir. Si vostés estan disposats a fer-ho, el que poden fer és demanar al professorat que ens elabore aquests tipus d'informe. Sino, també poden enviar-nos els examens escanejats i mirarem de vore que li cal al seu fill o filla

Cànon de bellesa

La societat exerceix una pressió sobre els cànons de bellesa per la qual estan sotmesos o influïts tots els joves. La culpable d'això és la indústria de la imatge que per mitjà dels anuncis, pel · lícules i passarel · les estan prioritzant l'aspecte físic. La imatge ideal és d'una persona alta, prima, blanca de pell, rossa i amb ulls clars. A més, algunes botigues de roba per a joves només ofereixen talles petites. Això deixa fora a molts joves que no compleixen amb aquests criteris, els quals es frustren i senten com la seva autoestima disminueix.
Si el nostre fill o filla no compleix aquests requisits de bellesa, la frustració pot causar sentiments d'inseguretat a l'hora de relacionar-se amb els altres joves del seu entorn. A continuació, veurem algunes mesures que podem oferir per disminuir els complexos estètics.



1. Potenciar els aspectes positius: Descriure les virtuts i qualitats perquè el nostre fill s'adoni de les seves capacitats i així augmentar la seva autoestima. Hem d'escriure en un paper almenys 10 aspectes positius, sempre sent realistes amb nosaltres mateixos i no lamentant pel que no tenim.

2. Relativitzar: des del punt de vista de per gustos colors, no totes les persones segueixen aquest cànon de bellesa, alguns prefereixen que la seva parella sigui més baixa, més grossa, morena i amb ulls color mel. És important adonar-se'n, del fet que cada persona té els seus gustos a l'hora de buscar parella.
3. Donar suport: Si certament el nostre fill té un problema de sobrepès que implica una qüestió de salut, hauríem de parlar amb un metge especialitzat per resoldre aquesta qüestió i obtenir la solució més saludable.

Un bon exemple d'escola infantil

Recomenat epl twiter del professor Jordi Adell: http://miriamlj.wesped.es/documental/ On vem un meravellós exemple d'escola on aprofiten tot l'espai, treballen les emocions, les competències... A açò hauríem d'aspirar tots i totes els i les mestres. A aconseguir una escola amb aquest nivell: famílies implicades, aprofitament d'espais de pas, independència de l'alumnat, un vertader treball de fons i de forma. No sé si és la millor escola del món, ni és que m'importe molt. Però segur que és una gran escola on descobrir cóm ensenyar i ensenyar a descobrir, que és al capdavall, els dos pilars bàsics de la docència.

El valor de l'educació

Segons com valorem les coses, les emprarem o no. Disfrutarem d'elles o més bé les rebutjarem. Amb l'educació pasa igual. Una persona que no li dóna valor a l'educació, no despuntarà en ella. No serà ben educada. Ni a nivell acadèmic, ni a ningun nivell. Amb aquesta idea de partida hi ha hagut gent que ha anat investigant i ha arribat a les tres conclusions següents:

1 La millor escola en el pitjor dels llocs no ajudarà, per què no serà valorada per l'entorn.
2 Plenar de comoditats a l'estudiant per a que estudie pot produir l'efecte contrari. Perquè si l'alumne ho té tot en la vida, pot pensar que l'educació no cal i no valorar-la. (Tabla)
3 L'educació serà igual a la suma del valor que li done l'estudiant, la societat, la família i el professorat.
Ed = est+soc+fam+prof.
Si falla algun dels 4 termes, es dificulta que s'assolisca l'educació. Posem un exemple viu: Perquè poca gent vol vendre alls a la porta del mercat i sí que es vol ser mestre? L'estudiant és neutre, a menys que la seva família es dedique al negoci; però la societat no veu el vendre alls com una aspiració positiva. La família (excepte els venedors ambulants) sol preferir que es siga mestre. I el professorat també. Per tant és més fàcil que trobem aquesta aspiració professional. Qui vulga aprofondir sobre el tema, ací té uns quants articles interessants:
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol5-num1_e/art12.html
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol5-num1_e/art14.html
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol4-num1/art3.html

La pedagogia del caragol

Acabe de llegir un article de Gianfranco Zavalloni a la revista Aual de infantil que porta Graó: http://aulainfantil.grao.com/revistas/aula-infantil/056-educacion-lenta/por-una-pedagogia-del-caracol Aquest article és clarament l'exemple de la pedagogia que hauriem d'intentar. Un pedagogia lenta com un caragol, on ens prenem el temps necesari per saber el nom de l'alumnat, les seves inquietuts, les seves necesitats. És un article més que senzill de c´´om començar a plantejar-se una clase.

Les escoles alternatives

Les escoles alternatives són aquelles que tenen un currículum o una metodologia distinta de la majoria d'escoles: no estudien el mateix o de la mateixa forma. Generalment són molt més partidàries de l'ecologia i de vigilar el procés educatiu de forma individualitzada. Tenen una pega, i és que el ministeri no les reconeix como a subvencionables. I per tant costen una pasta. La meva primera opció sempre serà l'escola pública, però sobretot per als nivells no obligatoris buscaria aquest tipus d'escola. I si buscara una escola privada, o per alguna raó (generalment geogràfica) no poguera portar a un fill emu a una pública, indubtablement buscaria una d'aquestes abans que no una privada elitista pel fet de la discriminació que produeixen i l'efecte socialitzador que produeixen. L'escola ha d'ensenyar la vida i si només coneguem fills de rics, això ens passarà factura. No donaré noms, però molts col.legis bilingues i d'elit de València deixen molt que desitjar a nivell pedagògic. I això reconegut per catedràtics de la facultat de ciències de l'educació.

Per exemple les Montessori són molt bones, com a mínim desde el punt de vista teòric. I una escola que m'agradaria conneixer seria Els Donyets prop de València. De totes formes, ja n'hi ha també escoles que fan coses molt interessants. Aquest hivern tinguí la possibilitat de connèixer El Crist de Meliana (escola pública malgrat el nom) i em quedí encantat. Em paregué de les escoles en el millor plantejament i execució docent que he vist mai. I n'he vist alguna. Conjuga la calitat de l'escola alternativa i de la pública a la vegada.

Quant començar qué?

1 La força a la mà per a moure bé la llapicera. Jo sóc mestre d'infantil (sí, sóc home, mestre d'infantil i si cal canviar bolquers ho faig), i se'm cau el món als peus quan algun inconscient dóna una llapicera per a fer traces i fitxes a una mà tan menuda i sense força.

Quan tenim un fill ens hem de plantejar que li hem de mostrar el món, i ensenyar a defendre's en ell. Però quan fem cada cosa? No és normal que a un xiquet de 3 anys li donem equacions biquadrades, ni que a un de vint li fem picoretes i li donem farinetes. Tot té el seu moment. Ara els distribuirem pam dalt o pam baix.

Del moment del naixement a l'any: Sobretot hem de procurar que algú li parle en cada moment, especialment mirant-lo a la cara. Hem de procurar que es maga molt, i que estiga només puga a quatre pates per a que agarre el to muscular corresponent. Cap a l'any comencen a caminar i a parlar. A un xiquet que comença a caminar, s'ha d'intentar agarrar-lo de les dos mans. No només d'una, per tal d'evitar luxacions i desviacions posturals. Prove vosté d'agarrar-se mitja hora de la barana del bus o del metro i diga'm com li queda el braç.

A l'any se li ha de començar a treballar el moviment, recordant que ha de ser moviment de parts grans del cos. Braç, mà, cap... No li plantejem que mova un palet entre els dits per que no té trellat. En aquest moment de la vida el més fàcil per a un pare que ensenya a parlar al fill és causar-li una disfèmia. La família ha de parlar sense corregir, ha de fer més bé com si l'error en la parla no existira i tornar la mateixa paraula ben dita en la seguent oració. És preferible no apretar, ni corregir directament, per què si li llevem la confiança en la seva parla, podem fer al xiquet tartamut. És més difícil en xiquetes per què solen tindre més facilitat lingüística, però tampoc no és impossible.

Cap als tres anys jo els iniciaria en una de les pràctiques que més he recomanat de sempre: botar, correr i pujar arbres. Aquesta bobada pot ser una de les millors formes de garantir-li un bon sistema inmune i la tonicitat mínima a les mans per a aprendre a escriure. Als cinci o sis els ensenyaria a emprar els pals xinesos en el menjar. I molt important. No començaria a introduir-los formalment en l'escriptura fins els 5 anys com a prompte, a menys que m'ho demanaren ells expressament. ¿Perquè? Doncs per què per a aprendre a escriure calen dos coses com a mínim:


2 La capacitat neuronal per a entendre que eixe dibuix d'ahí és una paraula, es descompon en lletres i cada lletra correspon a un sò. I que articulats són la paraula. Açò apareix de mitjana als cinc anys i mig. Amb la qual cosa, podem començar a familiaritzar-los en les lletres com a prompte als cinc si la criatura està madura, però si el xiquet està verd, milolor més tard. Lògicament els farem dibuixar, pintar en els dits... però no escriure. A més que si fins els cinc i mig no llegeixen, de què val posar-los a escruire?

Altra cosa és que ens ho demane. No seré jo qui li diga mai a algú que no es capaç de fer alguna cosa, per això, si ens ho demana li ho podem facilitar una miqueta abans. Si és molt menut, advertint-li que a la seva edat no es sol entendre, però fem l'esforç de dir-li més o menys com va la cosa i després a pujar als arbres que és el que li cal.

És que a l'escola li demanaran que escriga... Sí senyora, li ho demanran. També li demanaran que gaste un cutter, però ben poca gent li'n donaria un a un xiquet de 4 anys.

El bressol

Huí he llegit un article que m'ha espentat a escriure açò. Era sobre els bressols i quan passar-se al llit. En l'article proposen que cap als dos anys i que posem baranetes al llit. En canvi, jo voldria plantejar el següent dubte: per què volem un bressol? Quina utilitat té: que el xiquet no caiga? No serà per por que se'n vaja per ahí, un bebé no sol correr molt. Per tant, quina lògica té comprar un bressol que dura dos anys i després un llit amb baranetes? No seria més fàcil comprar directamente el llit amb baranetes? I més encara: no seria més fàcil i econòmic comprar un futó japonés i segur que no hem d'anar amb por per si la criatura es cau? En les cases modernes quina necessitat n'hi ha de les potes del llit? Puc entendre abans que es vivia rodejat de camps i d'animals. Però avuí en dia, el més normal seria tirar un bon futó a terra i no calfar-se molt més el cap. Bo, és una simple opinió, qui vulga que opine, però encara no he llegit ni un sol article que parle bé ni malament sobre els bressols. Per tant, puc pensar que no són tan importants com ens volen fer pensar.

Tècniques d'estudi III

L'objectiu d'aquest article és aprendre a extreure la informació més important d'un text en el menor temps. Per això hem d'estar segurs d'entendre el que llegim per mitjà de les dos etapes de lectura:

Lectura ràpida: és una lectura, que com el seu nom indica és de forma ràpida, que es realitza per entendre de què va el text i per obtenir una idea global. Durant aquesta fase, les paraules que desconeguem les subratllarem perquè al final de la lectura puguem buscar-les al diccionari.
Lectura atenta: es torna a llegir el text aquest cop traient conclusions i formulant-te preguntes per tal de triar les idees bàsiques, relacionar i extreure l'important.
Quan llegim, és important anar separant la idea principal de les idees secundàries. A cada paràgraf sol haver una idea principal que resumeix el que ens diu el text, al costat d'aquesta apareixen els detalls importants que són frases que donen suport, neguen, completen, etc. a la idea principal.

Hi ha algunes causes que impedeixen una bona lectura:
Vocalització: consisteix en moure els llavis, pronunciar les paraules mentre es llegeix de forma silenciosa. No es tracta de llegir paraules, sinó idees. Aquest hàbit es pot corregir col · locant un llapis o bolígraf entre els llavis.
Repeticions mentals: consisteix a repetir mentalment les paraules que es llegeixen. Per corregir, cal llegir el més de pressa que es pugui, de manera que la ment no tingui temps de repetir les paraules.
Regressions: consisteix en tornar sovint cap enrere per veure de nou el que s'ha llegit. Per corregir, convé anar tapant amb una fitxa o quartilla les línies d'esquerra a dreta conforme vas llegint.
En el proper article veurem les tècniques del subratllat o com destacar el més important d'un text.

Tècniques d'estudi II

L'horari ha de ser ajustat a la persona i al temps disponible que aquesta té. Per exemple, un nen que isca a les 5 de la vesprada i que els dimarts i els dijous tinga entrenament o repàs, s'haurà d'organitzar aquests dies de diferent manera ja que disposa de menys temps. L'horari pot modificar-se per exàmens ja que aquests tenen prioritat a l'hora d'estudiar. Aquest s'ha de penjar en un lloc visible, com per exemple un tauler d'anuncis. Finalment, l'horari ha de ser senzill i pràctic, que ajude a estudiar de manera que no siga alguna cosa incomprensible. És important també ficar en l'horari els descansos i el temps d'oci, ja que amb això aconseguirem un horari equilibrat.

En aquest article anem a compartir amb vosaltres alguns consells per planificar l'estudi. Com tot treball, ha d'estar planificat i organitzat perquè es realitze amb èxit. Si aconseguim organitza-nos bé, aconseguirem aprendre molt més en menys temps.

El primer és tenir una agenda i el segon usar-la. L'agenda és la millor ferramenta per a una bona distribució de les tasques i a més, és la millor en recordar els exàmens, les cites, els deures, etc.

Després, tindrem segurament un horari de classes i en finalitzar les classes és quan seria ideal organitzar el temps restant. Hem d'examinar les tasques a realitzar (estudi i treballs). Fer un càlcul aproximat del temps que pot necessitar cada un d'ells i distribuir adequadament. S'ha de començar pels treballs més difícils i deixar els més fàcils per al final. El millor és estudiar assignatures semblants i poder relacionar, i no estudiar les matèries que puguen interferir en un mateix dia, com per exemple dos idiomes.

En el proper article parlarem de com ha de ser la lectura per estudiar de manera eficaç i aprendre més ràpidament.

Tècniques d'estudi I

Una de les principals causes del fracàs escolar és que la persona no sap com ha d'estudiar per retindre la major informació i com ha de verbalitzar la informació retinguda. Només aconseguirà aprendre quan comprenga i faça seus els coneixements, si no és així, es dedicarà a reproduir el que per a ell no serà més que un text complicat i sense sentit. Per això, durant aquestes setmanes anirem aprenent tècniques o hàbits d'estudi.

El primer és analitzar el lloc d'estudi del xiquet, que sol coincidir amb la seva habitació. És impossible estudiar en una habitació desordenada, on no es veja la taula d'estudi dels trastos que té a sobre. Per això, hem d' ordenar la taula de manera que el material a utilitzar durant el temps d'estudi estiga disponible i es retirarà de la taula tot allò que distraga i destorbe.




El lloc d'estudi ha de ser l'habitació més silenciosa de la casa, evitant tot tipus de sorolls. Si això no fos possible podríem anar a la biblioteca pública, on a més de silenci, podem trobar molt de material.


La cadira d'estudi ha d'estar feta d'un material rígid, com fusta o ferro, de manera que evite la inclinació de l'esquena i aconseguisca una adequada distància del llibre als ulls de l'estudiant.
Seria adequat tindre una prestatgeria amb els llibres necessaris d'estudi i un tauler de notícies a la vista, on col · locar l'horari de classe, els exàmens, les cites, els compromisos, etc.


La temperatura ha de ser adequada, entre 20 a 22 º C, ja que els extrems afecten negativament el rendiment. L'habitació ha d'estar ben ventilada, perquè ambients carregats o tancats produeixen mal de cap. La il · luminació ideal és la natural, però si no és possible podem posar un flexo que de llum indirecta sobre el full (la llum directa sobre el paper crea un contrast de llum i ombres que provoca fatiga a la vista).

En el proper article parlarem sobre la planificació de l'estudi.

Direcció podrà fitxar professorat

La noticia pareix fictícia, però és realitat: http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-educacion-permitira-directores-elegir-20-plantilla-opinar-comisiones-traslado-20120716190728.html Segons pareix les direccions podran anar fitxant el professorat i opinar sobre les comissions de serveis. La mesura no em pareix roina per ella mateixa, sino perillosa en segons quines mans caiga, ja que al menys pel moment a la direcció no se la ha formada en recursos humans i correm el perill que siga més un fet d'amiguisme i tu no em molestes, que no pedagògic. Si bé és veritat que en els païssos nòrdics direcció fitxa a la gent, també ho és que direcció no pot dirigir el centre on s'ha format com a docent, i que la persona es votada per a que se'n vaja a altre lloc a fer la direcció. Després comença a redistribuir el seu centre. De la mateixa manera, el seu sou depén dels resultats, cosa que ací no. Per tant, cap als nòrdics no anem. Estem creant un híbrid sense molt de trellat que no es sap cóm acabará. Esperem que vaja bé, però sincerament, aquesta mesura no em pareix més que l'avanç del temut rànking d'escoles públic i la destitució del professorat només mirant els resultats.

Ja tenim ong pròpia

Ens hem ajuntat uns quants amics i hem començat a fer la nostra pròpia ONG o associació sense ànim de lucre. S'anomena psicativa, que ve de psicologia educativa. Si voleu visitar la web, encara que no tenim moltes coses, ja podeu: www.psicativa.es


En Psicativa treballem qualsevol tipus de necessitat associada a l'educació o a l'edat adulta. Des de l'atenció primerenca, a la guia de virtuts per a la família. Entenem que l'ésser humà està en constant desenvolupament i evolució, per això, oferim una àmplia gamma de serveis per intentar que la persona es desenvolupe:

-Atenció primerenca:
Estimulació primerenca de la criatura per potenciar de manera que traga el millor d'ell mateix. Es pot treballar amb el nen des d'abans que nasca.

-Consulta psicològica:
Assistència psicològica especialitzada.

-Classes particulars:
Suport adequat a qualsevol nivell i capacitat.

-Tractament d'addiccions:
Deixar de fumar, alcoholisme i altres drogues.

-Teràpia familiar:
Prevenció i solucions per als problemes familiars.

-Escola de pares:
Tècniques per a l'educació dels nens.

-Virtuts en la família:
Desenvolupament d'un caràcter noble i brillant.

-Creixement personal:
Habilitats socials, autoestima,. assertivitat ...

Coordinadora de professorat interí

Amb eixe nom ha nascut una agrupació d'interins que protesten contra les retallades en educació, no només pel fet que no treballaran, que ja de per si mateixa és una protesta legítima, sino per la situació en que deixa a València aquesta aminoració en personal. Si tenim en compte que València ha quedat al PISA a ni vell de Turquia. Si tenim en compte que el nivell de fracás escolar és del 40%, quan la mitjana espanyola ja frega el 28: 12 punts per damunt de la mitjana. Si tenim en compte que la generalitat s'ha desfet de la pràctica totalitat de les places dels centres de formació del professorat, i que justament els interins son els més joves i qui més ganes tenen de treballar.
Si tenim tot açò en compte, comprovarem que aquesta plataforma fea falta i que els hem d'agraïr que l'hajen creada.

Els sentiments dels més menuts

Moltes vegades ens oblidem dels sentiments dels més menuts i no ens plantejem que ells també senten, 'senamoren, ploren... Per a donar una xicoteta mostra d'açò, voldriem posar-vos uns videos que hem recollit pel youtube. Clar està que no els entenen igual com nosaltres, però en la seva forma ahí estan:
Aquesta xiqueta plora per què s'ha de mudar a Japó amb els pares i no vol deixar darrere al seu mestre. De pas, reivindiquem el paper dels mestres en infantil, que ens tenen oblidats i també tenim sentiments.
http://www.youtube.com/watch?v=_Z5nH8-rkdU&feature=related
Ací en canvi trobem un xiquet i una xiqueta, ella vol casar-se amb ell. Ell en canvi plora desconsolat i es nega a aquest matrimoni amb totes les seves forces.
http://www.youtube.com/watch?v=BxFOmkm8xuo&feature=related
Un meravellós cas en que el xiquet s'enamora d'una xiqueta i creu que mai més tindrà novia.
http://www.youtube.com/watch?v=Hrq2AzVyFwc&feature=related
Com no, la gran imatge de la nostra vida: el primer bes:
http://www.youtube.com/watch?v=cov2E6M6pZ0&feature=related
I per a acabar, que no els agraden tant les bromes com ens agrada a nosaltres fer-les:
http://www.youtube.com/watch?v=vrLXKpOLp_0&feature=related

Protecció solar en vacances:

En vacances, és molt socorregut portar el nen a la platja oa la piscina, però és molt important tenir mesures de seguretat per no cremar-se i d'aquesta manera poder gaudir.

Per als nens lactants de menys de 6 mesos s'han d'extremar les mesures de protecció enfront del sol. La pell dels nadons és molt fina, més fins i tot que els adults, i produeix molta menys melanina. Si el porteu a la platja és imprescindible que es posi crema de factor de protecció 60, vestir amb robeta còmoda, ulleres de sol adequades, gorreta i que tingui un para-sol per a ell. L'ombra per si sola no és una protecció suficient, ja que encara és possible que es cremi causa de la radiació solar indirecta. Els nens petits no han d'estar exposats ni al sol ni a l'ombra a les hores on el sol és més fort. Més de 10 minuts d'exposició directa sota els forts raigs solars en hores centrals del dia, ja és suficient temps per fer mal a un recent nascut.

Les cremes solars tenen diferents factors de protecció, van des de 10 o 15 fins a 60. Això indica el temps que pot estar exposat al sol sense cremar-se. Molts pares i mares porten els seus fills nuets o amb unes braguetes, però així el més fàcil és que es cremen. Les cremades de nens han de ser valorades pel pediatra SEMPRE.


En el següent article parlarem de possibles jocs a la platja per entretenir els petits i no tan petits.

L'autisme

L'autisme té principalment una carcaterística, ningú sap què és i tot el món parla d'ell. Inclús a les pàgines d'associacions expertes no en dónen una catalogació bona, pèrò parlen d'ell: http://www.fundacionadapta.org/que-es-el-autismo/acercate-al-autismo.html Ací donarem la nostra versió.
Un autista és una persona que no sol tindre la natural necessitat que tenim els demés de relacionar-nos amb la resta simplement pel plaer d'estar amb l'altra persona, de comunicar-li coses. Per tant, diga el dsmIV el que diga, només aquesta persona tindrà autisme al meu territori. ¿Perquè comence fent aquesta aclaració? Perque l'autisme s'ha posat de moda i més encara l'espectre autista, que és allò que pareix autisme, però no és. Un meravellós amic de 9 anys té alguna de les afeccions que s'engloben a l'IDEA: inventari de l'espectre autista.   No podem dir baix ninguna circumstància, que l'autisme és el mateix que la síndrome de Tourette, no podem dir que és el mateix que el trastorn específic del llenguatge i sobretot, no podem dir que un xiquet que et demana que el vulgues molt, que crida per telèfon a la familia i que se'n va a obrir la porta quan sona el timbre per a saber quí és. No podem dir en aquests casos que és autista.
La caraterística dels autistes és l'absència de comunicació pel plaer de la comunicació, amb sort, ens diran alguna cosa per a demanar: gana, fred, no... El professor Sfaello trobà que els autistes purs descrits per Leo Kanner tenen un problema en la part encarregada de distingir la veu humana de la resta dels sons. I ací donarem per vàlida aquesta afirmació i seguirem desenvolupant-la: sino distingeixen la veu humana, és fàcil que reconeguen millor les cançons (pel ritme i el vers), que no la parla.
Sino interactuen i s'avorreixen és fàcil que tinguen problemes intelectuals.
Com s'avorreixen i no entenen el que els passa, tenen moviments repetitius per a distreure's.
Com no parlen, ni entenen casi res, no arriben mai al joc simbòlic i per tant no arriben a entendre a l'altra persona, per què no han jugat a posar-se en la seva pell.
En conclusió, Un autista serà aquella persona que simplement, no entén qué passa al seu costat i per tant s'avorreix, cosa que fa que ho entenga tot pitjor i comença el peix que es mossega la cua.

La fiambrera

La nova ocurrència de la consellera d'educació ha sigut proposar que es puguen portar fiambreres a escola per a que megne els xiquets que no puguen pagar-se el menjador escolar. Aquest xiste de Jaimito ha sigut un bon pensat i fet, en aquest cas: dit. I explicarem els dos per què. http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/07/13/alumnos-podran-llevar-cole-comida-casa/920377.html

D'un costat, aquesta notícia la dóna pooque semanes després de dir que deslliga la distància de la vivenda del dret de menjador escolar que deixarà a més d'un alumne resident a prou distància de sa casa sense poder anar a casa amb prou temps per a dinar i tornar a hora.
Però a la vegada, sense poder costejar-se el preu del menjador escolar. Posem per cas, una localitat com Llíria o Oliva. Els xiquets que viuen lluny, en el cas de Llíria als xalets (perfectament, cases de camp) i els d'Oliva a la platja. Poden anar i tornar els xiquets sense l'autobús? Evidentment no, ni amb ell tampoc; per que no dóna temps d'arribar.

Però res d'açò implica el tema de la fiambrera, que és la gran solució que dóna la consellera. Imaginem una escola on se'ls denegue a 15 xiquets el dret al menjador, quan jo vivia a la platja d'Oliva n'erem ja uns deu en l'autobús i cada vegada es queda més gent a viure tot l'any a la platja. L'equip d'atenció infantil del mejador cuidaran a aquests xiquets que no paguen? Si es perden xiquets, l'empresa de càtering, reduirà personal o com a mínim prohibirà prestar serveis a aquests xiquets, per què no pot donar el mateix servei si cobra, com sino. Per tant, quí ajudarà a calfar el dinar als xiquets? Qui posarà el dinar a la nevera quan arriben a les nou? algú vigilarà si s'ho mengen o ho tiren?

Per favor, els invents en la llimonà, en els xiquets, poques bromes.

Els xiquets i la tele

N'hi ha qui demonitza la tele, n'hi ha qui pensa que no té res de mal i n'hi ha que no pensa per què està mirant-la. La tele és una activitat totalment sedentaria que estimula els nostres cervells (bé o no, ara ho vorem). Per tant, el primer problema que comporta és el sedentarisme, per què no es fa molta més activitat que quan es dorm. Una persona que no fera res més que vore tele en tot el dia, podria consumir unes 1200 kilocalories, quan la mitjana està al voltant d'unes 2000. Això vol dir que hauríem de deixar de dinar per a poder fer aquesta  vida sedentària.

    

D´altra banda tenim el fet de l'estimulació intelectual. Sense eixir dels dibuixos animats, es va fer un estudi en que es demostrava que si els xiquets veien dibuixos tipus caillou tenien un rendiment semblant a si havien estat colorejant, en canvi si veen Bob Esponja els faltava l'atenció. Açò ens indica que damunt de la mancança d'activitat físicia, s'uneix el perill de fotre'ns el cervell. Perquè a la llarga ens passarà factura a les neurones. http://www.prensa.cl/bob-esponja-podria-causar-deficit-atencional/

    Si a tot açò li afegim la diferència entre els continguts que ens aporten segons quins programes i publicitats, crec que podem acabar convenint que hem de vigilar la televisió que donem als nostres menuts. Perquè el que tampoc no podem permetre és que Walt Disney eduque a la nostra família.

Les vacances escolars

Amb açò de que venen les vacances i els xiquets han de disfrutar... passa igual que amb els caramels, pot pareixer obligatori. Però no ho és. Els xiquets han de disfrutar, no diguem que no. Però no calen dos mesos de no fer res per a disfrutar. Cal treballar inclús en els mesos d'estiu. N'hi ha moltes escoles que donen els famosos llibres o quaderns d'estiu. A mi personalment no m'agraden. Tot i això, són millors que res. El que hauria d'haver és més temps d'escolaritat i una millor escola. O com a mínim una bona escola d'estiu. De fet, jo personalment faria totes les escoles d'hivern com les escoles d'estiu: un lloc on disfrutar mentre aprens i et socialitzes amb la resta de la humanitat. Tot amb un ambient més lúdic i clar està, sense tancar ningún dia de l'any, sino que durant les vacances d'estiu els xiquets se'n pogueren anar durant el mes de vacances familiars i sino se'n van pogueren continuar aprenent mentre s'ho passen bé.

Estrés en vacances

Les vacances són aquests dies tan esperats de l'any on podem descansar de la rutina, fer el que volem i disfrutar. Les necessitem i les esperem amb tantes ganes per treure'ns l'estrès del treball i de la rutina dels nens. Tot i això, les vacances també poden generar estrès si no s'organitzen de forma correcta, vegem alguns consells:
1. Organitzar les vacances: triar el lloc i els llocs a visitar abans de sortir de casa, així es pot decidir el que millor s'adapte al nostre pressupost i al gust de tots (tant dels menuts com dels grans).
2. Triar les persones en qui volem passar les vacances: el millor és passar les vacances amb la família, però si es decideix passar amb amics han d'estar disposats a cooperar en tot, compartir despeses i que siguen agradables.
3. Oblidar-se del treball: en vacances l'important és gaudir i no estar pensant en el treball perquè aquest pot esperar. No parles de treball, no contestes correus electrònics, no agarres el telèfon, només es pot treballar en cas d'emergència. Si ja de per si tens massa treball, és millor posposar les vacances per a quan estigues menys ocupat.
4. Gaudeix de la teva parella: aneu a un lloc tranquil en el que es podrà gaudir en tot moment de la parella, així que feu coses junts i gaudiu dels moments tot sol.
5. Dóna't un caprici: pot ser des de  dormir fins al mig dia fins anar a sopar a un restaurant amb encant.
6. Xiquets: si el viatge és en cotxe convida als menuts a disfrutar del paissatge, cantar o jugar a les endevinalles. Si el trajecte és més llarg es poden portar un llibre, música o algun videojoc. Portar coses dolces, roba còmoda i feu parades cada hora i mitja. Cal explicar-los on van als nens, el temps de viatge i si mai han anat en avió cal explicar les etapes del vol. No perdre la calma si hi ha un embossament o si el vol es retarda i tards més del previst, ja que els nens capten les emocions dels pares i les copien.
Recorda que l'única tasca que has de complir és gaudir de les vacances.

Comunicació en la parella III

Després dels articles de comunicació en la parella I i II, disposem de molts consells útils perquè la nostra comunicació siga eficaç i fluida, sense rancúnies i sense fer mal bé els sentiments.

L'objectiu d'aquest article és canviar l'actitud de la parella mitjançant la realització de peticions. És a dir, si preguntem a la nostra parella: Què puc fer per tu? Això és molt diferent del que les parelles solen fer normalment, com acusar a l'altre sobre el que fa malament o corregir i exigir a l'altre coses perquè la parella funciona. Es tiren en cara el que l'altre deixa de fer, o fa però molesta. Tot i això, amb aquesta petició sobre què podem fer per tu es pretén justament el contrari, ens exigim a nosaltres mateixos realitzar alguna cosa que a la nostra parella li agrade. Immediatament generem en l'altre una actitud receptiva a la comunicació i aconseguim crear un clima de benestar perquè la comunicació s'establisca. L'interès pel benestar de l'altre és la clau per al benestar de la parella.

Ja venen les beques

La conselleria d'educació ja ha obert el plaç per a donar les beques de primària i secundària. S'otorgaran 125 a aquelles families on entren com a molt 5591 € per càpita. Que això ve a ser de 399'35 € nets entre 14 pagues per persona en la unitat familiar.
Familia nuclear curta (dos adults) amb un fill o filla: 1198.05€ totals nets al mes que poden entrar en casa.


Si la familia passa dels 399'35 per barba, però no arriba als 532'50 podrà rebre el 70% o el que és el mateix, una ajuda de 87.5€
Familia nuclear curta (dos adults) amb un fill o filla: 1597.50€ totals nets al mes que poden entrar en casa.


I si en sa casa tenen la sort de cobrar la desorbitada xifra de 1597.51 en avant, podran arribar a beneficiar-se del 40% de l'ajuda: 50€ sencerets per a vostés

Ara traduirem una miqueta les xifres:

En una familia on un dels tutors treballe i l'altre es quede en casa (bé per voluntat, bé per aturat), el tutor treballador pot arribar a fregar els 1200 per a una beca completa, no passar els 1597.50 per al 70% i per a que li donen 50€ d'ajuda, passar la quantitat, fins a que s'acaben els diners. Però si acò ho pensem en el cas que treballen els dos, han de cobrar cadascun 599.03 no poden arribar als 600€ als mes, per què només rebrien el 70% de la beca.  I si reben cadascun la desorbitada xifra de 798.75 € cadascun, ja es poden fer a la idea que rebre els 50€ se'ls posa ben difícil. Ara traduim la última xifra en oficis: Si un xiquet té dos pares que treballen en una fàbrica i guanyen 800 € cadascun o una xifra inferior, però han fet moltes hores extra, amb sort l'estat dóna 50€ per als seus llibres. ¿Les beques no són per a la gent necessitada? ¿Quan han passat els operaris de fàbrica, els cambrers o els recollidors del fem una classe privilegiada?


Per a qui li interesse els links per a les beques són els seguents:


http://www.cefe.gva.es/ocd/areacd/docs/ajudesllibres/1213_MP_Ajudes_Individuals_cast.pdf
http://www.cefe.gva.es/ocd/areacd/docs/ajudesllibres/1213_Annex_III.pdf
http://www.docv.gva.es/datos/2012/06/28/pdf/2012_6373.pdf

El plor

Voliem parlar huí d'una cosa inevitable en l'educació i el criar als nostres menuts i les nostres menudes: el plor. Quí no s'ha trobat un pare o una mare fora de si intentant amb desesperació absoluta fer que deixe de plorar la seva criatura. En canvi, no saben ni sabran cóm fer-ho mai. Entre altres, per què no els ha explicat ningú qué es el plor d'un bebé: El plor és una de les dos formes en que un xiquet es pot comunicar. Un bebé o plora o riu. No n'hi ha més. Pot intentar dir que té una apendicitis o que no vol eixe joguet prop de la mateixa forma, simplement variant la intensitat.
En una entrevista de treball em preguntaren: et diu la mare que s'ha alçat abans d'hora i que li ha donat el desdejú a les set, es fan les 11 i el bebé plora: què faries? La resposta era òbvia, mirar si està còmode, es sent sol, cal canviar el bolquer o té gana. Aquestes són les 4 primeres causes que poden fer plorar a un xiquet, són cícliques i les vem unes 15 vegades al dia. Ja, podem trobar-ne unes quantes més prou cotidianes: mal de ventre, gassos, dents que ixen o malaltia.
Fa poc, xarrant amb una amiga pedagoga que treballa d'educadora en un 0-3 em comentava que la primera vegada que posaren als bebés d'un any en el pati nou, es posaren a plorar per què els estranyava el tacte del nou paviment. La tonteria més gran del món, els resultava estrany el tacte del ferm ¿I cóm sabem que el que els molestava era el pis nou? Perquè als pocs minuts pararen i es posaren a jugar. Per tant, quan un bebé plora, el que hem de fer és:
1 Analitzar lògicament les causes més normals del plor. Gana, bolquers, gassos, dents que ixen...

2  Tranquilament solucionar-ho, i sino, ser pacient i esperar a que deixe de plorar. No té molt més misteri. Podem moure'l un poc, podem  mirar de cantar-li, besar-lo rarament sobra, unes quantes cosconelles no tenen per què anar malament, inclús un massatge si creguem que és oportú. La veritat siga dita, la tècnica pot ser relaxe més a qui cuida que a qui es cuidat, per què té la sensació de fer alguna cosa.

3 Somriure i transmetre alegria i serenitat per a no posar més nerviós al bebé.

Excepció: Tot açò té una excepció clara, i és que el plor siga veritablement anòmal. Qui s'encarrega d'un bebé sense posar un mesurador sap aproximadament el tò del seu plor. Si el seu bebé de normal plora amb una intensitat i comença un plor sobtat i de forma repentina comença a pegar uns crits molt més alts del normal que no responen a lògica ninguna i segueixen de forma continuada durant varis minuts, no ho dubte. Porte al xiquet al metge, que paga la pena fer 100 viatges per a que ens diguen que no passa res, que no fer-ne un i que siga molt. Això sí, en tot cas, aplicant el pas número 3. Sempre somrient i amb serenitat, que ningú guanya dels nervis.

Comunicació en la parella II

Després d'analitzar alguns obstacles en la comunicació, vegem ara com hem de comportar-nos per assegurar-nos una bona comunicació amb la nostra parella i d'aquesta manera compartir amb ella totes les nostres preocupacions, desitjos, dubtes, alegries, tristeses, etc. Un moment ideal per comunicar-se és estar junts sense cap distracció, com ara fer una passejada.

Primer, hem de ser humils i reconèixer els nostres errors, hem de demanar perdó quan considerem que hem fet mal als sentiments de la nostra parella, deixar l'orgull de banda i admetre que podem estar equivocats.

Ser empàtic, és a dir posar-se al lloc de l'altre i el escoltar un a l'altre és el més important, si t'obstines a contradir oa imposar la teva opinió no arribareu a un acord. Unes vegades cedirà un i altres vegades cedirà l'altre, i així la balança estarà equilibrada.

Després, has de ser comprensiu i valent per dir-li a la teva parella el que t'hagi molestat en el moment en el que t'ha molestat, d'aquesta forma no acumularàs rancor.

Pregunta tot el que no hagi quedat clar, perquè no hi hagi confusions entre els dos i pugueu arribar a l'entenement ple. Tingues en compte que cada un entén les coses d'una manera.

Finalment, no cal utilitzar els següents verbs : atacar, fer xantatge, ridiculitzar, retreure, amenaçar, ni culpar, ja que es distanciarà la relació.

Dia mundial contra la droga.

El dia 26 de juny corresponé al dia mundial contra la droga. Però què és una droga, doncs una substància que un cop introduïda en l'organisme altera física, emocional i psicològicament, i és capaç de produir addicció. Poden ser classificades per l'acció que realitzen en el nostre cos, com ara relaxar-nos o excitar o bé per ser legals i il · legals, comprenent entre les legals l'alcohol i el tabac.

Moltes persones li lleven importància a les drogues legals pel fet de ser legals i també pel fet que "tot el món ho fa" però la veritat és que l'alcohol, segons les estadístiques de l'OMS (Organització Mundial de la Salut) , mata a l'any a 2.5 milions de persones.

Molts joves, d'uns 12 a 16 anys, consumeixen drogues perquè tots els amics ho fan i si ells no consumeixen són uns covards. Altres consumeixen pensant que ells saben el que fan i són capaços de "controlar" la situació. Altres joves per "aguantar tota la nit", passar una estona divertida, estudiar i aguantar despert, ... Les persones de mitjana edat solen consumir per altres motius com ara "el poder oblidar els problemes", alçar l' ànim i sobretot per alleujar la tensió. El motiu pel qual comencen o mantenen el consum és diferent però tots coincideixen a no poder deixar-ho.

L'objectiu d'aquest dia i d'aquest article és que penses per tu mateix, que sigues capaç de decidir quan, com, amb qui utilitzar una droga i sobretot tingueu en compte de per què ho estàs fent. Obtín tota la informació necessària i decideix quan estiguis en una situació de consum.

En valencia estan més amples els porcs que els alumnes

Ací tenim un dels millors debats que he sentit mai entre un diputat i una senyora que passava per aquí i l'han posat de consellera d'educació. Ell aporta dades i ella es fa la xula. Potser per que ell és mestre i parla del que sap i ella és advocada i parla sense saber. Però sobretot, és per plantejar-se el fet que un porc té a la seva granja 2'25 metres quadrats i un xiquet entre 1'5 i 2 segons les edats. Fins i tot en els cursos del SERVEF per a adults, els metres mínims per alumne són 2:

http://www.gva.es/va/inicio/procedimientos;jsessionid=DLmyPswLsSBJN0mQGjppzhyhSlsQ5nG4pK9fpQ4qnt5czmHhbvQT!-24411331!1340928168121?buscador=detalle&id_proc=729&chidioma=VA#p_7

 http://www.youtube.com/watch?v=kF_41E8MygQ&feature=youtu.be 

ACNUR

Huí de casualitat m'he trobat amb la web d'ACNUR i m'he plantejat: séque existeix, però qué és exactament l'ACNUR? I obviament, no els ho contaré, sino que els donaré el seu link:  http://www.eacnur.org/ i vostés es podran informar del que fa aquesta gent tan compromesa amb la societat. Tot remarcant que en l'apartat d'educació n'hi ha material per al professorat que ens pot ser d'interés per a tots.

Relació entre música i educació

A part de l'assignatura de música que es dóna a les escoles modernes d'avui en dia, tenim diverses dades a aportar sobre la relació entre l'educació i la música. De moment, tots sabem que una boníssima forma d'aprendre un idioma és justament sentint les cançons en aquest idioma, si és comparant amb les lletres originals i les traduccions al nostre idioma, millor que millor. Jo vaig aprendre italià així, vaig fer un mes de classe i vaig escoltar molta música.A nivell de l'idioma propi, també ens val de molt a infantil més que res, però també a primària i secundària.Tot i això, tampoc no és aquesta ni l'única ni la millor de les propietats que ens pot aportar la música a nivell d'aula. La música té un efecte socialitzador i integrador a l'aula que no té cap altra disciplina. Si dos nens que no es coneixen senten a un tercer cantar una cançó que comparteixen poden acabar cantant tots tres junts a cor. Curiosament, si els mateixos veuen al tercer fent divisions o una anàlisi sintàctica, fàcilment creuaran a l'altra vorera del carrer o acceleraran el pas.

Malgrat que a Espanya aquesta disciplina està una mica verda, s'ha començat a treballar la musicoteràpia, que és aplicable com atenció precoç, com preventiva i com a teràpia per a discapacitats. Segons Serafina Poch La musicoteràpia pot definir com l'aplicació científica de l'art de la música i la dansa amb finalitat terapèutica, per prevenir, restaurar i augmentar la salut física, com mental i psíquica de l'ésser humà, a través de l'acció del musicoterapeuta.
Mari Carmen Creus Martín ens assegura que la musicoteràpia és positiva per als deficients visuals dient: la música per al cec és un mitjà d'expressió emocional socialment acceptable i interiorment gratificant, el piano és un mitjà d'integració de les formes d'aprenentatge auditiva kinestèsica i tàctil .
Especialment s'ha parlat de l'Efecte Mozart, que sembla que en bombardejar-nos amb la nota Si potència les nostres neurones gran manera. De fet, l'obra k448 per a dos pianos: http://www.youtube.com/watch?v=Mt5Li1enesw que suposadament millora la capacitat espai temporal de qui l'escolta.
   Ja fa uns anys vaig fer la tesi de magisteri sobre aquesta disciplina amb nens plurideficients i puc aportar alguna cosa de bibliografia per si a algú li interessa aprofundir en el tema:

Alonso, D. y Estévez, A. F. (2005). Música y razonamiento espacio-temporal: luces y sombras del “Efecto Mozart”. En F. J. García Marcos y A. Sicilia Camacho (Eds.) Didáctica y Humanidades. Editorial Universidad de Almería (pp. 15-24).

María Carmen Cruces Martín Musicoterapia para Deficientes Visuales IV CONGRESO VIRTUAL INTEREDVISUAL SOBRE ATENCIÓN TEMPRANA Y DISCAPACIDAD VISUAL 2 al 31 de octubre de 2006

Serafina Poch Blasco IMPORTANCIA DE LA MUSICOTERAPIA EN EL AREA EMOCIONAL DEL SER HUMANO. En Revista Interuniversitaria de Formación del Profesorado nº 42 diciembre de 2001, pp. 91 - 113

SUAZO, G. I. C.; CANTÍN, L. M.; SALGADO, A. G. E.; GAJARDO, C. C. H.; CABALLERO, M. P. M.; TRUJILLO, H. E. G.;BUSTOS, A. I. P. & ZAVANDO, M. D. A. Efecto Mozart en el aprendizaje práctico de la Anatomía. Int. J. Morphol., 26(3):713-717, 2008.




Amés, he trobat aquesta web que ens pot ajudar d'una forma un poc menys acadèmica a entendre qué és aquesta disciplina: http://www.lamusicoterapia.com/
PD: les cites fetes estan traduides del castellà que és l'idioma en que estaven escrites.