És justa la sel.lecció actual dels mestres?

Un dels punts que volen millorar alguns teòrics és la nota de tall, excesivament baixa en educació en Espanya. I açò pot fer-nos pensar: és justa la forma de sel.lecció que tenim per als mestres?
Per un costat, tenim el fet que al batxillerat no s'estudia res relacionat amb la pedagogia o la didàctica i les bones pràctiques pedagògiques va menjant-se-les la pressa per què ve la selectivitat.
D'altra banda, hem de tindre en compte que no s'avalua res més que el número resultant d'una sèrie d'examens; ni es medeix la situació personal de cada alumne, ni la motivació, ni les espectatives, ni el voluntariat que puga fer cada persona, ni la implicació social (tret sense el qual qui escriu no deixaria passar a ningú de la secundària obligatòria).
I finalment, tenim el fet que resulta de que sempre ens quedarà una comunitat pròxima menys exigent i que les universitats privades agarren a la gent sense preguntar la mitjana. Simplement miren si una persona pot pagar.
Si sumem les tres variables, podem concloure que no medint-se el que es donarà a la universitat, no tenint-se en compte les circumstàncies personals, vocacionals ni socials i tenint sempre la possibilitat d'anar a centres menys exigents; el sistema de sel.lecció dels mestres és del tot injust. Millor que sino n'hi hagués ningun, però injust.
A la seva vegada voldriem proposar que per mesurar en general als docents s'hauria de fer al revés de com es fa: primer portar-los a les escoles (Quan més conflictives millor) I si després d'haver passat per un bon CAES o centre específic d'educació especial li queden ganes, plantejar-nos mirar altres coses, per què així ens evitariem un gran problema de la docència actual: el mestre cremat i la falta de valentia per a rebutjar a un treball que ens ha costat tres anys i una oposició duríssima.
N'hi ha qui creu que per ser un bon docent cal una nota a la selectivitat. En canvi qui escriu, considera més interessant tindre ganes d'ajudar i canviar el món a millor.