Potser no ens donem compte de la necessitat dels llibres per què huí en dia estan tan extesos que ens pareixen el més normal del món. És més, ens permetem el luxe de no atraure als nostres fills cap a la literatura. Però això és un perill insidiós, arriba com qui no vol la cosa, però a la llarga fa por i de veritat.
Senyors/es progenitors/es analitzen quin futur prefereixen per a la seva descendencia: ¿Treballar de bracer de sol a sol o més bé preferirien que es dediqués a la literatura, a la ciencia, a la docència…? I ¿Cóm volem que siguen escriptors, científics o docents sino han llegit un llibre en la seva vida?
Vostés recorden aquell pati o carrer d’estiu on jugaven de menuts? Recorden els partits de fútbol, txapes, les eternes hores amagant-se d’un costat cap a altre? Aquella sensació no es borra. De fet, qualsevol que haja jugat a futbol de menut/da nota
una sensació meravellosa li arriba en veure un baló que ha eixit disparat d’on juguen els xiquets cap a ell o ella i desitja xutar eixa pilota per què el transporta als anys en que jugava al carrer.Imaginem-nos que aconseguim que els nostres fills disfruten amb la lectura com nosaltres huí en dia disfrutem amb eixe baló que fuig del camp i ve a saludar-nos. En eixe cas, els nostres fills podran triar si ser bracers o catedràtics, per què tindran la capacitat lectora i intelectual per fer ambdues coses bé. I al capdavall, això és el que importa en aquesta vida. No ser esclaus de les nostres circumstàncies.
El dia del llibre ens recorda que hem de llegir, que la literatura en qualsevol de les seves formes està ahí. No n’hi ha un mètode universal i infalible. De menut, mon pare em portava al París-València del carrer Pelayo i em deixava triar els llibres que vulguera, em deixava escabuçar-me i investigar entre aquells aplecs de paper. Quan acabàvem ens buscàvem l’un a l’altre, ell pagava o em donava els diners per a que ho fera jo i ens n’anavem a casa. Ma mare en canvi preferia regalar-me els llibres, veure’m la cara que em deixava el regal en trencar el paper que ella volia aguardar per a altra ocasió i acabava renegant quan em veia fer una bola i tirar cap arrere i en terra el paper fet una bola. (He admés que era una xiquet, no un bon xiquet) Isabel Mena, la mestra de valencià de l’escola ens portava una caixa plena de llibres de distints nivells i temàtiques, i ens deixava triar el que vulguérem.
La qüestió és fer que la criatura llegisca agust, bé en soletat, bé en companyia. Que vega que el seu entorn llegeix, no només que s’ha de fer per a l'avorrida classe de llengua. La OCDE en el seu famós estudi PISA ha trobat que n’hi ha diferència entre les cases on n’hi ha (i s’han llegit) més llibres que en les que no n’hi ha.
Finalment estaria bé recomanar uns quants exemplars interesants per a que es tinguen exemples varis:
Un dels meus favorits per als més menuts de la casa.
I finalment, per als pares: una editorial que porte un temps seguint-li la pista i m’encanta cóm evoluciona. A part, del fet que també tinc amics treballant allí.
http://www.erasmusediciones.com/
