Pare, parla'm bé.

L’èsser humà, té una tendència general a parlar de forma diferent als seus cadells. D’això en direm mother talking si parlem en anglés i parla maternal si ho fem en la nostra llengua. Aquesta es caracteritza a grosso modo per preguntar molt, asenyalar les coses amb els dits, tindre una musicalitat distinta i paraules planes. Tot açò li proporciona al menut una estabilitat i una basse per a poder entendre millor als adults. Puix que la tonalitat l’ajuda a escoltar i saber que es dirigeixen a ell, les preguntes a fer-lo parlar i assenyalar, ajuda a no necesitar saber la paraula originalment, sino aprendre-la en el momento.

Fins ací tot correcte, però després ens n’adonem del fet que molts pares noli adapten la parla al menut, sino que ells comencen a emprar les paraules que ell gasta. Per exemple: si el xiquet diu “ja” en compte de taronja, els pares diuen també “ja”. Els pares han de comprendre que el seu fill apren les paraules del que ells diuen, i si ells diuen “ja” en compte de taronja, el seu fill pot tirar-se mitja vida sense dir taronja. El mateix tenim amb paraules del tipus: xixi, xixa, nyam-nyam, no-no…

Si fem que el menut aprenga unes paraules per després ensenya-li’n unes altres, estem fent que faça el doble d’esforç i açò a la llarga li passarà factura, puix que no és el mateix un xiquet que coneix 300 paraules de les quals 50 són sinònims; que un xiquet que en coneix 300 i 150 són sinònims.

Imaginen que a vostés cada semana els canviaren una paraula del diccionari i l’hagueren d’aprendre, no es sublevarien contra aquesta bobada? Vostés com es quedarien si un metge els preguntés: on t’has fet pupa? S’imaginen un veterinari dient-los: ja hem esterilitzat el gua-guau? I com esperen que el seu fill siga metge, veterinari… si li ensenyen coses que no podrá dir de major?

Resumint:

Parle-li als seu fill amb un to encantador, assenyalant i fent preguntes.

 Si vol que el seu fill menje carn, done-li carn i diga-li que menje carn.

El seu fill està aprenent a parlar. Té el dret de menjar-se lletres, gastar reduplicatives, traure la llengua al veïnat i pixar al mig del carrer si cal. Vosté, no.

Hiperactius a règim

Ja fa un temps que es recomana fer dieta als hiperactius. No per una qüestió de pes, sino per que es considera que pot arribar a ser beneficiós. I el terme no és exagerat: pot arribar a ser. No arriba ni al 10% la probabilitat de rebaixar el déficit.

La base científica d’aquesta pauta és: hi ha gent que a causa d’una intolerança lleu, pot disminuir la seva capacitat d’atenció i el malestar li produïria stress, nerviosisme… Baix aquest supòsit, el que es fa és privar al xiquet de la gran majoria dels aliments i limitar-lo durant un temps a dos carns, dos verdures, dos fruites… i al temps si no hi ha guany ni pèrdua, es passa a analitzar altresdos. Tot açò, evidentment sense sucres, farines… O siga, una dieta que ni vostés mateixos serien capaços de seguir en molts casos.

Aquest règim (pràcticament militar) s’anomena dieta Feingold i té primerament una característica: quanta major hiperactivitat, menor efectivitat. Per tant, els proposem la següent máxima, que és molt mínima: si vosté té un fill hiperactiu, no se’n passe amb el sucre, el pà… més per lógica que per dieta. Sino li donem energètics, es cansarà un poc més prompte. D’altra banda, si creu que els seu fill necesita aquesta dieta, porte’l al metge i danvant del dubte, no li faça passar pel tràngol de fer dieta als sis o set anys.

Resumint:

Molt pocs hiperactius es beneficien de la dieta Feingold.

Restringir el sucre i els donuts pot fer més mal per associalitat, que bé la dieta.

Si creu que el seu fill ha de fer aquesta dieta vaja a un metge, no improvise.  

Sit, plas, hand.

Imaginem per un moment, que estem jugant amb el nostre gos i li anem tirant la pilota per què torne. Però si el gos no tornara, començaríem a preocupar-nos i a pensar que li passa alguna cosa, si no li agrada el joc, si no li interessem, si té una personalitat estranya… Ara imagine’s que el gos en compte d’arreplegar la pilota, comença a lladrar-nos clarament enfadat. Com es sentiría vosté?

Doncs bé, encara que no és el mateix procés, als nostres fills els passa poc més o menys el mateix quan són menuts i van tirant coses a terra per què nosaltres les agafem (aquesta conducta sol desapareixer en un anyet més o menys). Per tant, no és lògic que peguem crits, simplement hem d’anar amb compte de no donar-los massa coses de cristal en eixos moments i au. Prenem-ho com el joc que és i aprofitem per explicar-los que n’hi ha certes coses que no s’han de tirar a terra com el menjar o la beguda.

El xiquet es sentirà volgut (possiblement el més important de tot) per la seva familia i a més anirà aprenent propietats físiques com el got de vidre es trenca, la bata de la mare s’embruta i el menjar que caue a terra no me’l tornen a donar.   

Resumint:

El fet de tirar coses a terra és normal en els xiquets. Tranquils, que ho deixarà de fer.

Vosté és el joguet del seu fill, vaja fent-se a la idea.

Si reconduim el joc, podem aprofitar-lo per ensenyar el nostre fill.

Estadis del desenvolupament

El concepte d'estadi del desenvolupament es refereix al període de temps en la vida d'una persona que compta amb característiques concretes. La classificació més usada per als estadis de desenvolupament impliquen els següents: • Estadi prenatal: és el temps des de la concepció al naixement.És un temps d'enorme creixement ja que una sola cèl lula és capaç de generar un individu complet, amb una cervell i capacitats comportamentals. El període aproximat de temps és de nou mesos. • La primera infància: és l'estadi evolutiu que s'estén des del naixement fins als 18 o 24 mesos. És un període d'extrema dependència dels adults. Nombroses activitats psicològiques acaben de començar (llenguatge, pensament simbòlic, coordinació sensoriomotora, i aprenentatge social). • La infantesa primerenca: és l'estadi de desenvolupament que s'estén des del final de la primera infància fins als 5 o 6 anys, de vegades també se l'anomena període preescolar. Durant aquest temps, els nens aprenen a ser més autosuficients ia cuidar-se a si mateixos, desenvolupen habilitats lectores a l'escola i passen moltes hores jugant amb els seus iguals. El primer curs escolar sol marcar aquest període. • La infantesa intermèdia i tardana: és l'estadi evolutiu que s'estén des dels 6 anys als 11 aproximadament, correspon amb l'escola primària i de vegades se l'anomena anys escolars. Els nens arriben a dominar les habilitats de lectura, escriptura i aritmètica, i s'exposen formalment al món i la seva cultura. Els èxits es converteixen en un tema central de l'infant i l'autocontrol augmenta.• L'adolescència: és un estadi evolutiu de transició de la infantesa a l'edat adulta primerenca, comença entre els 10 i 12 anys i acaba als 18 o 22. L'adolescència comença amb canvis físics ràpids, augments dramàtics de pes i alçada; canvis en el contorn del cos i desenvolupament de les característiques sexuals, com augment de la mida del pit, desenvolupament del borrissol púbic i facial i canvi de veu. A aquest punt del desenvolupament la persecució d'independència i d'identitat és fonamental. El pensament és més lògic, abstracte i idealista. Es passa més temps fora de l'ambient familiar i el grup d'iguals adquireix especial rellevància. Els especialistes en el desenvolupament no creuen que els canvis acabin en l'adolescència. De fet, el cervell continua creixent fins als 25 anys d'edat i desenvolupant tota la vida. 

A fer aeròbic

El simple fet de moure-li els braços a un recent nascut, és una forma d’estimulació. De fet, tots els recent nascuts haurien de tindre algún tipus de programa d’exercis a realitzar amb els pares consistent en moure totes les articulacions del seu cos, on treballem l’aspecte social que resulta de donar-li una atenció concreta al menut (a ser posible, parlant-li mentre es fan els exercicis) i a la vegada, l’aspecte motriu evidentment que resulta de moure-li les articulacions.

Com ho hauriem de fer?

Ja hem dit que parlant-li (inclús cantant-li) mentre per tal de fer una bona rutina de socialització. I després, procurant que es treballen les articulacions de la mateixa forma que les fa desenvolupar el cos: de forma céfalo-caudal i próximo-distal. Això vol dir que haurem de començar pel cap (la cara conta) i anar abaixant i eixint cap a fora: Cap, muscles, colzes, mans i dits, pit, ambdominal avant i a costats, maluc, genolls, peus i dits dels peus.

Què aconseguim amb açò?

Quan nosaltres treballem el bebé a nivell motriu i l’ajudem a millorar muscularment, aconseguim facilitar-li l’accés a distintes noves etapes de la seva vida. Fins que el menut no té prou acondicionat el cos, no pot girar-se. Fins que no es gira, no s’incorpora, ni va a quatre grapes ni camina.

Resumim:

Es pot estimular a qualsevol bebé.

Tenim 4 vertents: motriu, sensorial, social i intelectual.

S’hauria d’etimular el xiquet parlant-li i fent-li exercicis de moviments musculars.

Preferiblement, desde el cap fins als peus i desde dins cap a fora.

Atenció precoç

Ací, entendrem per atenció precoç tota aquella acció disposada a millorar les condicions d’un xiquet menor de tres anys principalment, encara que ens podem referir al menor de sis també. Aquesta pot estar encaminada a estimular un xiquet perfectament sa, o bé a minvar els problemas que es preveu que podrien causar una o múltiples discapacitats, de forma que s’intervindria amb accions encaminades cap al menor, com a la seva familia.

D’entre les possibles atencions que podem trobar farem quatre catalogacions: Motriu, intelectual, sensorial i social. Malgrat que és difícil que en edats tan curtes estem treballant només una d’elles en un exercici. Per posar un simple exemple: el fet d’apretar amb la mà quan se li demana, és a la seva vegada un estímul  en dos categories com a mínim.

A dormir

Una de les coses més importants pel correcte creixement d’un xiquet és a la vegada, una de les grans batalles de molts pares: l’hora d’anar a dormir. Generalment, la rutina sol ser sopar, dutxa i al llit. El problema sol vindre, per què:

                Els pares no volen anar a dormir, el xiquet ho sap i vol continuar també de festa. Els pares no expressen amb el cos, el que volen dir les seves paraules. El xiquet no està suficientment cansat degut a una insuficient activitat física i/o les circumstàncies no són les idònees per a dormir (no són les úniques, sino les més comuns.

                Una forma interesant seria primerament procurar-li una certa activitat física durant el dia. Portar al fill al llit sempre a la mateixa hora (açò sol vindre condicionat per una hora per a sopar i dutxar-se), parlar-li de forma suau i contar-li un conte tranquil o algunes cançonetes, però procurar que el menor tinga uns minuts de dedicació per a ell  com a mínim d’un dels pares. Mentre s’intenta dormir al fill, la llavadora, el fregaplats i la tele poden descansar. No té trellat que un pare intente transmetre pau i l’altre estiga fent uns ous fregits i cantant els great hits de Chimo Bayo. De la mateixa forma que no deuen estar totes les llums de la casa encesses, ni totes les faroles del carrer damunt de la finestra.  

                Si aquesta rutina s’aconsegueix durant uns quants dies, segur que la son del menut està garantida i la tranquilitat de la casa també.

                Resumim.

                Activitat física, una hora concreta per a dormir, un ambient tranquil, un progenitor conscient de la necesitat de transmetre pau amb la veu i el cos, un temps mínim de dedicació al menut, un ambient tranquil, una certa penombra i bona nit.

Ja tinc un xiquet: i ara què faig en ell?

La paternitat tés un fet meravellós que a la vegada ens omple de dubtes la vida. La primera qüestió, sol ser: seré un bon pare/mare? Si vosté s’ha fet aquesta pregunta, permeta’ns que li contestem: sí, segurament ho será, per què ja s’ha fet la primera pregunta que un bon pare s’ha de fer.

La segona seria: I ara com ho aconseguisc? Un consell que estimem prou útil és: deixe’s assessorar per professionals. I li posem un exemple: A un altíssim percentatge de vostés, si  va al mechanic I li diu que per millorar el cotxe li ha de canviar el carburador, si el mateix mes no pot, el següent ho farà. En canvi, si a vostés els va un mestre i els diu que el seu fill/a de deu anys no pot prendre res amb cafeina i gas, vostés ixen de la consulta i demanen un refresc de cola.

              La tercera vindria a ser: Quins joguets li compre? I la resposta a aquesta seria doble.

Per un costat, compre aquells joguets que vosté puga gastar. I ens expliquem: És més important que els pares juguen amb el fill, que el joguet mateix. Un xiquet amb una caixa buida i un adult familiar, disfruta més que amb una video consola. Vosté, segurament no tingué video consola, eixia al carrer amb un baló, una simple nina (si m’apuren amb pedres del carrer) i passava les vesprades. Perquè priva al seu fill d’això?

Per altra banda, si pot donar l’objecte real, millor que el joguet. Si vosté té un perol que està pensant en tirar, done-li’l al seu fill, una granera vella, una raqueta mal cordada que vosté no gata ja i està agafant pols. ¿Perquè tirem el perol que ja no val i li compre’m una niñeta amb un joc de cuina? N’hi ha graneres de joguet per a xiquets i els pares en compte de comprar-ne una per a casa, que poden valdré el mateix o menys, en compren una per a xiquets. El seu fill vol ser com vosté, vosté és el seu ídol: siga-ho. Si el xiquet és menut, tant ens val, no li compre unes claus de plàstic, agafe aquelles que n’hi ha a un armari de casa de la iaia i ningú gasta, pinte-les si vol i done-li les de veritat al xiquet. D’aquesta forma aconseguirà que el seu fill conega noves textures, no només el plàstic dels joguets. Agafe draps, un fregall nou, papers… i deixe’l que experimente. I de pas, experimente vosté, recordé la textura i els sons que fa cada material. Pot ser de les millors vesprades de la seva vida.

Resumint:

Si es pregunta si será un bon pare: segurament ho és ja.

Si no sap què fer, demane ajuda a un professional.

Si ha de fer hores extres per comprar un joguet, no les faça, jugué amb el seu fill.

Vosté és l’ídol del seu fill, regale’s a vosté mateix.

Millor l’original, que la rèplica.

Molts joguets de plàstic, no son millors  que pocs de matèria real.

Hiperactivitat

El primer que cal dir de la hiperactivitat és el seu nom complet, per què sino ho fem així, no s’entén bé el problema i s’enganya la gent. El nom completé s Trastorn per déficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH). Una vegada hem tingut en compte aquest detall, podem donar-nos compte del fet que la “hiperactivitat”, justament no consisteix en ser molt actiu, com molta gent es pensa, sino que més bé és una baixísima capacitat per concentrar-se en una única cosa, i aquest mancança de concentració fa que la persona acabe movent-se més del compte en molts casos, que no en tots.

Hi ha xiquets hiperactius que es moven molt, n’hi ha d’ells que no es moven. I hi ha xiquet que no para quiet un segon, però en canvi no és hiperactiu, sino molt actiu. Aquest últim cas, no és una patología, sino més bé el carácter propi del menut. N’hi ha gent més activa que altra, i amb aquests xiquets o xiquetes, el que cal simplement és procurar ensenyar-los que hi ha moments de moviment i moments de relax. No té molta més complicació que aquesta.

Una altra cosa és el TDA (amb H o sense). En aquest cas, ens cal parlar de patología. I sobretot, ens caldrà parlar amb l’equip educatiu de l’escola: mestre, psicòleg… i en última instancia amb un psiquiatra infantil, per medicar al menut o menuda sense oblidar-nos de la terapia psicopedagògica. Igual que amb qualsevol altra malaltia, anirem al primer facultatiu que ens puga assessorar. En aquest cas, si a priori el mestre considera que és un cas suau, amb alguns exercicis per tal d’intentar augmentar la capacitat de concentració, relaxació… sol ser suficient. Si aquesta intervenció no obté resultats, es pot passar l’informe al psicopedagog o psicòleg del centre, per veure què podem millorar, solicitar recolzament en l’aula, atenció educativa especial… I així, anirem pujant, de la mateixa forma que si ens senta malament el dinar, no anem a l’endocrinòleg, sino que procurem berenar o fluix, no berenar, prendre’ns un digestiu...

Resumint:

El TDAH és una discapacitat  que pot arribar a ser greu, però no té per què.

El TDA, pot anar associat a molt de moviment o no.

Molt de moviment, no implica TDAH necessariament.

Emprarem un principi de proporcionalitat a l’hora d’acudir a professionals.

La Llengua de signes i la societat: ¿oficialitat? Utilitat i característiques d’aquesta.

4 Necessitats per incorporar la LSE

Per incorporar la LSE a l’escola ens caldria entre altres coses, formar als mestres no només en llengua de signes, sino en didàctica de la llengua de signes. Açò seria per tant un dur treball per a l’administració, perquè s’hauria d’incloure la LSE en la universitat. Cosa que ara (per vergonyós que parega) no ho està o no almenys de forma generalitzada. Ens caldria que la llengua de signes s’estudiara a les escoles oficials, perquè és una llengua oficial al país i no es lògic que no s’estudie. O almenys s’hauria de poder estudiar de forma gratüita (subvencionada) a les associacions de sords del territori. El coneixement d’aquesta hauria de comptar a l’hora de promocionar en l’administració de l’estat i en els concursos oposicions de forma que es motivara de veritat a aquells que ja han acabat d’estudiar i estan preparant l’accés a l’administració o volen pujar d’escalafó.

El que creguem que està clar després d’haver reflexionat aquestes paraules es: incorporar la llengua de signes no és només una necessitat, sino una obligació a la que no podem baix ninguna circumstància fer oits sords.
Per acabar, una biblioteca de signes digital:http://www.cervantesvirtual.com/areas/biblioteca-de-signos-0/

La Llengua de signes i la societat: ¿oficialitat? Utilitat i característiques d’aquesta.

3 Utilitat de la LSE a l’escola

La LSE pot ser molt útil a l’escola per vàries raons.

D’un costat, tenim el fet obvi de la inclusió de la gent sorda. Si un xiquet normo-oïent estudia, encara que siga de forma transversal la LSE  a l’escola i es troba un sord pel carrer, li podrà donar, o rebre indicacions per anar a un lloc. Podrà treballar amb més facilitat amb un sord, podrà entendre millor un mail escrit per un sord…

D’altra banda, és una mesura preventiva. El xiquet que es queda sord als deu anys, però porta estudiant la llengua de signes (insistim, que encara que fora de manera transversal) desde els tres anys, ho tindrà prou més fácil, que el xiquet que arriba de buit. És més, no necesitaria passar per una escola d’integració, anar a classes o almenys a tantes classes extraordinàries…

També estaria el fet que seria molt més fácil treballar altres patologies que requereixen una bimodalitat com puguen ser certes parts de l’inventari de l’espectre autístic (IDEA)… si tota la classe treballa la LSE  que si només ho treballa l’afectat. Puix que es podrien fer activitats grupals, i no només l’afectat pel seu compte. I tornem al fet inclusiu. Encara que no hi haja ningun afectat en l’aula, ens valdria per acollir algun xiquet que a l’escola estiga necessitat d’aquest recolzament o simplement un xiquet del barri.

Ara bé, no té només un fi socialitzador i/o preventiu, Sino que té objectius purament individuals i desenvolupadors de l’individu. Puix que la LSE potenciaria la capacitat d’expressió corporal i facial de la persona. Faria crèixer de forma impressionant l’inteligència emocional de l’aula en general. Ens faria comprobar les distintes capacitats de l’alumnat. Puix que no només treballariem amb el xiquet al seu pupitre i llegint, sino que treballariem amb el xiquet movent-se. Cosa, que en moltes ocasions ens ajudaria a recuperar a certs individus que no van massa sobrats en l’ús de la llapicera, però que en aquesta disciplina pot ser tingueren més interés.

En definitiva, diversificaria un currículum un tant monoforme donant oportunitats diverses a l’alumnat.

I per últim, simplement complir amb la legislació espanyola, que ha considerat igual aquesta llengua a la oral. Amb la qual cosa, encara que no ens valguera per a res. Encara que fora un detriment per a la societat (que ja hem vist que no és el cas) s’hauria de fer de totes formes, perquè almenys en l’escola pública el mestre està al servei de l’estat i dels ciutadans. I sino estem ensenyant la LSE, estarem incorrent en una falta legal. Perquè estarem negant un dret als espanyols: el dret de comunicar-se en la seva llengua: la llengua de signes.

La Llengua de signes i la societat: ¿oficialitat? Utilitat i característiques d’aquesta.

2 Característiques de la LSE

La LSE és un codi per representar idees, no fonemes. Per fer-nos una idea, del que és. Podríem dir que és poc més o menys com el xinés escrit. On cada paraula és una cosa, i no hi ha possibilitat fácil de derivació de paraules. La LSE té a grosso modo tres temps verbals que venen marcats pel signe de: ara, fa temps i en un futur. Podem marcar el dia dient ahir o demà, però no és tant fácil marcar un fet passat que comencà i encara està produïnt-se. (almenys no amb una simple paraula). No té articles. No té problema de gènere, perquè si un no marca el gènere específic, en la majoria de les ocasions les paraules son neutres. No es diu vull menjar-me una taronja, sino jo vull menjar taronja.

Tot açò, marca una sèrie de dificultats a l’hora d’aprendre a esciure i a l’hora d’aprendre a signar. Perquè aquells que aprenen a esciure sense haver escoltat, després tenen molta dificultat per escriure aquests matiços lingüístics i és molt fácil que erren usant articles, determinants, plurals, gèneres i temps verbals (de l’accent ni parlem)…  D’ahí a la importància que donem a aquesta diferenciació a l’hora de valorar l’adquisició de la sordera a l’hora de treballar amb un sord. 

La Llengua de signes i la societat: ¿oficialitat? Utilitat i característiques d’aquesta.

1 Breu orientació sobre la sordera

1.1 Classificació de les sorderes segons el moment d’aparició

 Aquesta discapacitat pot ser de varis tipus segons el seu moment d’aparició:

Prelocutiva: abans d’escomençar a parlar. Possiblement la sordera més greu per al xiquet a l’hora d’escolaritzar-lo. Perquè tindrà un accés difícil a l’oralitat i no comprendrà fàcilment el sistema d’escriptura.

Perilocutiva: mentre comença a parlar. Aquesta seria entre l’any i els dos anys de vida aproximadament. En aquest cas el xiquet ja ho tindrà més fácil per parlar, puix ja ha educat una miqueta el seu oït, encara que haja deixat d’escoltar coses. En recordarà moltes i això li farà un gran favor.

Post locutiva: Després de parlar. Aquesta persona ja sap parlar i això el farà tindré moltes més facilitats. Sap quina ésla seva veu, sap com son els sons, quin efecte produeix parlar massa alt a la resta del món.

1.2 Proposta pròpia adicional

No hem trobat ninguna referència escrita (que no vol dir que no existisca). Però nosaltres encara farem una altra distinció més en el moment d’adquisició d’aquesta discapacitat. I és la que  veurem i anomenarem com pre i post grafia.

El xiquet postlocutiu que es queda sord als cinc anys, no és l’adolescent que es queda sord als quinze. Perquè un ja sabia escriure i l’altre no. Un ha interioritzat la gramàtica i l’altre com a molt havia escrit alguna lletra solta. Açò pot ser clau en el desenvolupament de la persona. Al sord pregràfic li caldrà aprendre a escriure un sistema que recorda vagament, que no té completament interioritzat. En canvi al postgràfic simplement li caldrà continuar aplicant-lo i/o recordant-lo una volta el té més que interioritzat i el coneix a un grau altíssim.

1.3 Tipus de sordera segons el grau d’afectació

A més podem trobar distints tipus de sorderes, segons graus d’afectació. Normalment es divideix en sorderes lleus, moderades, mitjanes, greus i cofonies. Per no parlar del fet que poden afectar a un o als dos oïts. De forma, que no podem parlar d’un tipus de sord només. Qui escriu entra en la catalogació de sord que no necesita ni tan sols audífon per portar una vida normal, per què el seu grau és veritablement baix i perquè un del seus oïts està molt bé. Hi ha sord que no pot viure sense el seu audífon, perquè no sent ni la remor que fa un vehicle pessant, però amb ell pràcticament pot mantindre una conversa ajudat de la lectura de llavis i hi ha sord que no porta l’audífon, perquè ni amb ells sent passar un camió pel seu costat.

Veure la gran cantitat de tipus de sorderes i graus que hi ha, ens farà entendre, que la sordera és un món molt més extens del que pareix. I del que no estaria malament que en sabérem més. Entre altres coses, perquè un sord és un èsser humà igual que nosaltres i perquè segurament té moltes coses per aportar-nos.

La Llengua de signes i la societat: ¿oficialitat? Utilitat i característiques d’aquesta.

Argument

Des de fa ja un temps al territori espanyol hi ha vàries llengües oficials segons la regió on ens trobem i una comuna a tot el territori. Ara bé, de fa menys temps tenim una segona llengua oficial per a tots tant vàlida com l’altra o les altres. Estem parlant de la llengua de singes espanyola (LSE). Aquesta llengua, ja hem dit que oficial, curiosament no s’estudia a les escoles, instituts, universitats… Ni tan sols és una llengua a estudiar a l’escola oficial d’idiomes (EOI). Açò fa pensar que aquesta llengua no és tan oficial com la volen pintar. I sobretot, fa pensar que no ho és, perquè no s’ha comprés la validesa d’aquesta llengua per a la societat espanyola en concret i per la societat mundial en general.  En aquest article es vol donar a entendre que és no només interesant, sino convenient estudiar-la i que l’esforç serà positivísim, no únicament pels sords i els hipoacùsics, sino també pels normo-oïents, fent primer també una descripció brevíssima de les formes de sordera i de la LSE per intentar comprendre millor la situació, les necessitats i els avantatjes que açó ens aportaria. Mentre que es fa una classificació matitzada de la sordera sense massa tecnicismes per no avorrir al lector que desconega la terminologia.

Diferència entre discapacitat i minusvalidesa

Molta gent ho desconeix, però hi ha una sutil diferència entre discapacitat i minusvalidesa. Un antic professor de la universitat catòlica de València on estiguí un any, ens comentava que la minusvalidesa era un fet natural. Qualsevol persona és susceptible d'acabar siguent minusvàlida. Un simple trau al cap, una accident, una depressió mal portada... Ara bé, la discapacitat necesita d'un entorn que la permeta. Puix que la discapacitat és fer el mateix, però de forma distinta. (M'adapte el cotxe i consduisc sense emprar les cames). 

Aquest gran home: Diego Navarro sino em falla la memòria, ens deia que no existeix l'Onzebra. Les zebres ceges sempre seran minusvàlides, i pasaran de fet a transforma-se en carn al poc de nàixer, en canvi la societat humana permet que un cec puga arribar a ser el que vulga.

Miguel López Melero deia en el curs d'activitat física adaptada salut física i mental, que un es inteligent en la mesura en que la societat que l'envolta li ho permet. I ell ens posava el seu exemple: un fill de pescador amb tots els germans pescadors, però que degut a una minusvalidesa (una certa coixera a una cama) no podia dedicar-se a la pesca. Açò li donà l'oportunitat de tindre una sèrie de beques i d'estudiar fins arribar al dia de huí en que és catedràtic d'universitat.

Resumint:

Si una persona està impedida per una acció és minusvàlida, però si la societat li ho permet passa a èsser discapacitada. Amb la qual cosa, la gran solució per a la minusvalidesa no és més que tindre una societat que permeta a la persona fre les mateixes coses que els demés, encara que siga de diferent forma.

Xiquets modals

Al llarg i ample de la història, hi ha hagut moltes formes d'anomenar cada cosa. I sobretot els xiquets han sigut fruit de mil noms i consideracions. Huí m'agradaria parlar dels xiquets "normals". Xiquets normals, son aquells que es solen contraposar a xiquets "anormals". Ara bé, els tests d'inteligència, demostren clarament que allò que huí es "normal", demà no ho és. Només cal veure que els xiquets sobredotats s'haurien multiplicat si aplicarem els tests dels anys 50. Per això, des d'aquesta pàgina es vol reclamar el terme "modal" pel que seria "normal", emprant el terme moda com fruit de l'estadística i de la tendència majoritària. Contarposant-lo a xiquet amb NEAE Necessitats educatives d'atenció especial, que no xiquet especial. Perquè un autista no és un xiquet especial, especial seria si fora el fill de Superman i Catwoman.
Per tant recapitulem:
Xiquet modal: aquell que ens pot arribar a vindre al cap si pensem en un xiquet.
Xiquet amb NEAE: Xiquet que necessita una ajuda més que significativa per aprendre.
Xiquet especial: Fill de superherois.

Tipus de mestres

Paulo Freire al seu llibre Pedagogia de l'oprimit ens parla de la diferència entre el mestre alliberador i el mestre bancari. Això seria el mestre que pensa que l'alumnat és qui treballa i fa l'esforç, i ell simplement ajuda i és un mediador entre la cultura i l'alumne; i el mestre que diposita el seu saber en els alumnes com si foren recipients. Aquest segon tipus de mestre, el que fa és matar l'educació de l'alumne, el fa dependent, no dona ferramentes de treball, sino que es limita a ensenyar a reproduir.
Per tant, hauriem d'anar nosaltres els mestres, els pares, els pedagogs; més encarats a ser mestres alliberadors, mediadors, coordinadors del saber i fer que els xiquets (o adults) comporenguen que el fet d'estudiar, de saber és un acte d'alliberament en si mateix.
Per un costat, econòmic: quant més sé, major ventall de professions podré realitzar.
D'altre, social: Una persona culta, serà millor ciutadana, millor veïna.
I principalment personal: Quan més sap u, més autònom es sent, més segur realitza les accions, més disfruta de la vida.
Voldria acabar amb les paraules d'un gran pedagog, que per ser un Profeta, ha passat a ser per a mi el Pedagog oblidat per la humanitat, quan li portava 100 anys d'avantatge a molts dels contemporanis: Bahà'ullàh. I aquest home digué en el seu moment: Considereu a l’home com una mina, rica en joies de valor inestimable. Només l’educació pot fer-li revelar els seus tresors i permetre a la humanitat beneficiar-se d’aquests.
 Ara, preguntem-nos mestres, pares i pedagogs: Nosaltres considerem l'home (el xiquet) com una mina rica en gemes? ¿O més bé ens posicionem com mestres bancaris que en compte d'alliberar al xiquet iper tant a l'home, l'ensenyem com considerem?