Psicologia de l'educació

No fa molt ens han preguntat al facebook què era la psicologia de l'educació. Per a respondre, començarem pel principi encara que es faça més llarg: antigament només hi havia una ciència: la filosofia. Una persona pensava i ja era ciència, amb el temps les disciplines s'han anat separant (en part per sort i en part per desgràcia) La qüestió és que després s'ha anat veguent que les disciplines que estaven separades, en realitat s'ajuntaven. I de la suposada separació entre psicologia i educació acaba eixint la psicologia de l'educació. Generalment, la psicologia s'encarrega del comportament de la persona. I l'educació de la forma en que aprén la persona. Però clar, aprendre és una forma de comportament davant de l'estímul educador. Açò és psicologia o és educació? Quan un bebé aprén a parlar a força de sentir a la mare i al pare dient-li coses, el xiquet reacciona a una qüestió psicològica o a una educativa? En aquest moment és quan comença la psicologia de l'educació a ser necessària. Si bé per a mi la part psicològica de la carrera de magisteri està prou malament donada i s'abusa de tables, quadres cronològics i plantejaments més psicològics (cientificistes) que no educatius, devem reconèixer que a l'hora de la pràctica docent aquesta bèstia negra de la carrera acaba siguent útil. El problema ve de que els docents solen ser psicòlegs. I reconeguem-ho, la psicologia com a disciplina encara ha de guanyar molt de pedagogia per a ser disfrutada pels mestres.
Els temes que es solen vore són una introducció al fet històric. Principals autors i teories Freud, Eriksson, Pavlov, Skiner, Piaget, Vigotszki... (al meu parer, no sempre ben explicats i sense llegir-los en profonditat) desenvolupament de l'infant i factors teratogènics.
Espere que la resposta siga suficient, però si es volen més dades, per favor, demanen-les ací o al nostre facebook: (psicologia educativa)

Mediar o arbitrar?

Sentim parlar moltes vegades del terme anglés bullying, que és l'assetjament violent (físic o no) a una persona. Moltes vegades produïda per un col.lectiu sencer inclús, en l'escola per un grup d'alumnes. N'hi ha varies formes d'encarar el problema. Una és l'arbitratge, que és el que tota la vida s'ha fet: va el mestre de torn o la direcció, escolta salomònicament i decideix si hi ha càstig i per a qui. Una vegada concretat, el càstig s'ha d'acomplir i la persona agraviada es deu sentir compensada. Però quantes vegades no passa açò? Quantes vegades el càstig pareix molt fort o molt suau? A més a més, tenim el problema de que si es castiga a una persona, no garantim que es sàpiga què ha fet malament, com evitar-ho, ni com s'ha sentit la persona agreujada. O pel contrari, no sabem què ha espentat el botxí a l'atac. Just per això, l'ideal seria començar un treball de mediació entre ambdues parts, en que s'intenta que un alumne neutre del centre escolte a ambdues parts i faça que les dos s'escolten fent valdre els seus arguments. Una vegada s'han escoltat es proposa una forma de compensació a la persona agraviada que s'ha d'acomplir. De fet només n'hi ha dos grans requisits per a tornar a l'arbitratge. Un és que es falte massa al respecte durant la mediació. No podem consentir que el moment de mediació siga un focus de violència. L'altre cas seria que no s'acomplira el pacte, bé per no compensar, bé per tornar a agredir o per què l'agredit inicialment es transforme en botxí.

Qui vulga aprofondir en el tema pot fer-ho en el text de M Carmen Boqué Torremorell    http://adide.org/revista/index.php?option=com_content&task=view&id=67&Itemid=29 i seguint la bibliografia que ve en ell.

Pot el whatsapp trencar una parella?

El Whatsapp és un servei de missatgeria gratuït per als Smartphone que et permet, mitjançant la connexió a Internet, xatejar a temps real amb els contactes del telèfon que tinguin aquesta aplicació. El servei està de moda i és utilitzat per més de 10 milions de persones, només a Espanya. Per això, permet la comunicació entre moltes persones diferents: les mares l'utilitzen per parlar en els fills, els empresaris per parlar en els seus empleats, fins i tot en un grup d'amics asseguts en una terrassa es parlen per whatsapp en comptes de en persona.

Com totes les eines té la seva part positiva i la seva part negativa. La positiva és l'estalvi de diners que ens genera ja que funciona per internet. Ens permet parlar amb qualsevol persona de la nostra llista de contactes en qualsevol moment i ràpidament, i si en aquest moment no està disponible, el pot llegir després. A més, també podem passar fotos i vídeos. La part negativa és que ens poden passar fotos indegudes, ens poden llegir converses que no volem, ens poden assetjar. A més, l'ús excessiu del whatsapp pot crear addicció en algunes persones i en altres convertir-se en alguna cosa abusiu.

Poden saber de nosaltres molt, com que estem disponibles o que fa 3 hores que no ens connectem. Això pot generar desconfiança en una parella o provocar conflictes o malentesos si s'utilitza com una eina de control. Tot depèn de la confiança i comunicació de base, ja que si confies en la teva parella podries mirar el whatsapp sense preocupar per les seves converses. Cal tenir en compte que, ja que són missatges escrits i no verbals, pot generar confusió la intenció amb què va el missatge, el to de veu, si estàs enfadat o no, ja que tot això no queda clar en aquest tipus de missatges. Quan no entenguem el missatge el millor serà trucar per telèfon i aclarir el que volem dir.

Hi ha dos ocasions que poden semblar de desconfiança per a la nostra parella o per nosaltres mateixos: la primera és demanar-li el mòbil amb qualsevol excusa i aprofitar per revisar les converses ja que la nostra parella s'entendrà que no ens fiem d'ella. L'altra ocasió és demanar-li el mòbil, perquè al teu li ha passat alguna cosa de veritat com quedar-se sense bateria, i l'altra persona no ens ho vulgui deixar, això generarà desconfiança en nosaltres.

Els mòbils són molt personals, quan no els portes sembla que no estiguis vestit. Compte a qui li'l demanem i com ho fem.

Coses que importen en educació

Encara que no m'agrada mirar el que trau la OCDE, hem de reconèixer que poca gent ublica tant com esta associació en ànim de lucre, i que diuen coses que poden arribar a ser interesants. Una d'estes coses és la tabla que explicaré ara. I és que han fet un estudi sobre allò que fa millorar un aula i ho han matizat per a països desenvolupats i sense desenvolupar.

Per als paisos desenvolupats la cantitat de xiquets per mestre influeix una mitjana del 15%, la preparació acadèmica del professorat un 9%, l'experiència dels docents un 29% i el salari i els diners invertits per l'estat en educació per xiquet escolaritzat un 20 i un 27% cadascun. Le xifres són més que significatives, signifiquen que sumant-ho tot podriem doblar els resultats de l'alumnat si tinguerem en condicions el nostre sistema educatiu. Qui trau 5, trauria 10 i qui trau 3, trauria 6.

En canvi vem que en països en vies de desenvolupament, la milloria es dispara als seguents nivells: mitjana del 27% la ratio alumnat-professorat, per a la preparació acadèmica del professorat un 55%, l'experiència dels docents un 35%, i el salari i els diners invertits per l'estat en educació per xiquet escolaritzat un 30 i un 50% cadascun. Això significaria que l'alumnat en un pais en vies de desenvolupament dispararia els seus resultats acadèmics si s'aconseguira destinar partides econòmiques i educatives a les coses que vertaderament importen en educació.

Coses

Cóm s'avalua?

Ací tenim la gran qüestió que a tots, famílies i docents ens ha vingut alguna vegada. 

El primer que ens hem de plantejar és que el que importa no és que l'alumnat aprove numèricament, sino que progresse. Qué vol dir açò? Que si ens ha vingut la criatura en un 4, és normal que aspirem a un 5 en un mes, però no ho és tant si ha vingut en un 2. Però sobretot, que el que importa és que agarre una bona base i que vaja pujant en coneixements. El número, encara que es crega que és més científic i imparcial, en realitat, no ho és. Recorde un treball d'universitat que entreguí en dos assignatures distintes, a penes en alguna diferència. Per a la persona que menor contigut entreguí, era calificable en un 8'5, en canvi, per a la que amplií, ho era en un 6'7. Casi dos punts de diferència. Per això, el més important és que l'alumnat siga conscient del fet que millora a poc a poc, més que del número. 

Don Finkel per exemple, no posava notes numèriques i sigué un reputat professor d'universitat. Ell el que fea era simplement grapar una carta junt al treball de l'alumnat i li dia si anava bé, mal i cóm podia millorar, que és el que interessa: que es millore en el domini de l'àrea d'estudi, i no en els numerets que es posen dalt d'un examen. D'eixa forma, l'alumnat rep la resposta al que ha fet malament i al que ha fet bé, sabent cóm millorar i qué potenciar. 

Quan aconseguim donar esta ferramenta, el que es pot aconseguir és que es sàpiga qué estudiar, i en el cas dels més menuts, que els pares siguen conscients del que cal. Ara bé, tant l'alumnat com la família s'ha d'agarrar la critica com a una forma de millora i com una ferramenta a seguir. Si vostés estan disposats a fer-ho, el que poden fer és demanar al professorat que ens elabore aquests tipus d'informe. Sino, també poden enviar-nos els examens escanejats i mirarem de vore que li cal al seu fill o filla

Cànon de bellesa

La societat exerceix una pressió sobre els cànons de bellesa per la qual estan sotmesos o influïts tots els joves. La culpable d'això és la indústria de la imatge que per mitjà dels anuncis, pel · lícules i passarel · les estan prioritzant l'aspecte físic. La imatge ideal és d'una persona alta, prima, blanca de pell, rossa i amb ulls clars. A més, algunes botigues de roba per a joves només ofereixen talles petites. Això deixa fora a molts joves que no compleixen amb aquests criteris, els quals es frustren i senten com la seva autoestima disminueix.
Si el nostre fill o filla no compleix aquests requisits de bellesa, la frustració pot causar sentiments d'inseguretat a l'hora de relacionar-se amb els altres joves del seu entorn. A continuació, veurem algunes mesures que podem oferir per disminuir els complexos estètics.



1. Potenciar els aspectes positius: Descriure les virtuts i qualitats perquè el nostre fill s'adoni de les seves capacitats i així augmentar la seva autoestima. Hem d'escriure en un paper almenys 10 aspectes positius, sempre sent realistes amb nosaltres mateixos i no lamentant pel que no tenim.

2. Relativitzar: des del punt de vista de per gustos colors, no totes les persones segueixen aquest cànon de bellesa, alguns prefereixen que la seva parella sigui més baixa, més grossa, morena i amb ulls color mel. És important adonar-se'n, del fet que cada persona té els seus gustos a l'hora de buscar parella.
3. Donar suport: Si certament el nostre fill té un problema de sobrepès que implica una qüestió de salut, hauríem de parlar amb un metge especialitzat per resoldre aquesta qüestió i obtenir la solució més saludable.