En
educació ens trobem davant d'un dilema que ens pot portar a vàries
formes d'entendre l'aula atenent a les tres formes possibles que
tenim d'entendre la felicitat i el futur que espera al nostre
alumnat, a les seves capacitats i segons com entenem que l'ha de
marcar el seu entorn, a continuació les mostrem caricaturitzades.
Podem
pensar que l'escola expedeix una sèrie de títols i que qui no
arribe als objectius mínims establerts no es mereix passar de curs,
ni obtindre el títol, ni passar baix ningun concepte a l'institut.
Podem en base a la nostra postura pretendre que les aules siguen
composades per alumnat de nivells semblants de forma que tots puguen
anar al seu nivell i evitar que qui és diferent moleste a qui és
millor de forma que acabem tenint un grup A amb l'alumnat de 7 a 10,
un grup B amb l'alumnat de 4 a 6 i finalment una aula amb aquelles
persones que suspenen segur. El mateix és si posem en una mateixa
aula a tot el món, però més lluny a qui pitjors notes treu. Estem
parlant de no tindre en compte d'on ve el nostre alumnat, de no
plantejar-nos a quin futur l'espentem, ni res que no siguen les
capacitats que demostren acadèmicament.
Aquesta
postura té un perill molt gran, que és reproduïr les desigualtats
que ens venen donades per la societat, a més de la possibilitat
d'haver fet una mala valoració o haver pillat en un mal moment a
l'alumnat i condemnar-lo a un grup del que difícilment abaixarà.
Podem
entendre d'altra banda, que les criatures ens venen a l'aula a
aprendre, a ser feliços i que hem de buscar el punt en que
s'esforcen una miqueta, però siguent comprensius i entenent que
cadascun ve d'una mare i d'un pare, i que no a tot el món se li pot
demanar el mateix. Per això, hem de respectar els ritmes naturals i
les apetències de l'alumnat. Això vol dir que si li abelleix
dibuixar, que dibuixe, que no faça altra cosa més. Podem intentar
fer-li vore que seria millor que estudiara les sumes i les restes,
però si al capdavall el seu destí és ser cartroner i això és el
que li fa feliç, tampoc no li cal molt més. Esforcem-nos més en
qui està clar que pensa ser advocat.
Aquesta
postura és tan perillosa com la primera per dos raons, si donem
només llibertat a l'alumnat sense responsabilitats aparents, podem
fer que l'alumnat siga esclau de les decicions que prengué abans de
ser suficientment madur com per a copmprendre les repercusions.
Imaginem que deixem triar el menú que vulguen durant 3 mesos a la
nostra aula de 6 anys. Possiblement, els primers dies per inèrcia
triarien lentilles, peix... però abans de la tercera setmana
acabarien fent-se ensalades de peta zeta i macedònies de gominoles.
D'altra banda, podem correr el risc d'estar reproduint el model que
tenen a les seves cases sense parar-nos a pensar si realment eixa
persona volia de veritat allò que feia, o simplement, no coneixia
altres models.
La
tercera possibilitat que tenim és la de tractar a tota la classe com
igual i diferent a la vegada. D'una banda, podem entendre que cada
persona és de sin pare i de sa mare, d'altra, que tot el món és
capaç d'arribar a esforçar-se. En conjugar les dos podem vore que
lògicament, haurem de procurar que tot el món s'esforce de forma
pareguda mentre que entendrem que els resultats distints són
esperables i millorables, cosa que ens farà plantejar-nos que hem
d'aspirar a que tota la clase arribe a la universitat, que no passa
res si ningun arriba i que hem fet el que està en les nostres mans
per a que cada persona que teniem en l'aula haja triat el seu camí
de la forma més acertada possible.
