La Llengua de signes i la societat: ¿oficialitat? Utilitat i característiques d’aquesta.

1 Breu orientació sobre la sordera

1.1 Classificació de les sorderes segons el moment d’aparició

 Aquesta discapacitat pot ser de varis tipus segons el seu moment d’aparició:

Prelocutiva: abans d’escomençar a parlar. Possiblement la sordera més greu per al xiquet a l’hora d’escolaritzar-lo. Perquè tindrà un accés difícil a l’oralitat i no comprendrà fàcilment el sistema d’escriptura.

Perilocutiva: mentre comença a parlar. Aquesta seria entre l’any i els dos anys de vida aproximadament. En aquest cas el xiquet ja ho tindrà més fácil per parlar, puix ja ha educat una miqueta el seu oït, encara que haja deixat d’escoltar coses. En recordarà moltes i això li farà un gran favor.

Post locutiva: Després de parlar. Aquesta persona ja sap parlar i això el farà tindré moltes més facilitats. Sap quina ésla seva veu, sap com son els sons, quin efecte produeix parlar massa alt a la resta del món.

1.2 Proposta pròpia adicional

No hem trobat ninguna referència escrita (que no vol dir que no existisca). Però nosaltres encara farem una altra distinció més en el moment d’adquisició d’aquesta discapacitat. I és la que  veurem i anomenarem com pre i post grafia.

El xiquet postlocutiu que es queda sord als cinc anys, no és l’adolescent que es queda sord als quinze. Perquè un ja sabia escriure i l’altre no. Un ha interioritzat la gramàtica i l’altre com a molt havia escrit alguna lletra solta. Açò pot ser clau en el desenvolupament de la persona. Al sord pregràfic li caldrà aprendre a escriure un sistema que recorda vagament, que no té completament interioritzat. En canvi al postgràfic simplement li caldrà continuar aplicant-lo i/o recordant-lo una volta el té més que interioritzat i el coneix a un grau altíssim.

1.3 Tipus de sordera segons el grau d’afectació

A més podem trobar distints tipus de sorderes, segons graus d’afectació. Normalment es divideix en sorderes lleus, moderades, mitjanes, greus i cofonies. Per no parlar del fet que poden afectar a un o als dos oïts. De forma, que no podem parlar d’un tipus de sord només. Qui escriu entra en la catalogació de sord que no necesita ni tan sols audífon per portar una vida normal, per què el seu grau és veritablement baix i perquè un del seus oïts està molt bé. Hi ha sord que no pot viure sense el seu audífon, perquè no sent ni la remor que fa un vehicle pessant, però amb ell pràcticament pot mantindre una conversa ajudat de la lectura de llavis i hi ha sord que no porta l’audífon, perquè ni amb ells sent passar un camió pel seu costat.

Veure la gran cantitat de tipus de sorderes i graus que hi ha, ens farà entendre, que la sordera és un món molt més extens del que pareix. I del que no estaria malament que en sabérem més. Entre altres coses, perquè un sord és un èsser humà igual que nosaltres i perquè segurament té moltes coses per aportar-nos.