Mediar o arbitrar?

Sentim parlar moltes vegades del terme anglés bullying, que és l'assetjament violent (físic o no) a una persona. Moltes vegades produïda per un col.lectiu sencer inclús, en l'escola per un grup d'alumnes. N'hi ha varies formes d'encarar el problema. Una és l'arbitratge, que és el que tota la vida s'ha fet: va el mestre de torn o la direcció, escolta salomònicament i decideix si hi ha càstig i per a qui. Una vegada concretat, el càstig s'ha d'acomplir i la persona agraviada es deu sentir compensada. Però quantes vegades no passa açò? Quantes vegades el càstig pareix molt fort o molt suau? A més a més, tenim el problema de que si es castiga a una persona, no garantim que es sàpiga què ha fet malament, com evitar-ho, ni com s'ha sentit la persona agreujada. O pel contrari, no sabem què ha espentat el botxí a l'atac. Just per això, l'ideal seria començar un treball de mediació entre ambdues parts, en que s'intenta que un alumne neutre del centre escolte a ambdues parts i faça que les dos s'escolten fent valdre els seus arguments. Una vegada s'han escoltat es proposa una forma de compensació a la persona agraviada que s'ha d'acomplir. De fet només n'hi ha dos grans requisits per a tornar a l'arbitratge. Un és que es falte massa al respecte durant la mediació. No podem consentir que el moment de mediació siga un focus de violència. L'altre cas seria que no s'acomplira el pacte, bé per no compensar, bé per tornar a agredir o per què l'agredit inicialment es transforme en botxí.

Qui vulga aprofondir en el tema pot fer-ho en el text de M Carmen Boqué Torremorell    http://adide.org/revista/index.php?option=com_content&task=view&id=67&Itemid=29 i seguint la bibliografia que ve en ell.