Psicologia de l'educació

No fa molt ens han preguntat al facebook què era la psicologia de l'educació. Per a respondre, començarem pel principi encara que es faça més llarg: antigament només hi havia una ciència: la filosofia. Una persona pensava i ja era ciència, amb el temps les disciplines s'han anat separant (en part per sort i en part per desgràcia) La qüestió és que després s'ha anat veguent que les disciplines que estaven separades, en realitat s'ajuntaven. I de la suposada separació entre psicologia i educació acaba eixint la psicologia de l'educació. Generalment, la psicologia s'encarrega del comportament de la persona. I l'educació de la forma en que aprén la persona. Però clar, aprendre és una forma de comportament davant de l'estímul educador. Açò és psicologia o és educació? Quan un bebé aprén a parlar a força de sentir a la mare i al pare dient-li coses, el xiquet reacciona a una qüestió psicològica o a una educativa? En aquest moment és quan comença la psicologia de l'educació a ser necessària. Si bé per a mi la part psicològica de la carrera de magisteri està prou malament donada i s'abusa de tables, quadres cronològics i plantejaments més psicològics (cientificistes) que no educatius, devem reconèixer que a l'hora de la pràctica docent aquesta bèstia negra de la carrera acaba siguent útil. El problema ve de que els docents solen ser psicòlegs. I reconeguem-ho, la psicologia com a disciplina encara ha de guanyar molt de pedagogia per a ser disfrutada pels mestres.
Els temes que es solen vore són una introducció al fet històric. Principals autors i teories Freud, Eriksson, Pavlov, Skiner, Piaget, Vigotszki... (al meu parer, no sempre ben explicats i sense llegir-los en profonditat) desenvolupament de l'infant i factors teratogènics.
Espere que la resposta siga suficient, però si es volen més dades, per favor, demanen-les ací o al nostre facebook: (psicologia educativa)