No es tracta ser el millor de tots, sino el millor de nosaltres mateixos

Aquesta és la frase final d'un post d'en Santos Guerra: http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/2011/11/05/el-exito-como-ley/ I és que l'èxit en tot, acabarà siguent la perdició per a molts. Si vem les coses que huí en dia es valoren, comprovarem que les més valorades tenen a veure amb l'èxit, el poder, els diners... La família, les bones obres morals... això està de més. Ser un triomfador és ser milionari, tindre moltes parelles sexuals (no emocionals) i des d'ací, voldria donar el reconeixement a aquelles persones que s'alcen tots els dies per a fer el nostre pà, netejar els nostres carrers o canviar els llits del nostres malalts. Carreres professionals sense tant de glamour otorgat, però amb major ús social que no fer una película. Per què tots podem viure bé un mes sense veure la tele (dit amb coneixement de causa, ma mare em castigava molt assovint així). Però a veure què passaria si no hi hagués servei de neteja, hospitalització, distribució o alimentació al nostre país? I ara que ens expliquen quí és més important a la vida, ¿aquell què és prescindible o qui deixant de treballar crea el caos més absolut?