¿Deu un mestre canviar a un xiquet en l'aula?

Aquest article picarà a més d'una persona, però també pot ajudar a molta gent que no té clar si fer magisteri d'infantil o no. La última pretensió de qui escriu és ofendre a ningú, sino defendre a qui no ho pot fer per ell mateix.
Amb la rebaixa d'edat per accedir al segon cicle d'infantil, ha aparegut un problema (per sort no massa estés), però que en canvi no d'eixa de ser inconvenient. I és que els xiquets, en ocasions, no controlen bé els esfínters. I ens plantejem el següent dubte. Deu el mestre canviar al menut? O com fan en alguns centres,  deu cridar al pares per què vinguen a canviar-lo ells?

Els arguments de part dels mestres és que ells no tenen temps de canviar volquers, pantalons ni res referent al tèxtil. Clar, són DIPLOMATS i tenen molts xiquets en l'aula. 

L'argument del xiquet és una miquet més simple: m'he pixat.

Des d'ací, podem arribar a pensar que els DIPLOMATS no tenen perquè fer aquestes coses i nosaltres podem arribar a donar-los la raó. I de fet, alcem la veu demanant a l'administració que en totes les escoles d'infantil s'introdüisca la figura del tècnic superior que pot estar dinamitzant les aules i en les mínimes ocasions en que n'hi haja una fuga, colaborar. Tot siga que ells diguen que són tècnics SUPERIORS i diguen que ells tampoc no. Però bé, la mesura no és tan desgavellada. És més, amb un tècnic per sis aules podria haver prou i tot. En Itàlia ja tenen la figura del mestre doble (alli són dos diplomats en infantil per aula) i els va meravellosament a l'infantil.

Ara bé, mentre es fa i no es fa açò, recordem una cosa: un mestre deu proporcionar seguretat a l'alumne per aconseguir que confie en el docent i estiga agust jugant i aprenent. Si el xiquet es pixa i en el millors dels casos els pares tarden mitja hora en arribar, ha d'estar el xiquet banyat mentre? De veritat un educador és capaç de consentir això? Imaginem que vem un pare en un parc i que el fill es pixa damunt. Imaginem que mitja hora després, el xiquet continua jugant i el pare no el canvia. És més, a l'hora i mitja segueix banyat. I al final ens arrimem i li preguntem per què no el canvia. ¿Què respondria la societat si diguera? -És que he cridat a sa mare i encara no ha vingut¡ No els sonaria masclista? ¿I per què no ens pareix il.lògic si ho fa un mestre amparant-se en una molt acadèmica diplomatura? 

Està clar, que el mestre és un titolat superior. Està clar que li hem de reconèixer més mèrit del que té (Jo sóc mestre i considere que és una gran professió). Però abans que els drets del mestre estan els de l'alumne. Just perquè el mestre és un adult que s'ha diplomat i ha "jurat" educar als xiquets. Però no en el: apanyat si tens un problema, sino en la solidaritat, la col.laboració, l'altruisme... Un mestre quan entra en l'aula ha de tindre en compte que la seva prioritat són els alumnes, res més. Vertaderament, ha de saber que un xiquet de 3 anys i mig pot tindre un error de càlculs i sino és capaç de solventar-li la papereta a l'únic objectiu de la seva docència: el xiquet. No estaria de més que demostrara que errar és de savis i es dedicara a altra professió. Perquè continuar un error sense subsanar-lo és vertaderament pervers.

Per tant i resumint:

Els xiquets de tres anys tenen dret a pixar-se damunt, per què són xiquets. I vosté té l'obligació de canviar-lo (per sanitat, per salubritat i per que sí). I  si vosté no és capaç de canviar un volquer, façans un favor: reconega-ho com a bon DIPLOMAT i tinga la valentia de rebutjar al treball reconeguent que s'ha equivocat de professió.