El districte únic; o cóm fer guetos i fer-te pensar que et faig un favor

En la mateixa setmana en que ens confermen que va de bo la implantació del districte únic a València decret d'admissió d'alumnat que donarà peu a que pràcticamente s'eliminen les zones, van i dimiteixen una cantitat increible de membres del cos d'inspecció de València i amencen en fer el mateix altres tants d'Alacant. Tindrà açò alguna cosa a vore emb els retalls o s'hauran donat compte que l'invent del districte únic no és més que un pas més cap a les charter schools angleses?

Vist des de lluny, el districte únic no té implicacions, simplement dóna l'oportunitat de triar. Però també podem plantejar-nos: triar què? i per a què? L'educació és un servei públic o per al públic? I és que si es pot triar entre escoles millors en compte de buscar tindre les millors escoles del món, el que estem fent és competir. I competir no sempre és bo. Pot parèixer que és el mateix, però no és igual ser competent que competitiu. I eixe és el primer risc que tenim en este canvi: tindre escoles que competeixen entre elles, en compte de ser solidàries entre elles i competents.

La segona és que les famílies trien l'escola. Però en base a què trien? Es té informació sobre les escoles? De veritat creguem que la ciutadania té suficients coneixements pedagògics com per a distingir entre una bona escola? Jo sóc mestre i em falta només el treball de final de màster en política, gestió i direcció d'organitzacions educatives i per a tindre una imatge mitjanament interessant d'un docent, necesite un parell de dies amb ell o ella. No diguem d'una escola. Per tant, ¿en què es basarà la ciutadania per triar eixes escoles:  en el màrketing educatiu? ¿Es compraria vosté unes sabates sense provar-se-les ni possibilitat de devolució fins un any més tard? I cóm es tria una escola com a mínim per un any en base al que diguen els docents de l'escola? ¿Per religió? Això no sona segregador? ¿Per afinitat futbolística? Això no sona estúpid?

Qüestió apart és el fet de pagar el desplaçament que no es fa a dia de huí i que lògicament s'incrementarà.

La tercera és la més greu i la que més motiva l'article: el que ha passat a Anglaterra i als EEUU. I és que allí el que s'han fet són escoles de primera i de segona. Escoles on tot el món aspira a portar a les criatures, i escoles gueto on ningú vol estar i d'on rarament s'ix en un títol d'Eso. Vol vosté que el seu fill o la seva filla vaja a una escola on el 50% de l'alumnat són pàries socials i es reben menys fons que la que té als futurs dirigents del país? Jo com a mínim no, i de les poques formes d'aconseguir-ho és oposar-se a la selecció de centre i lluitar per a què la nostra educació siga la més cooperativa entre escoles (la més competent), i no la més competitiva. Ja competirem prou a les olimpiades, el mundial i buscant parella.