Un bon exemple d'escola infantil

Recomenat epl twiter del professor Jordi Adell: http://miriamlj.wesped.es/documental/ On vem un meravellós exemple d'escola on aprofiten tot l'espai, treballen les emocions, les competències... A açò hauríem d'aspirar tots i totes els i les mestres. A aconseguir una escola amb aquest nivell: famílies implicades, aprofitament d'espais de pas, independència de l'alumnat, un vertader treball de fons i de forma. No sé si és la millor escola del món, ni és que m'importe molt. Però segur que és una gran escola on descobrir cóm ensenyar i ensenyar a descobrir, que és al capdavall, els dos pilars bàsics de la docència.

El valor de l'educació

Segons com valorem les coses, les emprarem o no. Disfrutarem d'elles o més bé les rebutjarem. Amb l'educació pasa igual. Una persona que no li dóna valor a l'educació, no despuntarà en ella. No serà ben educada. Ni a nivell acadèmic, ni a ningun nivell. Amb aquesta idea de partida hi ha hagut gent que ha anat investigant i ha arribat a les tres conclusions següents:

1 La millor escola en el pitjor dels llocs no ajudarà, per què no serà valorada per l'entorn.
2 Plenar de comoditats a l'estudiant per a que estudie pot produir l'efecte contrari. Perquè si l'alumne ho té tot en la vida, pot pensar que l'educació no cal i no valorar-la. (Tabla)
3 L'educació serà igual a la suma del valor que li done l'estudiant, la societat, la família i el professorat.
Ed = est+soc+fam+prof.
Si falla algun dels 4 termes, es dificulta que s'assolisca l'educació. Posem un exemple viu: Perquè poca gent vol vendre alls a la porta del mercat i sí que es vol ser mestre? L'estudiant és neutre, a menys que la seva família es dedique al negoci; però la societat no veu el vendre alls com una aspiració positiva. La família (excepte els venedors ambulants) sol preferir que es siga mestre. I el professorat també. Per tant és més fàcil que trobem aquesta aspiració professional. Qui vulga aprofondir sobre el tema, ací té uns quants articles interessants:
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol5-num1_e/art12.html
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol5-num1_e/art14.html
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol4-num1/art3.html

La pedagogia del caragol

Acabe de llegir un article de Gianfranco Zavalloni a la revista Aual de infantil que porta Graó: http://aulainfantil.grao.com/revistas/aula-infantil/056-educacion-lenta/por-una-pedagogia-del-caracol Aquest article és clarament l'exemple de la pedagogia que hauriem d'intentar. Un pedagogia lenta com un caragol, on ens prenem el temps necesari per saber el nom de l'alumnat, les seves inquietuts, les seves necesitats. És un article més que senzill de c´´om començar a plantejar-se una clase.

Les escoles alternatives

Les escoles alternatives són aquelles que tenen un currículum o una metodologia distinta de la majoria d'escoles: no estudien el mateix o de la mateixa forma. Generalment són molt més partidàries de l'ecologia i de vigilar el procés educatiu de forma individualitzada. Tenen una pega, i és que el ministeri no les reconeix como a subvencionables. I per tant costen una pasta. La meva primera opció sempre serà l'escola pública, però sobretot per als nivells no obligatoris buscaria aquest tipus d'escola. I si buscara una escola privada, o per alguna raó (generalment geogràfica) no poguera portar a un fill emu a una pública, indubtablement buscaria una d'aquestes abans que no una privada elitista pel fet de la discriminació que produeixen i l'efecte socialitzador que produeixen. L'escola ha d'ensenyar la vida i si només coneguem fills de rics, això ens passarà factura. No donaré noms, però molts col.legis bilingues i d'elit de València deixen molt que desitjar a nivell pedagògic. I això reconegut per catedràtics de la facultat de ciències de l'educació.

Per exemple les Montessori són molt bones, com a mínim desde el punt de vista teòric. I una escola que m'agradaria conneixer seria Els Donyets prop de València. De totes formes, ja n'hi ha també escoles que fan coses molt interessants. Aquest hivern tinguí la possibilitat de connèixer El Crist de Meliana (escola pública malgrat el nom) i em quedí encantat. Em paregué de les escoles en el millor plantejament i execució docent que he vist mai. I n'he vist alguna. Conjuga la calitat de l'escola alternativa i de la pública a la vegada.

Quant començar qué?

1 La força a la mà per a moure bé la llapicera. Jo sóc mestre d'infantil (sí, sóc home, mestre d'infantil i si cal canviar bolquers ho faig), i se'm cau el món als peus quan algun inconscient dóna una llapicera per a fer traces i fitxes a una mà tan menuda i sense força.

Quan tenim un fill ens hem de plantejar que li hem de mostrar el món, i ensenyar a defendre's en ell. Però quan fem cada cosa? No és normal que a un xiquet de 3 anys li donem equacions biquadrades, ni que a un de vint li fem picoretes i li donem farinetes. Tot té el seu moment. Ara els distribuirem pam dalt o pam baix.

Del moment del naixement a l'any: Sobretot hem de procurar que algú li parle en cada moment, especialment mirant-lo a la cara. Hem de procurar que es maga molt, i que estiga només puga a quatre pates per a que agarre el to muscular corresponent. Cap a l'any comencen a caminar i a parlar. A un xiquet que comença a caminar, s'ha d'intentar agarrar-lo de les dos mans. No només d'una, per tal d'evitar luxacions i desviacions posturals. Prove vosté d'agarrar-se mitja hora de la barana del bus o del metro i diga'm com li queda el braç.

A l'any se li ha de començar a treballar el moviment, recordant que ha de ser moviment de parts grans del cos. Braç, mà, cap... No li plantejem que mova un palet entre els dits per que no té trellat. En aquest moment de la vida el més fàcil per a un pare que ensenya a parlar al fill és causar-li una disfèmia. La família ha de parlar sense corregir, ha de fer més bé com si l'error en la parla no existira i tornar la mateixa paraula ben dita en la seguent oració. És preferible no apretar, ni corregir directament, per què si li llevem la confiança en la seva parla, podem fer al xiquet tartamut. És més difícil en xiquetes per què solen tindre més facilitat lingüística, però tampoc no és impossible.

Cap als tres anys jo els iniciaria en una de les pràctiques que més he recomanat de sempre: botar, correr i pujar arbres. Aquesta bobada pot ser una de les millors formes de garantir-li un bon sistema inmune i la tonicitat mínima a les mans per a aprendre a escriure. Als cinci o sis els ensenyaria a emprar els pals xinesos en el menjar. I molt important. No començaria a introduir-los formalment en l'escriptura fins els 5 anys com a prompte, a menys que m'ho demanaren ells expressament. ¿Perquè? Doncs per què per a aprendre a escriure calen dos coses com a mínim:


2 La capacitat neuronal per a entendre que eixe dibuix d'ahí és una paraula, es descompon en lletres i cada lletra correspon a un sò. I que articulats són la paraula. Açò apareix de mitjana als cinc anys i mig. Amb la qual cosa, podem començar a familiaritzar-los en les lletres com a prompte als cinc si la criatura està madura, però si el xiquet està verd, milolor més tard. Lògicament els farem dibuixar, pintar en els dits... però no escriure. A més que si fins els cinc i mig no llegeixen, de què val posar-los a escruire?

Altra cosa és que ens ho demane. No seré jo qui li diga mai a algú que no es capaç de fer alguna cosa, per això, si ens ho demana li ho podem facilitar una miqueta abans. Si és molt menut, advertint-li que a la seva edat no es sol entendre, però fem l'esforç de dir-li més o menys com va la cosa i després a pujar als arbres que és el que li cal.

És que a l'escola li demanaran que escriga... Sí senyora, li ho demanran. També li demanaran que gaste un cutter, però ben poca gent li'n donaria un a un xiquet de 4 anys.

El bressol

Huí he llegit un article que m'ha espentat a escriure açò. Era sobre els bressols i quan passar-se al llit. En l'article proposen que cap als dos anys i que posem baranetes al llit. En canvi, jo voldria plantejar el següent dubte: per què volem un bressol? Quina utilitat té: que el xiquet no caiga? No serà per por que se'n vaja per ahí, un bebé no sol correr molt. Per tant, quina lògica té comprar un bressol que dura dos anys i després un llit amb baranetes? No seria més fàcil comprar directamente el llit amb baranetes? I més encara: no seria més fàcil i econòmic comprar un futó japonés i segur que no hem d'anar amb por per si la criatura es cau? En les cases modernes quina necessitat n'hi ha de les potes del llit? Puc entendre abans que es vivia rodejat de camps i d'animals. Però avuí en dia, el més normal seria tirar un bon futó a terra i no calfar-se molt més el cap. Bo, és una simple opinió, qui vulga que opine, però encara no he llegit ni un sol article que parle bé ni malament sobre els bressols. Per tant, puc pensar que no són tan importants com ens volen fer pensar.

Tècniques d'estudi III

L'objectiu d'aquest article és aprendre a extreure la informació més important d'un text en el menor temps. Per això hem d'estar segurs d'entendre el que llegim per mitjà de les dos etapes de lectura:

Lectura ràpida: és una lectura, que com el seu nom indica és de forma ràpida, que es realitza per entendre de què va el text i per obtenir una idea global. Durant aquesta fase, les paraules que desconeguem les subratllarem perquè al final de la lectura puguem buscar-les al diccionari.
Lectura atenta: es torna a llegir el text aquest cop traient conclusions i formulant-te preguntes per tal de triar les idees bàsiques, relacionar i extreure l'important.
Quan llegim, és important anar separant la idea principal de les idees secundàries. A cada paràgraf sol haver una idea principal que resumeix el que ens diu el text, al costat d'aquesta apareixen els detalls importants que són frases que donen suport, neguen, completen, etc. a la idea principal.

Hi ha algunes causes que impedeixen una bona lectura:
Vocalització: consisteix en moure els llavis, pronunciar les paraules mentre es llegeix de forma silenciosa. No es tracta de llegir paraules, sinó idees. Aquest hàbit es pot corregir col · locant un llapis o bolígraf entre els llavis.
Repeticions mentals: consisteix a repetir mentalment les paraules que es llegeixen. Per corregir, cal llegir el més de pressa que es pugui, de manera que la ment no tingui temps de repetir les paraules.
Regressions: consisteix en tornar sovint cap enrere per veure de nou el que s'ha llegit. Per corregir, convé anar tapant amb una fitxa o quartilla les línies d'esquerra a dreta conforme vas llegint.
En el proper article veurem les tècniques del subratllat o com destacar el més important d'un text.