Rotavirus, un perill per a les escoles infantils

Fa uns dies rep una cridada d'una amiga (abans alumna d'espanyol per a estrangers) que em diu que té el fill ingresat a l'hospital en un rotavirus. Jo acte seguit, tire de wikipedia, amics infermers, metges... per aclarir-me un poc sobre el tema, per què la meua amiga tenia por pel seu fill que portava 6 dies de diarrea i en l'hospital li havien dit que no hi havia medecina per al xiquet. Damunt en l'agravant de ser estrangera i no acabar d'entendre l'idioma en profunditat. Eixa mateixa nit aní a tranquilitzar-la i explicar-li que no hi havia medecina per què no existeix ni tampoc cal; no per un cas de racisme mèdic.

La qüestió és que com ja li diguí a ella, el rotavirus és molt comú en bebés i es transmet per l'escrement. Els casos més comuns són que una cuidadora de l'escola infantil canvie dos bolquers seguits sense llavar-se les mans per què van faltes de temps; que després de canviar a un hajen d'anar correguent a atendre a altre i toquen alguna cosa o alguna bebé; i que un bebé pose la mà i /o la boca on no tocava.

I què és el rotavirus?
Segons el meu amic Fernando: metge tradicional, naturòpata, especialista en medecina asiàtica i tropical, no és més que un virus que es clava a la panxa i que s'ha d'anar cagant, per això es produeix la diarrea i en ocasions febra. Sempre que no afecte al sistema nerviós central i no deshidrate al pacient (també es dóna en adults) en un lloc esvançat con és la València actual, sol desapareixer a la setmana d'hospitalitzar-se. En el cas del bebé de la meua amiga, als 4-5 dies d'entrar a l'hospital li donaren l'alta.

I quin problema comporta?
Que es contagia fins a 15 dies després de deixar de tindre símptomes i que cal la decena part d'una gota d'excrement per a contagiar a una persona, per tant, si el rotavirus no es comunica a l'escola, correm el perill de produir una epidèmia masiva que faça tancar l'escola i colapse les urgencies mèdiques de l'hospital. És més, l'ideal és en eixos casos buscar professional qualificat: bé un docent especialitzat d'alguna manera en aquests temes, bé algun tipus d'auxiliar d'infermeria per tal que cuiden a la criatura i no calga portar-la a escola eixos dies en que contagia, però no manifesta símptomes de forma que evitem l'epidèmia, sinó, com a mínim llavar-nos encara en més cura les mans després dels canvis de bolquers i vigilar els símptomes dels companys de l'aula, perquè el temps d'incubació sol ser d'un parell de setmanes o un mes.

El districte únic; o cóm fer guetos i fer-te pensar que et faig un favor

En la mateixa setmana en que ens confermen que va de bo la implantació del districte únic a València decret d'admissió d'alumnat que donarà peu a que pràcticamente s'eliminen les zones, van i dimiteixen una cantitat increible de membres del cos d'inspecció de València i amencen en fer el mateix altres tants d'Alacant. Tindrà açò alguna cosa a vore emb els retalls o s'hauran donat compte que l'invent del districte únic no és més que un pas més cap a les charter schools angleses?

Vist des de lluny, el districte únic no té implicacions, simplement dóna l'oportunitat de triar. Però també podem plantejar-nos: triar què? i per a què? L'educació és un servei públic o per al públic? I és que si es pot triar entre escoles millors en compte de buscar tindre les millors escoles del món, el que estem fent és competir. I competir no sempre és bo. Pot parèixer que és el mateix, però no és igual ser competent que competitiu. I eixe és el primer risc que tenim en este canvi: tindre escoles que competeixen entre elles, en compte de ser solidàries entre elles i competents.

La segona és que les famílies trien l'escola. Però en base a què trien? Es té informació sobre les escoles? De veritat creguem que la ciutadania té suficients coneixements pedagògics com per a distingir entre una bona escola? Jo sóc mestre i em falta només el treball de final de màster en política, gestió i direcció d'organitzacions educatives i per a tindre una imatge mitjanament interessant d'un docent, necesite un parell de dies amb ell o ella. No diguem d'una escola. Per tant, ¿en què es basarà la ciutadania per triar eixes escoles:  en el màrketing educatiu? ¿Es compraria vosté unes sabates sense provar-se-les ni possibilitat de devolució fins un any més tard? I cóm es tria una escola com a mínim per un any en base al que diguen els docents de l'escola? ¿Per religió? Això no sona segregador? ¿Per afinitat futbolística? Això no sona estúpid?

Qüestió apart és el fet de pagar el desplaçament que no es fa a dia de huí i que lògicament s'incrementarà.

La tercera és la més greu i la que més motiva l'article: el que ha passat a Anglaterra i als EEUU. I és que allí el que s'han fet són escoles de primera i de segona. Escoles on tot el món aspira a portar a les criatures, i escoles gueto on ningú vol estar i d'on rarament s'ix en un títol d'Eso. Vol vosté que el seu fill o la seva filla vaja a una escola on el 50% de l'alumnat són pàries socials i es reben menys fons que la que té als futurs dirigents del país? Jo com a mínim no, i de les poques formes d'aconseguir-ho és oposar-se a la selecció de centre i lluitar per a què la nostra educació siga la més cooperativa entre escoles (la més competent), i no la més competitiva. Ja competirem prou a les olimpiades, el mundial i buscant parella.

El paper dels avis en la família

Els avis han canviat, avui en dia estan més disposats a ajudar els fills però també demanen una llibertat que fins ara no els ha proporcionat la societat. El paper dels iaios sol ser diferent al dels pares, són els pares els que eduquen els seus fills i els avis els que tenen cura dels seus néts.

Una de les principals preocupacions dels pares a l'hora d'anar a treballar és: en qui deixe als menuts. En alguns casos els avis substitueixen massa temps als pares, ja que aquests han de treballar moltes hores i també volen tenir temps per a si mateixos. En altres casos, és l'escoleta infantil qui s'ocupa d'ells i en altres pot ser-ho un/a "cangur". La decisió per part dels pares ha de ser presa amb cautela i seguretat, ja que en alguns pares es pot donar el sentiment de culpabilitat per estar tant de temps separat dels fills.

Respecte a això vaig a facilitar uns consells per a tots els avis:


Mai diga als seus fills com deuen procedir en presència dels seus néts. El fill ara és pare també i té les seves pròpies normes i límits, amb el que podem fer suggeriments des del paper dels avis, però mai renyar ni fer cas omís a les normes de la llar.

Siga un recés de pau i tranquil · litat per a tots. Això implica el saber estar callat en situacions conflictives pel que fa a l'educació dels seus néts. Deixen que recorreguen a vostès si necessiten el seu consell, el seu consol, la seva experiència i amor.

 Mantinga l'harmonia familiar, convide a la família en ocasions festives. Les reunions familiars són importants ja que es recorden durant molt de temps com un esdeveniment agradable.

Oferiu-vos per cuidar els néts i quan ho necessiten, tenint en compte els seus hàbits de vida o rutines. D'aquesta manera, descarregarem tensions dels pares i vostè podrà disfrutar més temps dels seus néts.

En conclusió, la relació i el contacte amb els iaios continua sent enriquidora pels nens. Ells transmeten els orígens i la sensació de pertinença a la família. Comptar amb la seva ajuda aporta avantatges a tots ja que els avis se senten més útils, valorats, els pares més tranquils i els néts més estimats per tots.

Com evitar les baralles

Molt sovint a les famílies sorgeix una discussió o baralla entre germans i els pares no saben com reaccionar, o reaccionen de manera irascible. Però és normal que hi haja conflictes i desacords, perquè dins de la família hi ha persones que pensen d'una manera i altres d'una altra.

Cal tenir en compte que per barallar-se fan falta dues persones i que si un d'ells no respon a les provocacions de l'altre no hi haurà baralla. Això és molt important que ho sàpiguen els nens per evitar les baralles entre germans i fins i tot d'algun dels nostres fills amb un altre xiquet del col · legi. Aquesta senzilla explicació rau en una tècnica coneguda com l'extinció i es basa en que si una persona té una conducta però no rep resposta, al cap del temps deixarà de realitzar aquesta conducta. Per això, l'extinció es produeix quan s'ignora el comportament indesitjat i s'ha d'aplicar sempre que es produisca, ja que en cas contrari es potencia la conducta desagradable i es produeix un efecte contrari al desitjat. Per exemple, cal evitar fer atenció a la barraquera del nostre fill quan vol que li comprem alguna cosa innecessària, o quan no vulga menjar-se les verdures.

A més, seria convenient parlar amb el nostre fill identificant sentiments de manera oberta a la vegada que es fa més fàcil que ell vulga expressar els seus sentiments. Per exemple, em sembla que estàs disgustat i voldria saber per què. És important detectar les emocions del menut com ara disgustat, frustrat, enfadat, trist, irascible, etc. El resultat d'aquesta comunicació és empatitzar amb el nostre fill i aconseguir entendre'l millor.

En definitiva, es tracta de trobar la forma adequada de respondre davant situacions problemàtiques. Nosaltres com a adults hem de veure les seves provocacions (com per exemple quan ens diuen que no volen menjar-se la verdura o quan no volen anar-se'n al llit) i hem de buscar la manera de pactar amb ells sense arribar a entrar en el conflicte . Abans de res, hem de tindre paciència i si és una situació que es repeteix molt, prendre'ns-ho amb calma sense arribar a un estat d'ansietat.

Jo sé que una gallina no és un mamífer, i també que certs polítics són prou destrellatats

No cal ni posar la notícia, tots hem sentit que el colectiu docent és inútil, incult, no sap qué és una gallina, on està el riu Ebre. Pareix ser que els docents no sabem ni nugar-nos les sabates. Ara em planteje jo dos coses simples. Aquesta dada, sense entrar a valorar si és o no fiable, parla només dels docents?

Jo crec que no. Jo crec que d'una banda, ens parla d'uns temaris a les escoles que estan condemnats a oblidar-se, i per tant que demostren que són infèrtils. Perquè estudiar una cosa per a oblidar-la és estúpid. Però a més ens diu que allò que estudiem no val per a res. Si estudiem la guia de telèfons i ens la aprenem de memòria, als pocs messos de passar l'hipotètic examen on trauríem un 10, se'ns haurien oblidat la inmensa majoria d'entrades de la guia i passaríem a recordar les més fàcils i les més usades. Per tant, és fins un cert punt lògic que puga passar açò. No exculpe ningú de la seva ignorància, però planteje un detall que els periòdics no donen. Tot i no oblidar, que tots podem enganyar-nos, tindre lapsus i tindre una notícia generalitzant sobre una anècdota. Perquè allò que es diu que s'ha arribat a confondre una gallina amb un mamífer no s'ha dit si ha sigut una única persona. I si és una, pot ser eixe lapsus del que parle. Insistisc que no és una defensa, sino l'oferiment d'una visió alternativa que els medis de comunicació no han donat, més bé s'han tirat al coll i au.

D'altra banda, la dada ens parla de la baixesa política que ens envolta. No només pel fet que de la plana major del MEC, per molt que busqeum, no trobarem ni un sol mestre (dada que ens hauríem de fer mirar com a nació o el que siguem), no només per que el propi mninister d'educació o la consellera d'educació tant ens val si la valenciana o la madrilenya, no han treballat mai en el gremi docent, més enllà de donar alguna xerrada. Sino per la baixesa de permetre que es facen públiques aquestes dades per tal de justificar el menys preu que tenen pel nostre gremi. Com volen que la societat confie en els docents? S'imaginen un general dient públicament que el seu exèrcit és una merda? S'imaginen al director d'una multinacional dient que no té mà d'obra qualificada?  I perquè esta gent deixa eixir estes dades a la premsa?

La resposta és fàcil: volen matar l'escola pública. Perquè no acaben la notícia dient el següent? Aquella gent que no sabia qué era una gallina no ha passat la oposició i ara són aspirants a treballar en qualsevol escola privada o concertada (també de mestres de religió), especialment si són beatos o familia de qui toca.

Com pactar en el fills

En l'article de huí vos explicaré la millor manera d'arribar a acords en els vostres fills perquè tingueu una relació forta en ells, per a què es cree un clima de confiança i suport a la família. El pacte es defineix com l'acord entre persones o entitats, en què es compleixen algunes coses. L'objectiu dels pactes és que els menuts aprenguen a responsabilitzar-se d'alguna tasca a canvi d'alguna cosa acordada en els pares. És important també que aprenguen que tota acció té la seva conseqüència, que pot ser una recompensa o un càstig. Aquests són alguns consells per dur-ho a terme:

És important evitar els pactes després de l'acció, per exemple: "ahir et vaig portar a casa del teu amic, avui reculls tu la taula". Amb això només aconseguim que el nen es senta culpable.

Els pactes s'han de complir ràpidament, ja que si no es tendeixen a oblidar o modificar. Els xiquets creuran que s'han lliurat de complir-lo i els pares tindran el sentiment de decepció o estafa.

Quan la criatura fa alguna cosa per la família, encara que no siga un tracte, cal tornar-li el favor i com més aviat, millor. En aquest cas, procurem que no tots els premis siguen materials, com per exemple et compre això o allò, sinó després de donar-li les gràcies acompanyat de molt afecte es pot dir que avui juguem a això que t'agrada tant.

En el pacte volem aconseguir un esforç o sacrifici per part de qui s'ha d'educar, i no que faça les coses sense que no li costen res.

En cas que s'incomplisquen els pactes, un possible càstig és deixar de fer pactes per a ells en un breu espai de temps.

Influència de la família en la persona

A part d'una qüestió genètica, que també influeix, la família pot ajudar o esfonsar a una persona. Hi ha 4 grans formes d'estils parentals: autoritari, permissiu, responsable i negligent. Els podem trobar en sinònims, però seran els mateixos sempre. Hi ha qui al responsable li diu democràtic, però continua siguent el mateix estil parental. Sempre es juga per a definir-los en l'exigència i l'afectivitat, en la tabla tenim la paraula calidesa. Segons la presència o absència dels dos, un o els dos termes ens dóna un tipus d'estil parental i un tipus de personalitat.

Cadascun té les seves característiques i comporta un tipus de personalitat associada en la criatura. Per lògica, no serà el mateix que la teva família o que algú de la teva família t'exigisca de forma comprensiva, que de forma autoritària, que no t'exigisca ni et done amor ningún, o que simplement et done amor sense demanar-te res a canvi. No pot eixir el mateix resultat.

De totes formes, els estils parentals no estan només en qui dóna, sino també en la persona qui rep: N'hi ha qui aconsegueix refer-se d'un estil parental roin, per tant no són una ciència absoluta i haurem de tindre en compte més qüestions, com són l'estimulació que se li done al menor, l'escola, els amics...

Per això una de les coses que es procura és justament donar uns certs conneixements a les famílies (no només pares o mares) i ensenyar a estimular, a triar joguets i jocs adeqüats. Un fet molt important per als més menuts és donar-los molta estimulació sensorial, que no toquen només plàstics i asfalts. Per als mitjans, jocs de rol i socialitzadors: menys consola i més jugar a pares i mares. Ja per als més grans hem de procurar donar-los més llibertat i temps d'esplai. Açò últim té una explicació que sol entendre's prou fàcilment: una persona adulta va 8 hores al treball, parant de tant en tant al cafenet, esmorçar... Una persona menuda va 5 hores a classe, 1 a anglés i una al conservatori, altra a teatre... Com les extraescolars s'acumulen, les famílies han de fer més hores i estar menys en els menuts de la casa. En canvi, la millor recomanació que els podríem donar és que no es tinga més d'una extraescolar al dia, i no més de tres a la setmana. És millor, que estiguen més en la seva família, o simplement jugant al parc, descobrint la natura que també ensenya.

I sobretot, no els diguem cóm volem que siguen, és molt més senzill tindre'ls amb nosaltres i que ells valoren si volen seguir el nostre exemple, si és el que els agrada i apassiona.