El tema l'hem obert al facebook i hem tingut alguna resposta. La línia general és que sí i els done la raó: el professorat ha perdut el respecte que se li donava. D'una part ens comenten que part del problema pot vindre de la falta de coordinació entre família i escola. I és veritat que no ens coordinem de forma adequada, per què cadascuna de les dos parts entén que l'altra ha d'estar-li subordinada. Els pares pensen que l'escola és una ferramenta al seu servei i els mestres, que els pares no saben d'educació.
La veritat siga dita, he trobat molts mestres que tampoc saben d'educació i han opinat més del que els tocava. Jo com a partidari dels grups interactius sóc dels que pensen que l'escola té els mètodes i ha de servir de defensa de l'alumnat davant dels possibles errors de les famílies. Però a la vegada pense que les famílies haurien de participar més i millor en les escoles, i no limitar-se a pagar els llibres i l'excursió de final de curs.
I cóm fem açò?
Ara és quan ens reventen les neurones a tots: deixant que els pares formen part de la democràcia de l'escola (cosa que siga dita de pas, dificulta la LOMQE) però d'altra banda, demostrant que les tècniques docents estan basades en la ciència com per exemple la pedagogia, la psicologia educativa... No passa res per deixar que els pares entren a les aules sempre i quan els fem una xicoteta introducció a les ciències de l'educació i al per què es fan les coses. Si ho fem d'altra manera, no serem molt més que dèspotes il.lustrats i no és un adjectiu que m'agrade.
Per altre costat, no considere que el prestigi social s'haja perdut només per aquest factor, sino pel fet que cada vegada es valora menys l'educació. Sí la instrucció, els títols... però no l'educació. I el suport del govern és com per a plorar, de fet en alguna comparativa he trobat que les xifres del salaris del professorat s'havien unflat per a donar la sensació de ser una major despesa econòmica per a l'estat. També hem de tindre en compte els canvis pedagògics que gràcies a Déu hem tingut. No és el mateix sucar-li un carxot a un xiquet i tindre'l aterrit, que haver de raonar amb ell i la família que no sempre ha de ser tan comprensiva com hauria. Insistisc en que no vull dir en açò que les famílies són roïnes, o que siguen les culpables de res. Com a mínim no totes. Sí que recorde una mare que quan li diguí que al seu fill hiperactiu i violent no se li devia donar sucre em respongué que era una crueltat no donar caramels a un xiquet. Altra, que auqn intentava explicar als seus dos fills que la lluita lliure era un espectacle pactat i que els colps no eren reals (per evitar que es pegaren cadirades a l'esquena com si fora un joc) em digué que cadascú educa als seus fills com considera o com em comentava una companya que s'emportà els xiquets d'excursió i una mare anà a ajudar desaprovant-la i provocant escamots per donar el dinar a la seva filla quan li donava la gana, mentre els altres havien d'esperar . I és ahí on volia arribar: no és que les famílies siguen roïnes, no és que els mestres vulguen posar una barrera entre ells i les famílies, no és que hi haja una mancança de prestigi. És que el gat escaldat amb aigua tèvia ja en té prou. I de vegades acaben pagant justs per pecadors.
Finalment, voldria acabar recordant que abans hi havia menys problemes, per què tampoc n'hi havia problemàtica real: als 14 s'acabava la obligatorietat (una salvatjada), si un xiquet no anava rarament es cridava a serveis socials (una barbaritat) i s'expulsava a la primera de canvi a l'alumnat conflictiu (una animalada). Ara no només tenim a les aules (i m'alegre del fet) més anys a l'alumnat, sino que tenim a l'aula a qui ha sigut fill de qui no estava en l'aula a eixa edat (i jo que m'alegre). Per a més INRI, el tram més conflictiu a partir dels 12 s'ha passat als professors, que tenen menys formació que els mestres a nivell pedagògic (fa poc em cridava una amiga llicenciada i desesperada i jo per telèfon li doní el diagnòstic, les causes i la solució que ella ni en persona podia trobar per a un alumne que ella entenia discapacitat sense ser-ho).
Si a açò li sumem que s'estudia desde la imposició i no desde el descobriment i la reflexió, el pronòstic és ben lleig. L'alumnat hauria d'estar en els mestres fins acabar la obligatorietat, acabar amb la ESO i fer un tronc únic obligatori. Els docents hauríem de treballar desde l'interés de l'alumnat i no des d'un llibre de text (projectes de treball individualitzats), amb ratios més baixes encara que ens hagueren d'abaixar el salari. I sobretot, els docents hauríem de tindre una millor relació amb les famílies. Hauríem de demostrar per què estem ahí. Coneixer la realitat de cada casa i valorar l'esforç mesurant desde el punt d'eixida de l'alumnat, per què un 10 al fill dels catedràtics, no és igual, que el 4 a la filla dels analfabets. Quan tinguem tot açò hi haurà dos possibilitats:
1 que tindrem el respecte de les famílies i a les famílies que devem
2 que haurem anat a viure a Finlàndia, per què ací no s'ha pogut canviar res.
Ja que m'he enrotllat molt, em permet el luxe d'acabar açò com toca, que és demanant un mestre o mestra al capdavant del ministeri d'educació i a José Ignacio Wert desitjant-li el millor dels contractes en Telefònica.
