Cóm lliurar-te de la compensatòria

Déu sabrà per què, però els xiquets de compensatòria molesten als pares dels xiquets que no ho són. I com que això ho saben en les escoles. N'hi ha moltes que estan pensant diferents vies per lliurar-se de la compensatòria com si fora culpa dels xiquets. La més original, l'escoltí fa ben poc. Una escola concertada de Llíria preten demanar a tot l'alumnat que faça la comunió per continuar en el seu centre i als de nou ingrés, els demanaran compromís de fer-la. Aquesta meravellosa idea caiguda de la biblioteca no publicada d'Adolf Hitller implica llevar-se de damunt al 80% dels africans (islamistes), un bon tant de gitanos (molts són evangelistes) i algun que altre indígena també que es lleven de damunt espolsant-se'ls com si foren contagiosos.

De la mateixa forma, el seu professorat serà tot cristià catòlic, apostòlic i Romà. Per tant, jo no podré treballar amb ells, ni ganes tampoc, per què no m'abelleix estar en una escola on es promou la xenofòbia. Ara bé, n'hi ha una cosa que m'escama i molt: ¿Conselleria continuarà pagant els sous dels mestres en aquestes escoles racistes igual com ho fa amb les que discriminen per gènere o per una vegada en la seva història actuarà com Déu mana i prohibirà la segregació religios?

Webs per a les matemàtiques digitals

Hem trobat unes webs que poden ser d'ajuda a les famílies i els docents a l'hora de treballar les matemàtiques amb l'ordinador o la PDI. Tot siga dit, hem de comentar que alguna de les pàgines que es recullen al link pequen una miqueta d'americanitzades, i per tant, llevat que algú pense anar als Estats Units d'Amèrica, alguna no és impresciendible. Però n'hi ha moltíssimes que valen el seu pes en or. Totes les trobem englobades a: http://www.learningtoday.com/corporate/teacher-resources.asp i podem disfrutar-les de forma gratuita, cosa que és més que important.

Comunicació en la parella

     Alguna vegada t'has preguntat si n'hi ha comunicació amb la teva parella? La comunicació és un aspecte molt important dins de la parella, ja que viure junts no només és compartir una casa, un temps, uns projectes i una descendència, sinó també és compartir preocupacions, desitjos, expectatives, dubtes, alegries i tristeses. 

     De vegades és difícil seure a parlar amb la nostra parella per obstacles físics com ara: que n'hi hajen obres al carrer, soroll a casa, que faça molta calor o fred (la qual cosa no genera un estat de motivació adequat), s'està esperant a que comence el programa favorit a la tele, etc., de manera que cal buscar un ambient o clima adequat per a la comunicació.

     Altres factors que poden obstaculitzar la comunicació són:

· Utilitzar amenaces, acusacions o exigències ja que pertorbarà l'estat emocional de l'altra persona.

· Retraure contínuament , reprimendes o sermons, ja que cansen emocionalment a la parella i no tenen cap objectiu positiu.

· Fer ús d'etiquetes o judicis de valor com ara és que ets un gandul, ets un irresponsable, ets un ...

· Utilitzar les generalitzacions com "sempre" o "mai" quan ens referim a conductes de l'altra persona, per exemple és que mai fas res a casa, és que sempre estàs arribant tard. Aquestes generalitzacions no afavoreixen el canvi.

· Aferrar-te a la teva versió o opinió dels fets o de la història sense tenir en compte l'altra versió o l'opinió de l'altra persona.

· No estar escoltant o donar aquesta impressió, pels teus gestos o per l'expressió de la teva cara.

La parella ha de parlar per deliberar junts per tal de prendre decisions que afectaran a tots dos per igual, de manera que és igual d'important estar junts en aquestes qüestions.

La mentira de la mala universitat espanyola

Basant-nos en l'article La universidad pública de hoy: dimensión, eficacia y eficiencia escrit per: Francesc Xavier Grau
Rector Universitat Rovira I Virgili grector@urv.cat i David Basora Bosch Jefe de Gabinete del Rector Universitat Rovira I Virgili
david.basora@urv.cat http://www.lacuestionuniversitaria.upm.es/web/grafica/articulos/imgs_boletin_7/pdfs/LCU-7.pdf

On ens contesten a 5 preguntes:
1. N'hi han moltes universitats a Espanya?
2. S'ha estés massa la xarxa universitària al país?
3. És cara la universitat espanyola en relació amb els recursos públics de que disposa el país?
4. És ineficaç?
5. És ineficient?

1 N'hi han moltes universitats a Espanya? 
Malgrat que tots sabem que les comparacions són odioses i difícils, per què Europa no té un sistema homogeni, podem vore a la pàgiona 8 del text que: "En cualquier caso, la realidad actual es que el número de universidades públicas de España es, por habitante, con Italia, el más bajo de Europa occidental, hecho que permite afirmar que no hay demasiadas universidades públicas en España, sino más bien lo contrario." Si analitzem la cita anterior, podem entendre que ens respon a la segona p`regunta clarament i de forma contundent:


2. S'ha estés massa la xarxa universitària al país? 
I és que si tenim molts habitants per a la quantitat d'universitats, és que no s'ha extés tant com a alguns els interessa dir la universitat a Espanya.


3. És cara la universitat espanyola en relació amb els recursos públics de que disposa el país? "en el conjunto de la UE-15, en el año 2008, suponía el 1,2% del PIB y en España, el 1,07%." El que ens fa pensar que no malbaratàvem els diners. En paraules dels autors: "el sistema universitario público español no era caro en el marco económico europeo, sino más bien todo lo contrario; de hecho, se podría decir que era muy barato en relación con otros países de la UE-15."

4. És ineficaç? 

La eficàcia es mesura en si dóna el que es pretén d'ella, i en aquest cas, entenem que la universitat és un lloc on es busca un a formació de qualitat i un treball. La formació de qualitat està clara, sino no es rifarien als espanyols en Alemanya. Però a més vem amb les dades de l'article que:Concretamente y entre otros: "• El 89% de los graduados trabaja tres años después de haber finalizado los estudios.
• El paro afecta al 8% de los graduados.
• El 85% de los empleados trabaja a tiempo completo.

• Al 82% de los empleados se le exigió la titulación universitaria para acceder a su puesto de trabajo.
• El 85% desarrolla funciones de nivel universitario (fuera o no fuera el título un requisito para el acceso).
• En cuanto a los estudios cursados y su universidad, el 73% volvería a elegir la misma carrera si tuviera que empezar de nuevo, y el 85% lo haría en la misma universidad."
A part de l'eficàcia econòmica per a l'estudiantat, tenim l'eficàcia investigadora. I Espanya segons els autors de la Rovira i Virgili és el novés país del món. Amb la qual cosa, es conferma que la universitat aporta més que lleva i per tant és eficaç. Una altra cosa és l'eficiència.



5. És ineficient?

Per a respondre a aquesta pregunta, donarem una dada contundent:"Así, España, dentro de este grupo, en datos de 2008, ocupa el octavo lugar en cuanto a producción científica en relación a la población y un destacado sexto lugar en relación al PIB, por encima de países como Alemania y Estados Unidos." Si som els huitens en producció científica i tenint en compte el PIB som els sisens, és que sabem moure els nostres diners millor que molts, per què amb els diners que ens donen (poca quantitat, com hem vist abans) i els resultats que ens donen, és que som ben eficients.

Conclusió pròpia i deslligada del text encara que puga coincidir:

Tenim només 47 universitats públiques presencials i una no presencial. Tenim un PIB dedicat a educació en general i a educació superior en particular que faria plorar a més d'un ministre d'educació en més d'una república bananera. I encara menor desde l'arribada de l'impronunciable al ministeri. En canvi, n'hi ha un sector de la població interessat en dir falàcies sobre la universitat espanyola. ¿No tindrà res a vore el lobby de les universitats privades? València capital i àrea metropolitana té dos públiques i la UNED, en canvi té quatre privades i la VIU. Quínes són les universitats que sobren? ¿Perquè es donen beques als estudiants de la privada i es pujen les taxes a la pública? ¿No serà que interessa que pujen els preus a la pública i que se'ls lleven carreres per a espentar més a la gent cap a una privada, que per cert no paga imposts?

Gramàtica de la fantasia

     Aquest és un llibre de Giani Rodari que em recomenaren quan estudiava en Itàlia i que aquest estiu en una llibreria de les rambles de Barcelona botà a les meves mans. Curiosament, té alguna cosa que em fa parar de llegir-lo i tornar-lo a començar. La qüestió és que m'agarada el que diu i està molt ben capitolat, amb una prosa fàcil. Resulta molt interessant per a mestres i per a famílies, per què dóna una cantitat d'idees grandíssimes per a desenvolupar l'eloqüència i la imaginació dels menuts i dels grans. És vertaderament un llibre més que agradable, que insistisc en que per algun estrany motiu jo deixe de llegir, però que recomane a tota aquella persona que puga llegir-lo, per què millorarà la seva capacitat docent o estimuladora a nivells inimaginables.

La parella i els pares

El primer que els pares han de tenir en compte quan una parella decideix viure junts o casar-se és que el fill o filla ja no pertany a aquest nucli familiar, és a dir ja no viu amb els pares i aquests han de respectar la seva independència. Hauran sentit parlar del dit: el casat casa vol, ja que la parella necessita intimitat i els pares no s'han de clavar fins que la parella ho demani o necessiti.

La parella durà la seva vida, el treball, les rutines, el seu descans i el seu temps d'oci com la parella desitgi, sense tenir en compte als seus pares. Però si els pares decideixen donar una opinió, ho han de fer amb molta prudència perquè ja no li la dóna al seu fill sinó a una parella.

És convenient que no es creen obligacions quant a les visites dels pares o dels sogres, per exemple el diumenge a dinar a casa de la mare d'ella i el dissabte a casa dels pares d'ell, ja que en un futur poden acabar per esclavitzar i la relació podrà tenir un conflicte.

Des de la perspectiva dels pares, ells no han de ficar-se en les decisions dels assumptes de la parella tot i que ho facen amb la millor intenció, ja que el gendre o la nora poden vore-ho com una cosa negativa . El millor és intervenir només en el cas que la parella ho demane. A més, presteu especial cura per no culpabilitzar al fill o filla dient-li que el veuen desapegat, que no crida mai o que no van a vore'ls; és inútil obligar. Ells cridaran quan ho consideren oportú ja que la parella ja ha considerat aquesta opció i ho farà quan ho hagen parlat.

Què és la compensatòria

     La compensartòria, ve a ser el perill de risc d'exclusió social que ve de la cultura dels pares. En exemple pràctic: la pobresa de la família, de l'entorn social, la raça... El primer que no s'entén és cóm fan la criba entre qué és i qué no és compensatòria. D'un costat, la raça no es pot dir, però claven a la població gitana dins (cóm, no ho sabem) Tampoc no podem explicar-nos per què claven a alguns extrangers i a altres no: Bolivià, compensatòria, anglés, no. Però el més incomprensible de tot és el fet que els pares no vulguen que els seus fills vajen a escoles amb un tant per cent de compensatòria alt. L'administració, dóna recursos extra per aument de compensatòria i si s'arriba al 30% es passa a ser un CAES i ni tan sols les retallades arriben a un CAES. Vull dir, que n'hi ha molts més mestres per alumne, més materials i molt més recolzament.

     Per tant, podem entendre, que aquell alumnat que cau en un d'aquests centres està millor cuidat que ningun altre, en canvi, els pares (Déu sabrà per què) fugeixen d'aquests centres com si s'apegués alguna malaltia estranya.
Senyores i senyors, puc garantir-los que si jo tingués un o dotze fills, jo els portaria tranquilament a tots a un CAES si poguera, amb la tranquilitat de saber que estarà tan bé, o millor atés que en altra escola. Perquè de fet, el problema en les aules no el causa l'estranger o el marginat, no el causa el gitano i no el causa el diferent. Puc assegurar-los, que és molt pitjor un bon malcriat a qui ningú ha ensenyat a respectar als majors, que tres alumnes de compensatòria. Perquè el principal problema de l'alumnat de compensatòria, sol ser justament l'absentisme i si de cas un nivell social baix; però com ens trobem amb un xiquet d'una família afavorida o que es crega afavorida, podem topar-nos perfectament amb un microtirà, que és molt pitjor (i ho dic per experiència). Preferisc perdre 20 minuts tots els dies pelar-me la gola cridant a l'ordre i llavant les mans o vore a l'alumnat la camisa bruta, que un alumne fill de banquer, sempre net i amb facilitat per entendre les matemàtiques, que en el moment en que se'ls porta la contrària monten en còlera i passen a una conducta disruptiva.

En definitiva i en basse a l'experiència de més d'un docent, si jo fora vostés, triaria abans per companys del meu fill o filla10 fills de cartoners, que un de banquers.