Pare, parla'm bé.

L’èsser humà, té una tendència general a parlar de forma diferent als seus cadells. D’això en direm mother talking si parlem en anglés i parla maternal si ho fem en la nostra llengua. Aquesta es caracteritza a grosso modo per preguntar molt, asenyalar les coses amb els dits, tindre una musicalitat distinta i paraules planes. Tot açò li proporciona al menut una estabilitat i una basse per a poder entendre millor als adults. Puix que la tonalitat l’ajuda a escoltar i saber que es dirigeixen a ell, les preguntes a fer-lo parlar i assenyalar, ajuda a no necesitar saber la paraula originalment, sino aprendre-la en el momento.

Fins ací tot correcte, però després ens n’adonem del fet que molts pares noli adapten la parla al menut, sino que ells comencen a emprar les paraules que ell gasta. Per exemple: si el xiquet diu “ja” en compte de taronja, els pares diuen també “ja”. Els pares han de comprendre que el seu fill apren les paraules del que ells diuen, i si ells diuen “ja” en compte de taronja, el seu fill pot tirar-se mitja vida sense dir taronja. El mateix tenim amb paraules del tipus: xixi, xixa, nyam-nyam, no-no…

Si fem que el menut aprenga unes paraules per després ensenya-li’n unes altres, estem fent que faça el doble d’esforç i açò a la llarga li passarà factura, puix que no és el mateix un xiquet que coneix 300 paraules de les quals 50 són sinònims; que un xiquet que en coneix 300 i 150 són sinònims.

Imaginen que a vostés cada semana els canviaren una paraula del diccionari i l’hagueren d’aprendre, no es sublevarien contra aquesta bobada? Vostés com es quedarien si un metge els preguntés: on t’has fet pupa? S’imaginen un veterinari dient-los: ja hem esterilitzat el gua-guau? I com esperen que el seu fill siga metge, veterinari… si li ensenyen coses que no podrá dir de major?

Resumint:

Parle-li als seu fill amb un to encantador, assenyalant i fent preguntes.

 Si vol que el seu fill menje carn, done-li carn i diga-li que menje carn.

El seu fill està aprenent a parlar. Té el dret de menjar-se lletres, gastar reduplicatives, traure la llengua al veïnat i pixar al mig del carrer si cal. Vosté, no.

Hiperactius a règim

Ja fa un temps que es recomana fer dieta als hiperactius. No per una qüestió de pes, sino per que es considera que pot arribar a ser beneficiós. I el terme no és exagerat: pot arribar a ser. No arriba ni al 10% la probabilitat de rebaixar el déficit.

La base científica d’aquesta pauta és: hi ha gent que a causa d’una intolerança lleu, pot disminuir la seva capacitat d’atenció i el malestar li produïria stress, nerviosisme… Baix aquest supòsit, el que es fa és privar al xiquet de la gran majoria dels aliments i limitar-lo durant un temps a dos carns, dos verdures, dos fruites… i al temps si no hi ha guany ni pèrdua, es passa a analitzar altresdos. Tot açò, evidentment sense sucres, farines… O siga, una dieta que ni vostés mateixos serien capaços de seguir en molts casos.

Aquest règim (pràcticament militar) s’anomena dieta Feingold i té primerament una característica: quanta major hiperactivitat, menor efectivitat. Per tant, els proposem la següent máxima, que és molt mínima: si vosté té un fill hiperactiu, no se’n passe amb el sucre, el pà… més per lógica que per dieta. Sino li donem energètics, es cansarà un poc més prompte. D’altra banda, si creu que els seu fill necesita aquesta dieta, porte’l al metge i danvant del dubte, no li faça passar pel tràngol de fer dieta als sis o set anys.

Resumint:

Molt pocs hiperactius es beneficien de la dieta Feingold.

Restringir el sucre i els donuts pot fer més mal per associalitat, que bé la dieta.

Si creu que el seu fill ha de fer aquesta dieta vaja a un metge, no improvise.  

Sit, plas, hand.

Imaginem per un moment, que estem jugant amb el nostre gos i li anem tirant la pilota per què torne. Però si el gos no tornara, començaríem a preocupar-nos i a pensar que li passa alguna cosa, si no li agrada el joc, si no li interessem, si té una personalitat estranya… Ara imagine’s que el gos en compte d’arreplegar la pilota, comença a lladrar-nos clarament enfadat. Com es sentiría vosté?

Doncs bé, encara que no és el mateix procés, als nostres fills els passa poc més o menys el mateix quan són menuts i van tirant coses a terra per què nosaltres les agafem (aquesta conducta sol desapareixer en un anyet més o menys). Per tant, no és lògic que peguem crits, simplement hem d’anar amb compte de no donar-los massa coses de cristal en eixos moments i au. Prenem-ho com el joc que és i aprofitem per explicar-los que n’hi ha certes coses que no s’han de tirar a terra com el menjar o la beguda.

El xiquet es sentirà volgut (possiblement el més important de tot) per la seva familia i a més anirà aprenent propietats físiques com el got de vidre es trenca, la bata de la mare s’embruta i el menjar que caue a terra no me’l tornen a donar.   

Resumint:

El fet de tirar coses a terra és normal en els xiquets. Tranquils, que ho deixarà de fer.

Vosté és el joguet del seu fill, vaja fent-se a la idea.

Si reconduim el joc, podem aprofitar-lo per ensenyar el nostre fill.

Estadis del desenvolupament

El concepte d'estadi del desenvolupament es refereix al període de temps en la vida d'una persona que compta amb característiques concretes. La classificació més usada per als estadis de desenvolupament impliquen els següents: • Estadi prenatal: és el temps des de la concepció al naixement.És un temps d'enorme creixement ja que una sola cèl lula és capaç de generar un individu complet, amb una cervell i capacitats comportamentals. El període aproximat de temps és de nou mesos. • La primera infància: és l'estadi evolutiu que s'estén des del naixement fins als 18 o 24 mesos. És un període d'extrema dependència dels adults. Nombroses activitats psicològiques acaben de començar (llenguatge, pensament simbòlic, coordinació sensoriomotora, i aprenentatge social). • La infantesa primerenca: és l'estadi de desenvolupament que s'estén des del final de la primera infància fins als 5 o 6 anys, de vegades també se l'anomena període preescolar. Durant aquest temps, els nens aprenen a ser més autosuficients ia cuidar-se a si mateixos, desenvolupen habilitats lectores a l'escola i passen moltes hores jugant amb els seus iguals. El primer curs escolar sol marcar aquest període. • La infantesa intermèdia i tardana: és l'estadi evolutiu que s'estén des dels 6 anys als 11 aproximadament, correspon amb l'escola primària i de vegades se l'anomena anys escolars. Els nens arriben a dominar les habilitats de lectura, escriptura i aritmètica, i s'exposen formalment al món i la seva cultura. Els èxits es converteixen en un tema central de l'infant i l'autocontrol augmenta.• L'adolescència: és un estadi evolutiu de transició de la infantesa a l'edat adulta primerenca, comença entre els 10 i 12 anys i acaba als 18 o 22. L'adolescència comença amb canvis físics ràpids, augments dramàtics de pes i alçada; canvis en el contorn del cos i desenvolupament de les característiques sexuals, com augment de la mida del pit, desenvolupament del borrissol púbic i facial i canvi de veu. A aquest punt del desenvolupament la persecució d'independència i d'identitat és fonamental. El pensament és més lògic, abstracte i idealista. Es passa més temps fora de l'ambient familiar i el grup d'iguals adquireix especial rellevància. Els especialistes en el desenvolupament no creuen que els canvis acabin en l'adolescència. De fet, el cervell continua creixent fins als 25 anys d'edat i desenvolupant tota la vida. 

A fer aeròbic

El simple fet de moure-li els braços a un recent nascut, és una forma d’estimulació. De fet, tots els recent nascuts haurien de tindre algún tipus de programa d’exercis a realitzar amb els pares consistent en moure totes les articulacions del seu cos, on treballem l’aspecte social que resulta de donar-li una atenció concreta al menut (a ser posible, parlant-li mentre es fan els exercicis) i a la vegada, l’aspecte motriu evidentment que resulta de moure-li les articulacions.

Com ho hauriem de fer?

Ja hem dit que parlant-li (inclús cantant-li) mentre per tal de fer una bona rutina de socialització. I després, procurant que es treballen les articulacions de la mateixa forma que les fa desenvolupar el cos: de forma céfalo-caudal i próximo-distal. Això vol dir que haurem de començar pel cap (la cara conta) i anar abaixant i eixint cap a fora: Cap, muscles, colzes, mans i dits, pit, ambdominal avant i a costats, maluc, genolls, peus i dits dels peus.

Què aconseguim amb açò?

Quan nosaltres treballem el bebé a nivell motriu i l’ajudem a millorar muscularment, aconseguim facilitar-li l’accés a distintes noves etapes de la seva vida. Fins que el menut no té prou acondicionat el cos, no pot girar-se. Fins que no es gira, no s’incorpora, ni va a quatre grapes ni camina.

Resumim:

Es pot estimular a qualsevol bebé.

Tenim 4 vertents: motriu, sensorial, social i intelectual.

S’hauria d’etimular el xiquet parlant-li i fent-li exercicis de moviments musculars.

Preferiblement, desde el cap fins als peus i desde dins cap a fora.

Atenció precoç

Ací, entendrem per atenció precoç tota aquella acció disposada a millorar les condicions d’un xiquet menor de tres anys principalment, encara que ens podem referir al menor de sis també. Aquesta pot estar encaminada a estimular un xiquet perfectament sa, o bé a minvar els problemas que es preveu que podrien causar una o múltiples discapacitats, de forma que s’intervindria amb accions encaminades cap al menor, com a la seva familia.

D’entre les possibles atencions que podem trobar farem quatre catalogacions: Motriu, intelectual, sensorial i social. Malgrat que és difícil que en edats tan curtes estem treballant només una d’elles en un exercici. Per posar un simple exemple: el fet d’apretar amb la mà quan se li demana, és a la seva vegada un estímul  en dos categories com a mínim.

A dormir

Una de les coses més importants pel correcte creixement d’un xiquet és a la vegada, una de les grans batalles de molts pares: l’hora d’anar a dormir. Generalment, la rutina sol ser sopar, dutxa i al llit. El problema sol vindre, per què:

                Els pares no volen anar a dormir, el xiquet ho sap i vol continuar també de festa. Els pares no expressen amb el cos, el que volen dir les seves paraules. El xiquet no està suficientment cansat degut a una insuficient activitat física i/o les circumstàncies no són les idònees per a dormir (no són les úniques, sino les més comuns.

                Una forma interesant seria primerament procurar-li una certa activitat física durant el dia. Portar al fill al llit sempre a la mateixa hora (açò sol vindre condicionat per una hora per a sopar i dutxar-se), parlar-li de forma suau i contar-li un conte tranquil o algunes cançonetes, però procurar que el menor tinga uns minuts de dedicació per a ell  com a mínim d’un dels pares. Mentre s’intenta dormir al fill, la llavadora, el fregaplats i la tele poden descansar. No té trellat que un pare intente transmetre pau i l’altre estiga fent uns ous fregits i cantant els great hits de Chimo Bayo. De la mateixa forma que no deuen estar totes les llums de la casa encesses, ni totes les faroles del carrer damunt de la finestra.  

                Si aquesta rutina s’aconsegueix durant uns quants dies, segur que la son del menut està garantida i la tranquilitat de la casa també.

                Resumim.

                Activitat física, una hora concreta per a dormir, un ambient tranquil, un progenitor conscient de la necesitat de transmetre pau amb la veu i el cos, un temps mínim de dedicació al menut, un ambient tranquil, una certa penombra i bona nit.