El districte únic

Fins ara quan triàvem una escola podíem fer-ho només dintre d'una zona, limitant així la migració de cervells d'una escola a altra. Evitant els ghettos. En canvi, ja ha confirmat la consellera d'educació de València que per a d'ací poc, no hi haurà zona que valga, inclús pot ser es podrà canviar de poble. http://www.lasprovincias.es/v/20121209/comunitat/padres-podran-pedir-colegios-20121209.html Pareix ser que la renda continuarà pesant, però justament qui menys diners tinga, menor capacitat tindrà de triar escola, perquè no podrà en ningun cas pagar un bus escolar. Si bé es dóna l'avantatge de la gent que viu en un terme municipal, però més prop del poble del costat, també es dóna el desavantatge per a la gent que viu en un barri empobrit, els pocs del barri que tenen una familia que els donaria una bona cobertura se'n van i s'acaba desplaçant als que provenen d'una familia desestructurada d'altre barri fent escoles per a rics i altres per a pobres. Ja que el que també obre la possibilitat és a disparar el número de centres CAES en València com ja van fer en EEUU o en Nova Zelanda i Australia.

Educació i noves tecnologies

Les noves tecnologies de la informació i la comunicació són com tota ferramenta en la vida bones i roïnes a la vegada. La qüestió és saber quines gastar i quines no en cada moment. D'una banda tenim els sempre temuts videojocs violents que haurem d'evitar i si es pot prohibir. Com a mínim amb l'excusa de l'edat. A la caràtula, igual com a les pelis ve l'edat aproximada a la que es pot començar a jugar. La classificació dels videojocs s'anomena PEGI: Informació paneuropea del joc i és la següent.
Majors de 3 anys.
Majors de 7 anys.
Majors de 12 anys.
Majors de 16 anys.
Majors de 18 anys.
Tenint la classificació, ja podem començar a plantejar-nos la possibilitat d'educar amb les noves tecnologies. I si comprem un videojoc inadequat haurem de començar a assumir les consequències. 
D'altra banda, no tot són tirs i ganivetades als viedojocs. També en tenim que són per a afavorir a la persona. http://videojoceducacio.wikispaces.com/Videojocs+educatius Ací tenim una pàgina que ens pot vindre molt bé no només per a aprofondir en el que parlem, sino a més per a trobar pa`gines contenidores de videojocs i pàgines educatives.

Psicologia de l'educació

No fa molt ens han preguntat al facebook què era la psicologia de l'educació. Per a respondre, començarem pel principi encara que es faça més llarg: antigament només hi havia una ciència: la filosofia. Una persona pensava i ja era ciència, amb el temps les disciplines s'han anat separant (en part per sort i en part per desgràcia) La qüestió és que després s'ha anat veguent que les disciplines que estaven separades, en realitat s'ajuntaven. I de la suposada separació entre psicologia i educació acaba eixint la psicologia de l'educació. Generalment, la psicologia s'encarrega del comportament de la persona. I l'educació de la forma en que aprén la persona. Però clar, aprendre és una forma de comportament davant de l'estímul educador. Açò és psicologia o és educació? Quan un bebé aprén a parlar a força de sentir a la mare i al pare dient-li coses, el xiquet reacciona a una qüestió psicològica o a una educativa? En aquest moment és quan comença la psicologia de l'educació a ser necessària. Si bé per a mi la part psicològica de la carrera de magisteri està prou malament donada i s'abusa de tables, quadres cronològics i plantejaments més psicològics (cientificistes) que no educatius, devem reconèixer que a l'hora de la pràctica docent aquesta bèstia negra de la carrera acaba siguent útil. El problema ve de que els docents solen ser psicòlegs. I reconeguem-ho, la psicologia com a disciplina encara ha de guanyar molt de pedagogia per a ser disfrutada pels mestres.
Els temes que es solen vore són una introducció al fet històric. Principals autors i teories Freud, Eriksson, Pavlov, Skiner, Piaget, Vigotszki... (al meu parer, no sempre ben explicats i sense llegir-los en profonditat) desenvolupament de l'infant i factors teratogènics.
Espere que la resposta siga suficient, però si es volen més dades, per favor, demanen-les ací o al nostre facebook: (psicologia educativa)

Mediar o arbitrar?

Sentim parlar moltes vegades del terme anglés bullying, que és l'assetjament violent (físic o no) a una persona. Moltes vegades produïda per un col.lectiu sencer inclús, en l'escola per un grup d'alumnes. N'hi ha varies formes d'encarar el problema. Una és l'arbitratge, que és el que tota la vida s'ha fet: va el mestre de torn o la direcció, escolta salomònicament i decideix si hi ha càstig i per a qui. Una vegada concretat, el càstig s'ha d'acomplir i la persona agraviada es deu sentir compensada. Però quantes vegades no passa açò? Quantes vegades el càstig pareix molt fort o molt suau? A més a més, tenim el problema de que si es castiga a una persona, no garantim que es sàpiga què ha fet malament, com evitar-ho, ni com s'ha sentit la persona agreujada. O pel contrari, no sabem què ha espentat el botxí a l'atac. Just per això, l'ideal seria començar un treball de mediació entre ambdues parts, en que s'intenta que un alumne neutre del centre escolte a ambdues parts i faça que les dos s'escolten fent valdre els seus arguments. Una vegada s'han escoltat es proposa una forma de compensació a la persona agraviada que s'ha d'acomplir. De fet només n'hi ha dos grans requisits per a tornar a l'arbitratge. Un és que es falte massa al respecte durant la mediació. No podem consentir que el moment de mediació siga un focus de violència. L'altre cas seria que no s'acomplira el pacte, bé per no compensar, bé per tornar a agredir o per què l'agredit inicialment es transforme en botxí.

Qui vulga aprofondir en el tema pot fer-ho en el text de M Carmen Boqué Torremorell    http://adide.org/revista/index.php?option=com_content&task=view&id=67&Itemid=29 i seguint la bibliografia que ve en ell.

Pot el whatsapp trencar una parella?

El Whatsapp és un servei de missatgeria gratuït per als Smartphone que et permet, mitjançant la connexió a Internet, xatejar a temps real amb els contactes del telèfon que tinguin aquesta aplicació. El servei està de moda i és utilitzat per més de 10 milions de persones, només a Espanya. Per això, permet la comunicació entre moltes persones diferents: les mares l'utilitzen per parlar en els fills, els empresaris per parlar en els seus empleats, fins i tot en un grup d'amics asseguts en una terrassa es parlen per whatsapp en comptes de en persona.

Com totes les eines té la seva part positiva i la seva part negativa. La positiva és l'estalvi de diners que ens genera ja que funciona per internet. Ens permet parlar amb qualsevol persona de la nostra llista de contactes en qualsevol moment i ràpidament, i si en aquest moment no està disponible, el pot llegir després. A més, també podem passar fotos i vídeos. La part negativa és que ens poden passar fotos indegudes, ens poden llegir converses que no volem, ens poden assetjar. A més, l'ús excessiu del whatsapp pot crear addicció en algunes persones i en altres convertir-se en alguna cosa abusiu.

Poden saber de nosaltres molt, com que estem disponibles o que fa 3 hores que no ens connectem. Això pot generar desconfiança en una parella o provocar conflictes o malentesos si s'utilitza com una eina de control. Tot depèn de la confiança i comunicació de base, ja que si confies en la teva parella podries mirar el whatsapp sense preocupar per les seves converses. Cal tenir en compte que, ja que són missatges escrits i no verbals, pot generar confusió la intenció amb què va el missatge, el to de veu, si estàs enfadat o no, ja que tot això no queda clar en aquest tipus de missatges. Quan no entenguem el missatge el millor serà trucar per telèfon i aclarir el que volem dir.

Hi ha dos ocasions que poden semblar de desconfiança per a la nostra parella o per nosaltres mateixos: la primera és demanar-li el mòbil amb qualsevol excusa i aprofitar per revisar les converses ja que la nostra parella s'entendrà que no ens fiem d'ella. L'altra ocasió és demanar-li el mòbil, perquè al teu li ha passat alguna cosa de veritat com quedar-se sense bateria, i l'altra persona no ens ho vulgui deixar, això generarà desconfiança en nosaltres.

Els mòbils són molt personals, quan no els portes sembla que no estiguis vestit. Compte a qui li'l demanem i com ho fem.

Coses que importen en educació

Encara que no m'agrada mirar el que trau la OCDE, hem de reconèixer que poca gent ublica tant com esta associació en ànim de lucre, i que diuen coses que poden arribar a ser interesants. Una d'estes coses és la tabla que explicaré ara. I és que han fet un estudi sobre allò que fa millorar un aula i ho han matizat per a països desenvolupats i sense desenvolupar.

Per als paisos desenvolupats la cantitat de xiquets per mestre influeix una mitjana del 15%, la preparació acadèmica del professorat un 9%, l'experiència dels docents un 29% i el salari i els diners invertits per l'estat en educació per xiquet escolaritzat un 20 i un 27% cadascun. Le xifres són més que significatives, signifiquen que sumant-ho tot podriem doblar els resultats de l'alumnat si tinguerem en condicions el nostre sistema educatiu. Qui trau 5, trauria 10 i qui trau 3, trauria 6.

En canvi vem que en països en vies de desenvolupament, la milloria es dispara als seguents nivells: mitjana del 27% la ratio alumnat-professorat, per a la preparació acadèmica del professorat un 55%, l'experiència dels docents un 35%, i el salari i els diners invertits per l'estat en educació per xiquet escolaritzat un 30 i un 50% cadascun. Això significaria que l'alumnat en un pais en vies de desenvolupament dispararia els seus resultats acadèmics si s'aconseguira destinar partides econòmiques i educatives a les coses que vertaderament importen en educació.

Coses