Cóm s'avalua?

Ací tenim la gran qüestió que a tots, famílies i docents ens ha vingut alguna vegada. 

El primer que ens hem de plantejar és que el que importa no és que l'alumnat aprove numèricament, sino que progresse. Qué vol dir açò? Que si ens ha vingut la criatura en un 4, és normal que aspirem a un 5 en un mes, però no ho és tant si ha vingut en un 2. Però sobretot, que el que importa és que agarre una bona base i que vaja pujant en coneixements. El número, encara que es crega que és més científic i imparcial, en realitat, no ho és. Recorde un treball d'universitat que entreguí en dos assignatures distintes, a penes en alguna diferència. Per a la persona que menor contigut entreguí, era calificable en un 8'5, en canvi, per a la que amplií, ho era en un 6'7. Casi dos punts de diferència. Per això, el més important és que l'alumnat siga conscient del fet que millora a poc a poc, més que del número. 

Don Finkel per exemple, no posava notes numèriques i sigué un reputat professor d'universitat. Ell el que fea era simplement grapar una carta junt al treball de l'alumnat i li dia si anava bé, mal i cóm podia millorar, que és el que interessa: que es millore en el domini de l'àrea d'estudi, i no en els numerets que es posen dalt d'un examen. D'eixa forma, l'alumnat rep la resposta al que ha fet malament i al que ha fet bé, sabent cóm millorar i qué potenciar. 

Quan aconseguim donar esta ferramenta, el que es pot aconseguir és que es sàpiga qué estudiar, i en el cas dels més menuts, que els pares siguen conscients del que cal. Ara bé, tant l'alumnat com la família s'ha d'agarrar la critica com a una forma de millora i com una ferramenta a seguir. Si vostés estan disposats a fer-ho, el que poden fer és demanar al professorat que ens elabore aquests tipus d'informe. Sino, també poden enviar-nos els examens escanejats i mirarem de vore que li cal al seu fill o filla

Cànon de bellesa

La societat exerceix una pressió sobre els cànons de bellesa per la qual estan sotmesos o influïts tots els joves. La culpable d'això és la indústria de la imatge que per mitjà dels anuncis, pel · lícules i passarel · les estan prioritzant l'aspecte físic. La imatge ideal és d'una persona alta, prima, blanca de pell, rossa i amb ulls clars. A més, algunes botigues de roba per a joves només ofereixen talles petites. Això deixa fora a molts joves que no compleixen amb aquests criteris, els quals es frustren i senten com la seva autoestima disminueix.
Si el nostre fill o filla no compleix aquests requisits de bellesa, la frustració pot causar sentiments d'inseguretat a l'hora de relacionar-se amb els altres joves del seu entorn. A continuació, veurem algunes mesures que podem oferir per disminuir els complexos estètics.



1. Potenciar els aspectes positius: Descriure les virtuts i qualitats perquè el nostre fill s'adoni de les seves capacitats i així augmentar la seva autoestima. Hem d'escriure en un paper almenys 10 aspectes positius, sempre sent realistes amb nosaltres mateixos i no lamentant pel que no tenim.

2. Relativitzar: des del punt de vista de per gustos colors, no totes les persones segueixen aquest cànon de bellesa, alguns prefereixen que la seva parella sigui més baixa, més grossa, morena i amb ulls color mel. És important adonar-se'n, del fet que cada persona té els seus gustos a l'hora de buscar parella.
3. Donar suport: Si certament el nostre fill té un problema de sobrepès que implica una qüestió de salut, hauríem de parlar amb un metge especialitzat per resoldre aquesta qüestió i obtenir la solució més saludable.

Un bon exemple d'escola infantil

Recomenat epl twiter del professor Jordi Adell: http://miriamlj.wesped.es/documental/ On vem un meravellós exemple d'escola on aprofiten tot l'espai, treballen les emocions, les competències... A açò hauríem d'aspirar tots i totes els i les mestres. A aconseguir una escola amb aquest nivell: famílies implicades, aprofitament d'espais de pas, independència de l'alumnat, un vertader treball de fons i de forma. No sé si és la millor escola del món, ni és que m'importe molt. Però segur que és una gran escola on descobrir cóm ensenyar i ensenyar a descobrir, que és al capdavall, els dos pilars bàsics de la docència.

El valor de l'educació

Segons com valorem les coses, les emprarem o no. Disfrutarem d'elles o més bé les rebutjarem. Amb l'educació pasa igual. Una persona que no li dóna valor a l'educació, no despuntarà en ella. No serà ben educada. Ni a nivell acadèmic, ni a ningun nivell. Amb aquesta idea de partida hi ha hagut gent que ha anat investigant i ha arribat a les tres conclusions següents:

1 La millor escola en el pitjor dels llocs no ajudarà, per què no serà valorada per l'entorn.
2 Plenar de comoditats a l'estudiant per a que estudie pot produir l'efecte contrari. Perquè si l'alumne ho té tot en la vida, pot pensar que l'educació no cal i no valorar-la. (Tabla)
3 L'educació serà igual a la suma del valor que li done l'estudiant, la societat, la família i el professorat.
Ed = est+soc+fam+prof.
Si falla algun dels 4 termes, es dificulta que s'assolisca l'educació. Posem un exemple viu: Perquè poca gent vol vendre alls a la porta del mercat i sí que es vol ser mestre? L'estudiant és neutre, a menys que la seva família es dedique al negoci; però la societat no veu el vendre alls com una aspiració positiva. La família (excepte els venedors ambulants) sol preferir que es siga mestre. I el professorat també. Per tant és més fàcil que trobem aquesta aspiració professional. Qui vulga aprofondir sobre el tema, ací té uns quants articles interessants:
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol5-num1_e/art12.html
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol5-num1_e/art14.html
http://www.rinace.net/riee/numeros/vol4-num1/art3.html

La pedagogia del caragol

Acabe de llegir un article de Gianfranco Zavalloni a la revista Aual de infantil que porta Graó: http://aulainfantil.grao.com/revistas/aula-infantil/056-educacion-lenta/por-una-pedagogia-del-caracol Aquest article és clarament l'exemple de la pedagogia que hauriem d'intentar. Un pedagogia lenta com un caragol, on ens prenem el temps necesari per saber el nom de l'alumnat, les seves inquietuts, les seves necesitats. És un article més que senzill de c´´om començar a plantejar-se una clase.

Les escoles alternatives

Les escoles alternatives són aquelles que tenen un currículum o una metodologia distinta de la majoria d'escoles: no estudien el mateix o de la mateixa forma. Generalment són molt més partidàries de l'ecologia i de vigilar el procés educatiu de forma individualitzada. Tenen una pega, i és que el ministeri no les reconeix como a subvencionables. I per tant costen una pasta. La meva primera opció sempre serà l'escola pública, però sobretot per als nivells no obligatoris buscaria aquest tipus d'escola. I si buscara una escola privada, o per alguna raó (generalment geogràfica) no poguera portar a un fill emu a una pública, indubtablement buscaria una d'aquestes abans que no una privada elitista pel fet de la discriminació que produeixen i l'efecte socialitzador que produeixen. L'escola ha d'ensenyar la vida i si només coneguem fills de rics, això ens passarà factura. No donaré noms, però molts col.legis bilingues i d'elit de València deixen molt que desitjar a nivell pedagògic. I això reconegut per catedràtics de la facultat de ciències de l'educació.

Per exemple les Montessori són molt bones, com a mínim desde el punt de vista teòric. I una escola que m'agradaria conneixer seria Els Donyets prop de València. De totes formes, ja n'hi ha també escoles que fan coses molt interessants. Aquest hivern tinguí la possibilitat de connèixer El Crist de Meliana (escola pública malgrat el nom) i em quedí encantat. Em paregué de les escoles en el millor plantejament i execució docent que he vist mai. I n'he vist alguna. Conjuga la calitat de l'escola alternativa i de la pública a la vegada.

Quant començar qué?

1 La força a la mà per a moure bé la llapicera. Jo sóc mestre d'infantil (sí, sóc home, mestre d'infantil i si cal canviar bolquers ho faig), i se'm cau el món als peus quan algun inconscient dóna una llapicera per a fer traces i fitxes a una mà tan menuda i sense força.

Quan tenim un fill ens hem de plantejar que li hem de mostrar el món, i ensenyar a defendre's en ell. Però quan fem cada cosa? No és normal que a un xiquet de 3 anys li donem equacions biquadrades, ni que a un de vint li fem picoretes i li donem farinetes. Tot té el seu moment. Ara els distribuirem pam dalt o pam baix.

Del moment del naixement a l'any: Sobretot hem de procurar que algú li parle en cada moment, especialment mirant-lo a la cara. Hem de procurar que es maga molt, i que estiga només puga a quatre pates per a que agarre el to muscular corresponent. Cap a l'any comencen a caminar i a parlar. A un xiquet que comença a caminar, s'ha d'intentar agarrar-lo de les dos mans. No només d'una, per tal d'evitar luxacions i desviacions posturals. Prove vosté d'agarrar-se mitja hora de la barana del bus o del metro i diga'm com li queda el braç.

A l'any se li ha de començar a treballar el moviment, recordant que ha de ser moviment de parts grans del cos. Braç, mà, cap... No li plantejem que mova un palet entre els dits per que no té trellat. En aquest moment de la vida el més fàcil per a un pare que ensenya a parlar al fill és causar-li una disfèmia. La família ha de parlar sense corregir, ha de fer més bé com si l'error en la parla no existira i tornar la mateixa paraula ben dita en la seguent oració. És preferible no apretar, ni corregir directament, per què si li llevem la confiança en la seva parla, podem fer al xiquet tartamut. És més difícil en xiquetes per què solen tindre més facilitat lingüística, però tampoc no és impossible.

Cap als tres anys jo els iniciaria en una de les pràctiques que més he recomanat de sempre: botar, correr i pujar arbres. Aquesta bobada pot ser una de les millors formes de garantir-li un bon sistema inmune i la tonicitat mínima a les mans per a aprendre a escriure. Als cinci o sis els ensenyaria a emprar els pals xinesos en el menjar. I molt important. No començaria a introduir-los formalment en l'escriptura fins els 5 anys com a prompte, a menys que m'ho demanaren ells expressament. ¿Perquè? Doncs per què per a aprendre a escriure calen dos coses com a mínim:


2 La capacitat neuronal per a entendre que eixe dibuix d'ahí és una paraula, es descompon en lletres i cada lletra correspon a un sò. I que articulats són la paraula. Açò apareix de mitjana als cinc anys i mig. Amb la qual cosa, podem començar a familiaritzar-los en les lletres com a prompte als cinc si la criatura està madura, però si el xiquet està verd, milolor més tard. Lògicament els farem dibuixar, pintar en els dits... però no escriure. A més que si fins els cinc i mig no llegeixen, de què val posar-los a escruire?

Altra cosa és que ens ho demane. No seré jo qui li diga mai a algú que no es capaç de fer alguna cosa, per això, si ens ho demana li ho podem facilitar una miqueta abans. Si és molt menut, advertint-li que a la seva edat no es sol entendre, però fem l'esforç de dir-li més o menys com va la cosa i després a pujar als arbres que és el que li cal.

És que a l'escola li demanaran que escriga... Sí senyora, li ho demanran. També li demanaran que gaste un cutter, però ben poca gent li'n donaria un a un xiquet de 4 anys.