La motxilla.

La tan necessària motxilla per anar a classe és un ount a tindre en compte a l'hora de triar el material escolar. Per poder triar-la bé ens haurem de foxar en vàries qüestions:
     Tamany, no és estrany veure una bossa d'escola levitar a pas lent, mentre un abnegat alumne d'un metre escàs la carrega com pot.
     Pes, encara que parega que no, la mateixa motxilla ja és un pes en ella mateixa que soportarà l'esquena. Per això haurem de buscar-ne una que no tinga moltes cremalleres; codells inservibles; pessants ornaments; múltiples compartiments (amb tres sobra i tot); llums intermitents (sí, n'hi ha)...
     Amb rodetes o sense? Jo particularment, no en sóc massa partidari de les rodetes per tres raons: Fan molt de soroll, embruten i pesen. A més, s'ha d'anar canviant de braç i portar poc de pès si no es vol un problema lumbar considerable. La motxilla amb rodetes ideal no és la que s'arrosega, sino la que s'espenta i no n'he trobat al mercat.
     L'ansa i demés. Les anases han de ser amples i d'una certa duresa, sense ningun eixint que puga clavar-se, la tela és millor que siga transpirable i que tinga algun element que la faça blaneta.
     Una vegada estimat tot açò, ja podem mirar models, marques... a gust del consumidor. Sobre aquesta qüestió, només cal dir que és millor un color sufrit, que no el blanc immaculat i a ser possible, algun reflectant integrat per si cal emprar-la amb la bicicleta (en alguns païssos europeus ja són obligatoris). Això sí, recordem que les motxilles que fan certes marques patrocinadores d'equips de futbol, a més de caríssimes, estan fetes per xiquets que en compte de gastar motxilles per aprendre, han aprés a fer motxilles i no van a escola, seran una incults tota la vida. i seran esclaus de la fàbrica. Sino vols que el teu fill treballe desde els 6 o 8 anys, no faces que el fill d'altra persona ho faça.
     Després de parlar de la motxilla, ens cal parlar d'un parell de detalls més que cal tindre en compte: Els elements més grans i de major pes (generalment llibres, aniran el més prop possible de l'esquena); l'estoig anirà el més lluny possible de l'esquena sobretot si portem compassos, cutters o altres elements punxants o tallants. L'esmorzar i l'aigua aniran apart, a ser possible dins d'una bossa de plàstic que podrem reciclar tot el curs si volem. I per experiència més que per ciència, revisarem als més menuts si s'ham pres l'esmorzar, per què sino podem trobar-nos amb noves espècies que han evolucionat d'un entrepà de pernil o una poma oblidada un parell de semanes entre l'agenda que el xiquet no mira i el diccionari que mai gasta.

     Aquí tenim uns quants links a motxilles que jo no gastaria:
http://www.planet-sports.com/es/product148772/product_info.html Vem com aquesta motxilla té una quantitat d'estris i ornaments que només afageixen pes.
http://www.planet-sports.com/es/product132803/product_info.html Motxilla amb 7 compartiments, osiga 7 cremalleres metàliques.

En canvi n'hi ha altres que per la senzillesa, sí em pareixen més adequades: http://www.planet-sports.com/es/product142049/product_info.html
http://spanish.alibaba.com/product-gs-img/quanzhou-reflective-backpack-366517791.html

¿Quina diferència n'hi ha entre els pares i la família?

Fa uns anys, fent unes pràctiques a la cooperativa agrària de Sueca, per moure un xiquet de la pissarrra l'abrací tirant-lo cap enrere i tota la classe esclatà dient: -Enoc, pareixes un pare.
Això m'ha anat fent reflexionar amb el temps. La familia, pertany tant al socio grup primari com al secundari, puix que té relacions pròximes, càlides... mentre que vigila que hi haja un correcte funcionament de la llei i per tant, té la seva vessant freda i protocolària. La relació mestre alumne, és justa al contrari, primer vigila que es complisca la llei (currículum educatiu) refredant-se i fent-se protocolària; després, si sobra temps ja farem amistat amb els alumnes.
Però jo em pregunte, sino hauria de ser l'escola com una família: Sino hauria de garantir primer que res la formació d'un grup amb sentiments, sino hauria d'haver més bessos i abraços a l'alumnat. ¿Quantes vegades ens ha besat un mestre? Vosté, mestra, quants bessos ha donat enguany? Ahir quan Pepet es caigué vosté l'abraçà? És més, senyors pares, no els preocupa quina educació rep el seu fill? Si la seva filla va a casa d'una tia que fa mig any que no veu, la fa besar-la, mentre que al mestre o a la mestra no se'ls besa.
Val, van obligats a l'escola, però ¿cóm volem que estimen l'escola si l'escola no comença donant-los amor a ells? Sincerament, podem acabar tenint, l'escola de Ribera: http://www.youtube.com/watch?v=cMyLSwWzbJs .

Enuresi, control d'esfínters o cóm llevar-li el volquer al xiquet.

El primer que direm de l'enuresi, és que nosaltres ens referirem a la infantil només. Atenent a a+ò, podem dividir-la en diurna i nocturna o primària i secundària.
La primera divisió està clara, quan es produeix mentre es dorm o mentre s'està conscient. La segona es referix a si el xiquet no ha aprés encara a controlar l'orina o si el xiquet sabia i deixa de fer-ho (secundària).
Entenem que els bebés no saben controlar l'orina, però que cap a l'any i mig es pot començar a controlar si els cuidadors el van treballant (sempre que no hi haja res que ho impedisca).

Un dels primers passos per llevar el volquer seria començar a fer notar al menut la diferència entre estar eixut i estar banyat i portar volquer i no portar-lo. Per això, estaria bé començar a llevar-li el volquer algun moment, deixar-lo que jugue un poc sense ell... Si seguim un patró lògic, hauriem de controlar quan ha pixat i immediatament després llevar-li el volquer, per que sino ho fem així, podem acabar regant tota la casa i serà culpa nostra, i només nostra.

Quan vegem que el xiquet ja controla més o menys la diferència entre volquer i no volquer a la vegada que eixut i no eixut, podem anar-nos-en de compres amb ell i triar una basenilla, adaptador... N'hi ha amb música i tot. I li espliquem que si aprén a gastar-la, podrà anar sense volquer com els grans.

A la seva vegada, hem de controlar les hores aproximades en que fa pipi i posar-lo nosaltres al vàter, hem desplicar-li que ens ha d'anar avisant i que si ho fa tindrà recompenses, que poden anar desde una gran felicitació, fins a alguna llepolia, galleta... Ma mare gastava cheetos i si no ho feia bé se'l menjava ella. Pot ser açò siga passar-se'n, però si el compensen amb alguna cosa de forma immediata els anirà bé (insistim en que la recompensa no té per què ser material, vostés trien, però si automàtica).

Quan el seu menut haja integrat que hi ha una recompensa per fer pipi o de ventre al vàter; que hi ha diferència entre sec i humit i que els grans no porten volquer ( açò pot taradar mig anyet tranquilament), és el moment de plantejar-se llevar-li el volquer. Ara bé, han de tindre en compte que primer es lleva durant el dia, i a ser possible en un cap de semana o un pont, per evitar que tinga una primera fuga en l'escola. Avisarem a l'escola per què no li posen més volquers ja i començarem a vigilar tres coses primordials:
La cantita de líquid que pren: deu beure poc més o menys un litrei mig de líquid al dia.
Les vegades que va al servei. al voltant de 8 a 10 vegades al dia (s'entén que a pixar, no a fer de ventre).
Que cada hora i mitja estiga uns minuts al vàter. Ell, no vindrà a dir-nos que vol anar al vàter si està agust jugant, així que se li ha de tallar el joc cada x temps per anar al vàter. Normalment, si li donem aigua i esperem un parell de minuts, aumentarem les possibilitats d'acert. (És fàcil que els primers dies, hi haja errors de càlcul, no és culpa de ningú, són coses que passen, jo em dedique a açò i fa dos messos em regaren el parquet, les pintures, els dibuixos...)

Trucs:
-Si vem que es toquen els genitals, pot ser un senyal de necessitat de vàter.
-Si gastem l'aigua per provocar el pipi, anirem més sobre segur.
-Seria interessant apuntar en una llibreta les vegades que va al vàter, les vegades que demana per ell mateix, les que l'hem de portar nosaltres... Sobretot veure que a poc a poc millora.
-Si es vol fer un mural i donar també premis a mig termini és una bona opció.


A tindre en compte:
-Les bevudes amb gas i sucre (de cafeina i teina ni parlem), són pitjors del que ens pensem, seria qüestió d'evitar-les.
-Les xiquetes tenen més facilitat, per què els seu aparell urinari no és tan complex.
-No devem tornar a posar el volquer si ja l'hem llevat.
-El jo te'l pose per si de cas, però tu avisa'm no és tan bona idea com pareix.
-El pipi stop (sensor d'humitat que pita) pot produir un efecte contrari: que es passen el dia amollant gotes per tindre la recompensa.
- Podem començar a preparar el terreny a l'any i llevar el volquer a l'any i mig, si el xiquet és comunicatiu.
-Entre llevar el volquer de dia i de nit, no deu passar molt més d'un mes.

Ja només queda desitjar-vos un bon resultat i que els accidents lògics i esperables, no vos facen massa mal bé els mobles i la roba.Així com que l'educació no és com un tir, sino com el vol d'una papallona, i que si un dia va més fluix que altre, no és res tan greu.

Cóm ser mestre en valencià

La generalitat valenciana, no es creu que aquells que estudien magisteri sàpiguen valencià. Per això, crea un itinerari de formació en valencià consistent en 24 crèdits si es vol donar classe en valencià i 40 si es vol fer de valencià. La primera ilogicitat, la trobem en que no fa el mateix amb el castellà, per què el valencià cal estudiarlo i el castellà plou o es cull als arbres. Osiga, que una persona que ha fet tot l'institut en valencià no sap valencià, però si sap castellà.
Acte seguit, resulta que la generalitat només fa cursos específics per aquells que ja estan en borsa o tenen plaça. Per tant, si vosté ha estudiat fora, s'ha de matricular en la UJI (pareix que fa un curs propi), en la universitat catòlica i pagar uns 1000€ o estudiar assignatures de filologia catalana (No sé per què, però la pàgina de la universitat d'alacant no se m'obri).
L'argumentació que ens ha donat una persona de conselleria és que no n'hi ha diners per pagar el curs a tot aquell que vulga fer-lo, per què després hi ha gent que no treballa de mestre i la conselleria no pot gastar tants diners en aquests moments. I nosaltres proposem des d'aquí a la conselleria:
1 Que totes les universitats oferiren el títol propi de mestre en i de valencià.
2 Que la conselleria oferira els seus cursos cobrant a aquells que no siguen funcionaris i quan s'assolira la plaça o entrés en borsa se li tornaren els diners.
3 Que faça el mateix amb el castellà, que també tenim faltes d'ortografia en aquesta llengua.
Desitjem enèrgicament, que millore aquesta situació, per que hi ha molta gent que estudia fora (falten places a magisteri a València). I una persona que se'n va lluny de sa casa per estudiar una carrera concreta, és una persona amb una vocació, que difícilment es pot permetre el luxe de perdre un sistema educatiu.

Com fer la teva pròpia pintura de dits.

Huí plantejem el fet d'usar pintura de dits casolana per poder estar tranquils. De forma que sabem que si el xiquet es menja el pot sencer, com a molt tindrà una miqueta de mal de panxa. És més, si tenim germans de distintes edats, el major pot fer la pintura per jugar els dos després. D'altra banda, és un recurs didàctic prou econòmic. A la universitat d'Almeria, una de les pràctiques sigué pintar les vidreres de l'aula amb aquest materials i vos puc assegurar, que quedà preciós.

Ingredients:
Mesurant amb gots:
Mig de farina de dacsa.
Dos d'aigua bollint.
Un d'aigua freda.
Gelatina (sobrés o llàmines, no les terrines de menjar)
Colorant vegetal.

Recepta:
1 Deixem a remullar la gelatina amb un poc d'aigua freda.
2 Preparem la farina a un perol o font, li afegim un poc d'aigua freda i removem empastant.
3 Posem a bollir l'aigua dos gots d'aigua i quan estiga al punt d'ebullició.
4 Avoquem a poc a poc l'aigua calenta en la pasta.
5 Quan s'haja integrat l'aigua amb la pasta.
6 Tornem a posar-ho tot al receptacle on ha bollit l'aigua a foc suau fins que torne a bollir.
7 Vesa la pasta bollint al receptacle amb la gelatina i remou bé.
8 Afegeix el colorant vegetal i a remoure.

Truc:
Tens dues opcions pel que fa al colorant:

      -La més còmoda, comprar-lo. (Ara bé, sempre corres el risc d'emprar un colorant artificial sense adonar-te'n). A més, algunes marques que hi ha als grans magatzems són cares i tenen alcohol o mot de sucre.

      -La més satisfactòria, crear els teus propis colorants vegetals. El safrà o el suc de taronja, són dos meravellosos colors ataronjats. La remolatxa bollida i el pimentó deixen un suc amb un vermell mot suggerent. Les espinaques, un verd curiós. La llima el groc... Simplement afegint colorants alimentaris o sucs (en aquest cas, llevant aigua de la mescla), aconseguim de forma econòmica els colorants.

En resum:
No ens cal comprar més pintura de dits, podem estar més tranquils si la fem nosaltres mateixos, i inclús, ens valdria per decorar pastissos, galletes...

Aprendre amb globus

L'experiència ens diu dues coses:

1 Que hem d'ensenyar sense que el xiquet es done compte de que estudia, almenys els primers anys.
2 Que a tots els xiquets els agrada jugar amb globus i molt.

Aquest estiu hem estat comprovant, que podem ensenyar molt als xiquets amb globus, i tenim algunes propostes a fer:

-Aprendre els colors: ¿Quin color t'agrada? Ui, el globus quan s'unfla, canvia de color, es fa més suau.

-Treballar el coneixement del medi: Anem a fer un gosset que tindrà un cap, dos ulls, quatre potes, que en son dues davant i dues darrere...

-Treballar les matemàtiques: Per a fer una persona ens calem dos globus i per a fer un fantasma, ens cal un globus llarg i un redó.

Resultat: podem treballar totes les àrees de la persona amb els globus i d'aquesta forma, fer que l'alumnat s'interesse pel que volem que aprenga.

Aprendre per art de màgia.

Un dels grans problemes que tenim avuí en dia, és que els docents intenten motivar als xiquets des de la seva taula, fent-los estar quets. I això és molt difícil. En canvi, si emprem la màgia per ensenyar, podem guanyar molt. Posem un mestre que està ensenyant a sumar i restar a l'alumnat, no és el mateix posar una bateria de sumes i restes, que fer aparèixer i desaparèixer objectes.
Que produeix açò:
L'alumnat relaciona les matemàtiques amb qüestions divertides i que formen part de la seva vida.
Desde ben menuts, si els pregunten: a tu t'agraden les mates? La persona va contestant que sí i va agafant una predisposició positiva cap a la matèria.
S'aprén a contar de totes formes.
Ara plantejem-nos fer el mateix truc en anglés. Serà l'anglés una assignatura avorrida? tindran dret a queixar-se les futures generacions si fem això?
Doncs si continuem,  podem trobar exemples per a totes les assignatures.
En resum, per ensenyar, cal ensenyar-se primer. No la matèria (que també), sino cóm fer que no badallen els deixebles.
Que apdrenguen en ocasinos sense esforç: o siga, per art de màgia.